Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Mayo Fuster va dedicar la tesi doctoral a la creació i gestió de comunitats virtuals i ara està desenvolupant una investigació sobre la construcció de béns comuns digitals i és cofundadora del Fòrum de la Cultura Lliure, una àmplia coalició internacional per a la promoció de la creació col·lectiva i de defensa dels drets de la ciutadania davant els lobbies de la indústria del copyright. Aquesta entrevista va realitzar-se fa unes setmanes, però en les darreres hores ha guanyat una actualitat indiscutible al descriure –amb antelació- els motius i forces rere de l’actual batalla per internet.

Internet lliure és l’evidència palpable que l’anarquia és possible o el somni neoliberal de la desregulació absoluta?

Una mica les dues coses alhora, va començar més com el primer i poc a poc s’està convertint en el segon.

Des que van començar els primers passos, en els anys 70, fins al 2005, la majoria de la infraestructura que proveïa internet era sense ànim de lucre, les mateixes comunitats d’usuaris s’organitzaven per cobrir les seves necessitats. Això ja ha canviat i avui la majoria de serveis els ofereixen multinacionals enormes com Google, Yahoo, Facebook … que creixen molt més ràpid. Tot i això el 30% dels projectes encara pertany a fundacions de servei públic.

Però no hi ha un control democràtic d’aquest espai?

Internet ha estat el primer mitjà de comunicació important desenvolupat sense una política pública. És cert que el Departament de Defensa dels EUA el va finançar, encara que crec que no sabia exactament que estava fent, però sense els hackers, els hippies, acadèmics i persones que voluntàriament van anar afegint peces aquí i allà, el que popularment s’anomenen “nyaps”, no existiria. Llavors internet es va crear fora de tot control, el que estava molt bé fins que van arribar les empreses i ho van emprar per poder moure’s sense restriccions.

El govern d’internet no és gens clar, és un fòrum en el qual participen tots els actors implicats –usuaris, empreses, lobbies, estats- i com necessites totes les peces és difícil imposar cap decisió de manera autoritària i s’obliga a cert diàleg. Però les empreses tenen una capacitat de control de l’espai que fa que el que abans era favorable ara sigui desfavorable per a la societat.

És imparable està tendència?

Naturalment no és fàcil, però no crec que sigui impossible revertir-la. Per això necessitem fer dues coses urgentment: primer uns projectes cooperatius més forts, amb bona organització i que no puguin ser absorbits per les corporacions, tal com va passar amb Flickr, que va néixer com una comunitat d’usuaris i va acabar sent absorbida per Yahoo. Però la segona i encara més important –i en això he canviat, abans no pensava així- necessitem que la infraestructura bàsica passi a ser pública, sota control democràtic i no pugui estar al servei d’una o altra empresa. Sense aquesta premissa estem perduts.

Els governs no semblen estar molt per la feina.

No massa, ja que tenen interessos comuns amb les multinacionals. És realment curiosa aquesta ambivalència d’internet respecte a la llibertat. D’una banda ofereix opcions per a la llibertat d’expressió i comunicació molt interessants. Ho hem vist en les revoltes del món àrab o en el moviment dels indignats. Però d’altra banda permet als estats unes possibilitats de control immenses, amb la conseqüència que unes institucions que es trobaven en una profunda crisi estiguin revitalitzades. La base de dades de Facebook no la tindria la CIA ni en els seus somnis més dolços. Llavors es crea un intercanvi de favors en què els estats no envaeixen els interessos comercials amb regulacions a favor de l’interès públic i, fins i tot, en financen el seu desenvolupament. Per exemple Yahoo acaba d’instal·lar un laboratori a Barcelona subvencionat en un 70% per la Unió Europea i l’Estat espanyol sense cap tipus de contrapartida, tot el que es desenvolupi allà serà propietat exclusiva de Yahoo.

A canvi les empreses col·laboren amb els mecanismes de control, com es va veure en el cas Wikileaks, en el qual una sèrie de companyies –Amazon, Visa, Paypal- van rescindir els seus serveis sense tenir-ne cap obligació judicial de fer-ho. O també a Egipte, on Vodafone va deixar d’operar al país a petició de Mubarack. I aquest és el problema, si Facebook o Flickr et tanquen el compte, a qui acuses de censura? Oficialment el govern no ha fet res i aquestes són empreses privades sense cap obligació de donar un servei públic o neutral.

