Dosi extra de valentia

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Aquesta primavera escrivia aquí mateix sobre el que considerava el primer requisit per al periodisme local, la proximitat amb l’entorn del qual s’informa. Una proximitat que genera, o hauria de generar, un interès especial de qui escriu la notícia per les coses que passen al seu municipi o comarca i per explicar-les amb el màxim dels rigors. Altrament, el periodista local s’exposa a l’habitual visita en persona dels afectats, tal com explicava molt encertadament la companya Mercè Cabanas recentment.

Estirant el fil del que ella deia, les visites, trucades i pressions en el món local no es deuen només a una suposada falta de rigor de la informació publicada, sinó sovint per haver publicat fets verídics. És a dir, bona part dels lectors molestos no ho són perquè s’hagi dit una mentida, sinó precisament perquè s’ha dit una veritat, que és el que ha de fer el periodisme. I és que hi ha gent que viuria molt més tranquil·la sense l’existència d’aquest ofici.

És ben cert que això passa i ha passat sempre a tot arreu i a tots els mitjans, però sense haver conegut les dinàmiques internes de les grans empreses mediàtiques, m’atreveixo a dir que els nivells de tolerància dels poders polítics i econòmics nacionals, estatals o internacionals respecte el que es publica d’ells són bastant més elevats que els nivells de tolerància d’alcaldes, regidors i empresaris locals. Uns entomaran una notícia crítica amb una ganyota, saben que sempre hi haurà un altre rotatiu, el “dels seus”, que els riurà més les gràcies. Els altres iniciaran una guerra permanent per etiquetar, obstaculitzar i ofegar la viabilitat del periòdic en qüestió, sovint l’únic de la contrada.

I lluitar contra això, quan es tracta de redaccions de tres, quatre o cinc persones, sense complicitats dins la professió, sense suports gremials, requereix una dosi extra de valentia. Perquè són redactors i redactores que es trobaran aquell alcalde a la cantonada, que coincidiran al bar amb aquell promotor o que l’amo d’aquella empresa que han denunciat és amic de la família i més d’una vegada els ha donat un cop de mà.

Més enllà de la pressió directa habitual a tots els mitjans, aquesta pressió indirecta del context suposa un repte enorme per a la professió. Perquè només hi ha dues sortides per resoldre’l: o renúncia o fermesa; o fent periodisme tou (soft, en diuen alguns viatjats), narrant actes culturals i reproduint notes de premsa, o fent periodisme de veritat, accentuant encara més la denúncia i posant el personal al seu lloc. Un et permet saludar i quedar bé amb tothom; l’altre, no. Però un fa que el bon periodista dormi amb la consciència tranquil·la; l’altre, no.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.