Sense embuts

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Els llibres d’estil són la forma que tenen els mitjans de comunicació, i per tant les empreses i les institucions que hi ha al darrere, de fixar el seu corpus ideològic a través del llenguatge que fan servir.

Els primers que van tenir clar la importància del llibre d’estil en la creació d’un imaginari col·lectiu i la identificació amb un projecte nacional i polític van ser els del diari espanyol El País. Aquest rotatiu té, des del 1976, un llibre d’estil que ha apostat clarament per una espanyolitat desacomplexada, moderna i desvinculada de la pàtina folklòrica i rància que l’associava al franquisme. I amb el seu llibre d’estil acabat d’estrenar, El País va fer habitual i normal tota una terminologia espanyolitzadora que, tot i semblar desproveïda d’ideologia, ben al contrari, ha estat i és un instrument dotat d’una càrrega de profunditat contra la pluralitat nacional de l’estat espanyol. Per aquest mitjà i pels que s’hi han sumat desprès, com El Mundo i altres mitjans audiovisuals d’un espanyolisme obertament bel·ligerant, l’única nació és Espanya.

La gota malaia que ha suposat l’aplicació d’aquestes formes no ha estat suficientment contrarestada a temps per uns models propis dels mitjans catalans i això ha fet forat en la consciència nacional dels catalans.

No ha estat fins a la dècada dels 90 que han aparegut els primers llibres d’estil dels mitjans catalans, (9Nou, El Punt i més recentment l’Avui i El Periódico) i no es pot dir pas que tots tinguin igual de clar quina és la “nació”, qui i què és “nacional”, on tenen el “nord” o de quin “govern” parlen.

L’excepció a aquesta norma ha estat, el 2006, l’aparició del llibre d’estil de Vilaweb, el primer d’un mitjà digital on s’afirma de manera oberta i sense embuts: “És ociós de dir que l’adjectiu ‘nacional’, sense cap especificació, és sinònim de ‘català’; es refereix, doncs, per defecte, a la ‘nació catalana’”.

I el mateix fa amb el terme “govern”, que si no va acompanyat d’un gentilici és, sense excepció, “una instància de govern de l’àrea catalana” o amb el mot “nord”  del què diu: “Molta gent del nostre país, quan parla del nord, no pensa pas en Occitània, sinó en Cantàbria, que és al nord del centre d’Espanya, però no pas dels Països Catalans”. I ho explica pel fet d’haver “anostrat una visió forastera del propi país.”

I on queden TV3 i Catalunya Ràdio, en tot aquest debat?  Doncs, finalment, desprès de 25 anys, s’ha posat per escrit allò que hauria d’haver estat norma des del primer dia i que tan hauria ajudat a situar els catalans en relació a la seva nació.

Però encara ens haurem d’alegrar que, potser pel fet d’haver arribat tard, per alguns bons precedents i en un moment de més consciència nacional, en aquest llibre d’estil hi puguem llegir que “el marc de referència geogràfic més immediat dels nostres mitjans és Catalunya i, en general, les terres de parla catalana”. Que “els punts cardinals, tenen Catalunya com a punt de referència”. O que “termes com país, nació, nacional, govern i Parlament, entre d’altres, fan referència a Catalunya si no s’indica una altra cosa. I finalment, que “els mitjans de la CCMA fem servir l’expressió Països Catalans per referir-nos al conjunt de territoris de parla catalana des del punt de vista històric, geogràfic, lingüístic o cultural.

Potser encara som a temps a redreçar el rumb de la nau si sabem fer l’ús que cal d’unes eines bàsiques per bastir el tan anhelat espai català de comunicació amb uns mitjans que, definitivament, parlin clar i català.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.