Renovar-se o morir

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

A Amsterdam hi ha una sala de concerts i de festa molt popular i resistent al pas del temps i de les modes que es diu Paradiso. Una de les gràcies que té és que antigament era una església. No és l’únic cas i segurament d’aquí a uns anys també hi haurà esglésies reconvertides en cinemes i centres comercials. L’Església catòlica sempre m’ha semblat un cas sorprenent d’immobilitat institucional: cada cop menys ovelles, els pastors els importen de Sud-amèrica per manca de vocacions, però els mètodes i la ideologia, ben ancorats en el passat. El Titànic s’enfonsa i el bisbe entona el darrer Ave Maria com si res. Ja s’ho faran, però no deixa de ser curiós. Qualsevol empresa fa molt de temps que hauria destituït els directius i hauria canviat d’estratègia.

Amb la premsa de paper, tinc una sensació semblant. El món evoluciona a velocitat supersònica, els vells subscriptors van augmentant les diòptries en el millor dels casos, les noves generacions s’informen en pantalles cada cop més petites, però els diaris apareixen orgullosos i puntuals cada matí al quiosc amb les notícies del dia abans. Les xifres de venda i de difusió baixen, la publicitat també, però cada dia una colla de plecs de paper es presenten amb portades gairebé idèntiques a la cerca d’un lector, com si fossin els personatges d’Italo Calvino. Després d’haver rebut un tuit, haver-ho llegit a VilaWeb, vist al TN i escoltat a Catalunya Informació, a qui li pot interessar la notícia de la investidura del president del país veí, vint-i-quatre hores després?

Un cop passada la dèria de regalar vaixelles, vídeos i dinosaures en miniatura, i deixant de banda l’opció de regalar el diari de manera més o menys encoberta a estudiants i viatgers de tren, sembla que les idees “renovadores” s’han esgotat. Hi va haver un diari que fa un temps va empescar-se de tant en tant unes portades diferents i interessants, però no va anar més enllà de l’impacte superficial. No hi ha ningú que s’atreveixi a fer un diari diferent? Un diari on l’opinió i l’anàlisi tinguin un pes molt superior a la informació caducada? Realment és tan utòpic i car el periodisme d’investigació? Ara que el concepte és tan de moda, algú em pot aclarir quin és realment el valor afegit d’un diari de paper?

Que l’Església i la premsa de paper siguin lents o reticents als canvis no deixa de ser una sorpresa, curiositat o possible objecte de tesi doctoral. Ja se sap que això dels canvis queda molt millor als lemes de les campanyes electorals que a la realitat. Més preocupant és adonar-se que com a país ens passa una cosa semblant: la crisi és més greu que mai, tant econòmica com política, però sembla que no som capaços de canviar d’estratègia i continuem entossudits a assajar fórmules d’entesa autonomistes i somnis federalistes d’insolvència contrastada. Fins quan? Qui canviarà primer: l’Església, la premsa de paper o el país? S’admeten apostes.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.