A favor de les subvencions

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Què és una subvenció? Una aportació de diners públics concedida perquè algú, alguna entitat o alguna empresa realitzi una activitat determinada.
Som un país subvencionat? Possiblement.
Tenim uns mitjans subvencionats? Sí.
Som un país normal? No.
El poder polític ha d’intervenir en aquelles situacions en què el mercat no es regula per si mateix? Evidentment.

Fa uns anys, quan absolutament cap telèfon mòbil no tenia el sistema operatiu en català, el Govern hagués pogut fer dues coses: subvencionar una marca perquè traduís el seu sistema operatiu a la nostra llengua, o bé, aprofitant el gran poder de compra que té, posar el català com a condició a les empreses que volguessin tenir contractes amb l’administració.

Finalment, va optar per aquesta segona via i, avui, la gran majoria de mòbils parlen en català. Tot un èxit.

Salvant totes les distàncies, la minsa presència dels grans anunciants als mitjans de comunicació en català em fa pensar una situació poc o molt similar.

Com pot ser que a l’Enderrock no s’hi trobi cap anunci de Durex, Control, Movistar, Yoigo o Coca-Cola? Com pot ser que al Tatano o al Cavall Fort no hi hagi anuncis de Chicco o Danonino? Com pot ser que a Vilaweb no hi hagi anuncis de Vodafone ADSL? Com és que a Descobrir Catalunya no hi ha anuncis de Land Rover? Per què el Regió7 no té accés a les mateixes campanyes que l’ABC-Catalunya?

És que aquests mitjans renuncien voluntàriament a anunciants d’aquesta envergadura? Voluntàriament volen viure de la cada cop més minsa publicitat institucional? O més aviat és que els anunciants passen olímpicament d’ells, tot i ser líders en els seus respectius ‘targets’? Algú dubta que, en un país normal, aquests anunciants s’anunciarien en aquests mitjans?

Si el Govern vol retallar les ajudes al conjunt de mitjans catalans amb l’argument que el mercat ja s’encarregarà de regular-ho, que retalli. Al final, sortirem de la crisi amb l’anomenat espai comunicatiu català del tot trinxat.

Si vol evitar aquest escenari, pot fer dues coses: seleccionar un parell de mitjans i subvencionar-los -amb el risc que sortim de la crisi amb només dos grans diaris: La Vanguardia i La Vanguardia en català- o bé pot començar a plantejar-se si tots els seus proveïdors són ‘mediàticament responsables’. A Catalunya, s’anuncien també en mitjans en català, o bé només ho fan en aquells mitjans ‘nacionals’ que les centrals de mitjans els programen des de Madrid?

És a dir: els Mossos han de renovar automòbils? Una condició per optar al concurs podria ser que la marca adjudicatària s’anuncies en un tant per cent a mitjans en català. L’ICS ha d’escollir quins iougurts dóna als hospitals? Ídem. S’han de renovar les línies d’ADSL dels departaments? Tres quarts del mateix.

Ara que el petit anunciant es troba en retirada i la crisi està fent veritables estralls en el nostre sector, ja de per si prou precari, calen mesures innovadores perquè els mitjans tinguin publicitat i, per tant, diners i, per tant, fer-los menys depenents de les subvencions.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.