Periodista? A la cua!

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que en ell apareix fa referència a la data de la seva publicació.

En el món de la música en directe, el dret a la informació trontolla. Hi ha promotors que no et proporcionen una acreditació de premsa si no has publicat abans una informació prèvia per fer-los publicitat. Hi ha certs concerts on no hi ha passis i on totes les entrades s’han de pagar. Sí, pagar per cobrir un acte. Per treballar i informar. Ja ho saben això, al Col·legi de Periodistes? I a tots els espectacles, qualsevol infant de vuit anys amb un mòbil barat té més drets, llibertats i temps per fotografiar o enregistrar imatges que el professional gràfic o el càmera de televisió. Però si fa unes setmanes, TV3 no va poder entrar a l’actuació de Rihanna i va haver d’informar-ne amb imatges de YouTube!

La percepció del periodisme s’ha degradat. Potser perquè hi ha qui es pensa que un periodista és aquell xarlatà que escalfa la cadira a certes tertúlies analfabetes, o perquè identifica aquesta feina amb privilegis. No ho sé, però no m’imagino els periodistes esportius pagant per asseure’s a la zona de premsa del Camp Nou o del Palau Sant Jordi. Ni els cronistes polítics passant per caixa abans d’entrar al Parlament. I a la música, això passa de vegades: quan vénen per aquí Bruce Springsteen, U2, Tom Waits o Björk. Pagues l’entrada, o te la paga el mitjà pel qual treballes. Ja fa anys que el Festival de Benicàssim intimidava els mitjans petits i els obligava a publicar entrevistes amb els seus directors si volien un passi de premsa. Ignoro si ho continuen fent. Però aquesta pràctica sinistra ha anat a més. De tant en tant, algun promotor local, abans d’informar-me si em concedeix o no l’acreditació, em pregunta si publicarem una prèvia, com si un article fos un espai promocional gratuït exigible per concedir el dret a la informació. I si això m’ho fan a mi, que escric a un diari molt popular, no em vull ni imaginar com deuen tractar la gent que treballa per a revistes petites o webs.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Com que no queda bé queixar-nos en públic de misèries gremials, i a més molts periodistes i crítics musicals som autònoms, anem per lliure i no estem per perdre el temps, aquestes pràctiques es van perpetuant i tothom arronsa l’esquena. I qualsevol dia et pots trobar fent cua al Palau Sant Jordi amb la teva entrada (pagada), carregant amb l’ordinador per fer la crònica i mirant d’accedir-hi el més ràpid possible, i llavors, en aquell moment, sentiràs una veu que refila: “eh, aquell, que s’està colant!”. Ep, què sóc periodista, que vinc a treballar. “Perio-què? A la cua com tothom!”, et dirà mentre treu de la butxaca un mòbil intel·ligent amb la intenció d’enregistrar íntegrament el concert per penjar-lo al seu bloc.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019