L’últim home que va fer periodisme

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El 10 de juny de 1898 va morir l’últim parlant de la llengua dàlmata, Tuone Udaina, veí de la meravellosament impronunciable illa de Krk, i amb ell oficialment va morir una llengua. Però tothom sap que aquella llengua romànica ja no existia de fet feia molt de temps. El que passa amb les llengües, la mort tècnica sobre la qual Rúper Ordorika en va fer una cançó, no passarà mai amb el periodisme. Sempre hi haurà transmissors d’informació. Però no han de morir mitjans, i aquest 2012 en tindrem exemples clars entre desaparicions i fusions, perquè el periodisme hagi començat a morir.

No cal entretenir-se aquí a enumerar les pressions, la censura i l’autocensura i (també) els carnets que molts periodistes porten a la boca perquè això ha existit des que el món és món i en totes les professions. Ni tampoc cal esmentar com a causa l’increment de costos d’impressió i l’etern debat sobre què vol el lector i què li oferim. Són qüestions sempre avorridíssimes. Anem als casos il·lustratius. Un dels millors exemples de mort moral del periodisme l’explicaré avui a alumnes de la Blanquerna en un seminari sobre la relació entre polítics i periodistes: un dirigent socialista que manava molt fa poc temps ens preguntava quina mena d’independència volíem si dia sí dia també els amos dels diaris trucaven a la porta de les administracions suplicant almoina; ell, lògicament, només podia fregar-se les mans del rèdit que en trauria… Hi ha encara un altre exemple de mort moral del periodisme. És l’econòmica estructural. Ara que no ens llegeix ningú us explicaré un secret: l’única possibilitat de supervivència dels mitjans abans d’internet i abans de la crisi era fotre fora la meitat de la plantilla sense cap indemnització. Com que als empresaris de comunicació encara els quedava una mica d’estómac i com que vivim en una certa civilització, ningú va prendre aquest camí. I el resultat final ja el sabem.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

El fet és que el resultat social de tancar un mitjà ara mateix és molt barat: uns quants missatges a Twitter, alguna vaga de firmes i potser alguna manifestació de cent persones mentre l’empresari estudia noves fórmules d’èxit personal o noves destinacions professionals. A ell no li’n faltaran. Tranquils, però: l’últim home i l’última dona que van fer periodisme són encara vius. Ara bé, no som nosaltres, que hem sortit a jugar uns minutets de pròrroga. Es van dir Pla, Sagarra, Ibáñez Escofet, Barnils, Huertas Claveria i es diuen Favà, Permanyer, Puyal. Podeu posar altres cognoms, sí. Però ja n’hi ha més de morts que de vius, i aquests últims viuen en illes de resistència personal més petites que la bella Krk de Tuone Udaina. La resta som the walking dead.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.