El mite de la llei Fraga

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Entre les informacions aparegudes sobre Manuel Fraga, poc es parla del passat com a ministre franquista. D’aquesta etapa, centrant-nos entre 1962 i 1969 quan fou responsable del Ministerio de Información y Turismo, i deixant de banda el turisme, es destaca la Llei 14/1966 de premsa i impremta,  coneguda popularment com Llei Fraga.

Hem arribat a llegir a diferents mitjans (com Canal Sur, EITB o 20 Minutos) que és “la primera llei de premsa”, una falsedat absoluta, i la informació més destacada al respecte és que, gràcies a Fraga, es va posar punt final a la censura prèvia, aspecte que es relaciona amb el caràcter reformista del polític i la llibertat de premsa, tal com publica, per exemple La Vanguardia, Antena 3 o l’article del mateix Rajoy.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Inquieta i preocupa el grau de desconeixement  de certs periodistes sobre la història de la pròpia premsa. I també la inexactitud en el llenguatge, a l’hora d’abordar aspectes fonamentals de la seva professió.  Considerar una fita que no hi hagi censura prèvia a finals de la dècada dels 60 del segle XX en la premsa escrita d’un país situat geogràficament a Europa, a més de profunda ignorància sobre el periodisme occidental en general, indica poca cultura democràtica respecte el sistema comunicatiu de l’estat espanyol.

Massa sovint s’ha relacionat aquesta Llei amb la llibertat d’expressió.  Tenint en compte que derogava la del 1938, promulgada per Serrano Suñer provisionalment en plena guerra, que fins 28 anys després no es legislés sobre la matèria, dóna una idea de la consistència del sistema comunicatiu personalista bastit pel franquisme, i de la profunditat del seu missatge entre la societat, semblaria que fins a dia d’avui.

A la dècada dels 60 el règim havia de mostrar-se obert  de cara a l’estranger i una legislació sobre la premsa donava bona imatge. No és estrany doncs que al primer article aparegui el concepte “libertad de expresión”, mutilat de facto al segon,on s’obligava a respectar “los principios fundamentales del Movimento”, que no es caracteritzaven precisament per poder expressar-se lliurement.  Amb l’ambigu article 2, el govern continuà tenint les regnes de la premsa escrita i de qualsevol publicació impresa. Les sancions, segrestos de publicacions, multes elevadíssimes, suspensions  o la detenció i empresonament de periodistes van ser més que freqüents i condicionaren la premsa fins a la Constitució de 1978.

L’aspecte més mitificat de la Llei és la fi de la censura prèvia, gens menyspreable en el moment de la promulgació, però que aviat les circumstàncies el transformaren en autocensura, personalitzada en els directors perquè, si tenien tres sancions considerades greus en un any, eren inhabilitats.

Lluny queda també de la llibertat haver de dipositar obligatòriament un nombre d’exemplars de les edicions abans de la seva publicació. I només des d’un estat paternalista autoritari s’entén  l’article 4, on s’establia la “consulta voluntària” sobre si resultava oportú o no publicar certs textos. Les “consignes” de la Llei Serrano desaparegueren, però  existien les trucades de telèfon aconsellant sobre contingut, o l’obligatorietat d’un mitjà a publicar una informació quan l’administració ho considerés necessari (art.6).

És cert que  gràcies a la llei per fi un mitjà podia triar el seu propi director, però, amb alguns requisits, entre els quals que tingués carnet de periodista. Per tant la professionalitat continuava, des de la llei del 1938, atorgant-la l’estat gràcies al Registro Oficial de Prensa que depenia del Ministerio de Información y Turismo.

A la limitada llei Fraga s’hi afegí el 1967 la reforma del Codi Penal, que restringia la llibertat de premsa ja que apareixien com a delicte les infraccions al citat article 2. I en declarar-se l’estat d’excepció durant  el 1969 o, posteriorment entre el desembre de 1970 i el juny de 1971, la censura prèvia es tornava a instaurar gràcies a la legislació vigent.

Així, les expectatives que havia creat la Llei 14/ 1966 entre el sector, provocant un augment considerable de l’aparició de noves capçaleres, no s’acompliren i la llibertat de premsa trigà més d’una dècada a ser plenament legal. Temps durant el qual la conflictivitat entre el sector comunicatiu, anomenat “el parlamento de papel”, i els diferents governs serà també un dels factors que contribuí a la fi de la dictadura franquista.

Teresa Ferré és periodista i professora d’Història del Periodisme a la URV

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019