Com els mitjans construïm una visió androcèntrica del món (II): Existeix el llenguatge feminista?

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Els mitjans de comunicació exclouen les dones del discurs comunicatiu i quan hi apareixen ho fan perpetuant els rols de gènere i a través de la perspectiva masculina, generant una visió androcèntrica del món. Per combatre-ho, col·lectius reivindicatius i activistes feministes opten per feminitzar el llenguatge en aquell gest transgressor i cridaner que caracteritza l’actitud de qui més arrisca enfront d’aquells qui segueixen l’ordre establert i per tant mai posen en dubte la visió patriarcal que impera als mitjans.

Ara bé, és adequat utilitzar només el gènere femení per a informar? Des del meu punt de vista no. Les anomalies més arrelades requereixen solucions complexes, i utilitzar el gènere femení en totes les informacions és, a més d’un recurs massa fàcil, ineficaç a l’hora d’acomplir la finalitat comunicativa que es pretén.

El llenguatge reprodueix -sovint imperceptiblement- la discriminació històrica que han patit les dones, transmet i reforça estereotips que no se’n van simplement feminitzant el discurs. Si aquest és sexista és perquè perpetua tics i invisibilitza i discrimina les dones, cosa que no se soluciona canviant les estructures lingüístiques.

El llenguatge esdevé androcèntric des del moment en què aparta les dones de la realitat, i per tant ens podem trobar amb una informació igual de sexista però disfressada de feminisme només per seguir la consigna establerta. Cal superar l’acomodament i treballar el missatge -no deformar-lo- per fer-lo equitatiu. Diu el lingüista Gabriel Bibiloni (Diari de Balears, 2009): “La igualtat de les persones s’ha de treballar dia a dia en tots els àmbits de l’existència i la convivència, però no vindrà d’inventar ni d’imposar coactivament un llenguatge que, a més de mostrar-se inviable, pretén de substituir-ne un altre”.

A l’altra cara de la moneda hi ha si això és lícit o no lingüísticament. També crec que no. Tergiversar el llenguatge i caure en l’aberració lingüística no és la solució, altre cop. Espatllant el vehicle anem més lents i agafem malament els revolts. Segons Bibiloni, “l’error és acarnissar-se contra una de les característiques fonamentals de l’estructura de les llengües romàniques, com és el fet que un dels dos gèneres funciona com a no marcat. Això vol dir que quan un nom fa referència a una classe on hi ha mascles i femelles (els mallorquins, els protestants, els sords, els moixos), s’usa la forma dita tradicionalment masculina, la que normalment no és marcada morfològicament, i que d’aquesta manera tampoc no és marcada d’un punt de vista semàntic pel que fa al sexe. En rigor, no és una forma masculina sinó una forma sense cap marca de gènere”.

I exemplifica: “Els catalanoparlants sempre hem dit «en Joan i na Maria són simpàtics», on simpàtics és no marcat quant al gènere. Ho hem dit així d’ençà que es parla el català i ho direm així sempre. Per molts de bots que facin alguns, la majoria de la gent mai no dirà «en Joan és simpàtic i na Maria és simpàtica» ni «en Joan i na Maria són simpàtic i simpàtica respectivament»”.

Conclou Bibiloni: “L’ús de formes no marcades quant al gènere no discrimina ningú. I disposar d’aquestes formes, i assumir-les amb tota naturalitat, sempre serà millor que la segregació de sexes, cosa que no pot ser mai ni bona ni progressista”.

Feminitzar el llenguatge no és la solució. Anem amb compte perquè el gest de rebel·lia buscada pot desnaturalitzar el problema. Revolucionaris, si el món us necessita és perquè cogueu la transformació a foc lent, des de baix, no a través d’exhibicions d’aparença que es queden a la superfície.
– Com els mitjans construeixen una visió androcèntrica del món (I): De Roig al 25

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.