Sense unes polítiques públiques de neutralitat i amb l’increment d’aplicacions privatives en les terminals mòbils, fins a quin punt és real el perill que internet deixi d’existir tal i com l’hem conegut fins ara?

És molt real, encara que no sabria dir fins a quin punt és inevitable. Si els estats permeten definitivament a les empreses de telecomunicacions controlar el trànsit s’acaba la neutralitat a la xarxa i ja podem tancar la paradeta. La meva tesi doctoral passa a ser un document històric. Això no és tan fàcil, és clar, despertaria una gran resistència, encara que constantment tracten de difondre la idea que internet és perillós i que cal domar-lo. Te n’adones de la quantitat de gent que parla malament d’internet? Però no acaba de calar, així que hi ha gent que creu que s’esperaran a un atac massiu per internet, una mena d’11-S virtual –que farien o deixarien fer- com a pretext per tancar la xarxa oberta.

Pinta negre. Podria apuntar algunes solucions?

El nucli del problema és que no hi ha encara fórmules descentralització dels servidors. Internet té una lògica descentralitzadora, però hi ha peces en què això encara no és possible. El pas definitiu seria convertir cada ordinador en un servidor, però encara necessitem molta investigació per desenvolupar la tecnologia per arribar a aquest punt. I per fer-ho haurem de ser capaços d’activar una creativitat que funcioni sota la lògica comuna i de domini públic.

I alguna idea per enfrontar l’autoritarisme dels proveïdors privats?

Organitzar sindicats d’usuaris, sigui de Facebook o Google, de la mateixa manera que hi ha sindicats de treballadors. Hem d’entendre que nosaltres generem els continguts, no som només consumidors sinó també creadors i tenim més poder del que creiem, perquè si la gent s’enfada amb Facebook aquest es va a la merda automàticament.

No és casualitat que totes aquestes empreses estiguin tan preocupades per la seva imatge. Aquest és el seu punt feble. Hi ha una dinàmica que jo dic wiki washing, que seria la versió digital del green washing que fa que com més contamina una empresa petrolieres més ecologista aparenta ser. Si t’hi fixes, Google té un discurs gairebé activista: parla de canviar el món, de participar, de lluita per la democràcia, quan en realitat té unes polítiques en relació als usuaris terribles. Però el personal de neteja de Google guanya totes les vagues, perquè tenen pànic a la mala imatge que li donaria maltractar els seus treballadors.

Abans parlava de la necessitat de més investigació lliure de patents, però això s’ha de fer amb una legislació cada vegada més restrictiva. Com creu que evolucionarà aquesta batalla?

Això dependrà dels tres fronts en què es desenvolupa: la geopolítica internacional, la indústria copyleft i la mobilització política, que encara que són interdependents tenen dinàmiques i tempos propis i diferenciats.

Doncs comencem pel primer.

La derrota de la legislació privativa està molt lligada a la pèrdua d’influència dels Estats Units. Wikileaks va destapar que la Llei Sinde va aprovar-se per pressions directes nord-americans i tenen tant interès en això perquè la seva economia depèn en gran part de la propietat intel·lectual tal com funciona actualment, ja que és el país que més patents i més drets d’autor posseeix.

Com qui domina els organismes internacionals, com l’Organització Mundial del Comerç (OMC), són els països del nord amb interessos econòmics o diplomàtics coincidents amb els EUA –l ‘Estat espanyol paga més del que guanya en l’actual situació, però no vol enfrontar-se a Washington-aquests pressionen per mantenir aquestes polítiques. Però els països del sud, sobretot economies emergents com el Brasil i l’Índia, tenen una oposició cada vegada més oberta a aquesta imposició, que els costa molts diners. Pensa que el tema de les patents té moltes ramificacions, no només les culturals, sinó també les llavors, la medicina, la transferència de tecnologia. Així que quan es dóna la batalla dels medicaments genèrics, aquests països no estan pensant només en els seus pobres, sinó també que a ells els surt molt car pagar els preus que marquen les multinacionals del nord.

A mesura que els EUA vagin perdent la seva hegemonia, que es creï una altra correlació de forces més multilateral i que es desmuntin institucions com l’OMC hi haurà més opcions de trencar aquesta política o almenys entrarem en una situació molt més favorable per fer-ho.

Després hi ha el factor econòmic.

L’aplicació d’una política més privativa o més alliberadora no té una base només en els “interessos nacionals”, sinó moltes vegades és ideològica. Ja en els anys 80 i 90, els gurus del neoliberalisme es van adonar que l’economia dependria cada vegada més del coneixement. Ho van fer abans que ningú, van ser realment uns visionaris. I llavors van començar a pressionar en favor d’unes polítiques de propietat intel·lectual més restrictives i propietàries. La dinàmica actual no ha estat una reacció a la pirateria sinó la culminació d’una estratègia neoliberal per estendre la monetarització a nous aspectes de la vida. Coses que abans no es comercialitzaven avui s’organitzen a través del mercat: llavors, coneixement de l’ADN, cançons … tot és patentable.

Igual que en el cas de desregulació financera o les privatitzacions, això no beneficia “L’Economia”, sinó a certes economies concretes. Però a mesura que es desenvolupa una creixent economia basada en el copyleft, la capacitat de pressió cap als poders públics pot canviar. És especialment important el que passi als EUA, que compta amb un sector copyleft molt important i dinàmic –Google es basa enterament en lliure trànsit de coneixement,- però que per ara no pot competir amb el pes que té, per exemple, un Hollywood o altres. El resultat de la seva pròpia batalla interna en favor d’un o altre model tindrà motes repercussions a nivell mundial

I en aquest escenari, que podem fer els ciutadans?

Ja hi ha dues generacions que han crescut en un entorn on era totalment normal compartir. I a aquestes dues generacions no se les pot reprimir obertament sense posar en perill la legitimitat del sistema. Una forma de percebre les crisis en una societat és mesurar la quantitat d’activitat realitzada fora de la llei. I quanta gent està avui incomplint la legalitat? Òbviament no es pot simplement prohibir les descàrregues o altres activitats de lliure circulació. Cal un discurs que legitimi aquesta acció i ara per ara les dues primeres generacions d’internautes són impermeables a aquest, de manera que penso que encara estem a temps de guanyar.

Com que no existeix aquesta legitimitat, l’excés de repressió els retrata més que fer-los forts i, a més, institucions com la SGAE han collat tant que han donat molts arguments als crítics de la propietat privativa.

Però això no només té relació amb les noves formes d’oci i consum cultural, sinó també amb àrees més sensibles com la democràcia i la llibertat d’expressió. No és casualitat que un dels precedents dels indignats fora la mobilització contra la Llei Sinde. Hi ha unes noves generacions que s’han educat políticament a internet per qui els seus drets com a internautes són inseparables dels seus drets com a ciutadans.

Tot aquest moviment anirà a més en els propers anys i tindrà més repercussió pública i una major retroalimentació amb la resta de reivindicacions socials, a les quals podrà aportar tot el discurs dels béns comuns que ha anat desenvolupant. Estem en un moment de grans canvis.

Aquesta seria una de les funcions del Fòrum de la Cultura Lliure?

El FCForum [per l’acrònim en anglès] vol ser un espai que ajudi a la creació d’un moviment internacional que defensi aquesta forma d’entendre la cultura basada en la cooperació i no en la privatització. Ara mateix hi ha moltes iniciatives, però estan molt fragmentades: en els EUA té les seves peculiaritats, molt més relacionat amb la universitat i menys crític amb la nova economia, en Brasil, com en altres parts de la perifèria, està molt més institucionalitzat, perquè té un suport enorme del govern, i a Europa està molt més relacionat amb el moviment alterglobalitzador i la cultura hacker, que tradicionalment han estat molt més polititzats aquí.
Posar en contacte totes aquestes històries diferents i crear eines de pressió ha estat una experiència boníssima. Ara encara hi ha una finestra oberta que cal aprofitar ja que tota la regulació sobre internet encara està per fer i no podem deixar-la en mans dels estats i les empreses. Internet podria desaparèixer.