Acció o reacció

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Els mitjans i els periodistes –els periodistes i els mitjans- tenim un problema; dubtem entre ser actius o ser reactius. Entenem per ser actiu prendre la iniciativa, ser valent, arriscar-se i equivocar-se. Ser reactiu implica actuar a remolc, caminar –a priori- sobre segur, seguir l’agenda preestablerta. Els periodistes necessaris –i per extensió, els mitjans necessaris- són els actius. I més, els que aborden temàtiques socials.

Són dues formes d’encarar l’actualitat, la realitat. Si bé és cert, tanmateix, que un mitjà pot practicar al mateix temps l’acció i la reacció. De fet, és així i és pràcticament impossible evitar-ho. Perquè les dinàmiques diàries, la feina complexa i diversa de la redacció i la velocitat i sobreposició de les noticies, així hi obliguen. Però hi ha tendències que marquen si un periodista o mitjà és, per defecte, actiu o reactiu.

El passat 6 de gener va morir un jove de Guinea Conakry en un centre per a estrangers a la Zona Franca. Els mitjans catalans van respondre a la noticia i van fer-ne un seguiment diferent els dies posteriors. Uns millor, d’altres més implicats, uns tercers li van donar més continuïtat corresponent a les noticies generades de l’original. Però les línies noticiables tenen data de caducitat i s’acaben trencant. No obstant, uns dies més tard, el 13 de gener, El Periódico va apostar per una pròrroga del tema. Va engegar una recollida de firmes digital contra els llimbs  dels CIE adreçada al Ministre de Defensa. En conseqüència, la problemàtica dels CIE va ocupar un espai a la portada de l’edició i es va estendre a les 3 primeres pàgines. Dit d’una altra manera, El Periódico va apostar per l’acció. Aquesta actitud, aquesta ‘acció’, va durar uns dies més. El 14 de gener, La Vanguardia va decidir-se per la ‘reacció’.  Almenys en la seva edició a la xarxa va publicar la noticia de la recollida de signatures d’El Periódico. És cert que no era pròpia, sinó una noticia d’agències. I és cert que aquí va morir el tema. Però davant el soroll de l’actitud d’un altre mitjà, va reaccionar, va actuar quan allò ja havia passat.

La qüestió principal no és jutjar cap mitjà en concret, sinó posar de manifest una situació d’acció i una altra de reacció. Ara bé, malgrat la persistència d’El Periódico en aquesta situació concreta i malgrat la reacció a la iniciativa per part de La Vanguardia, no són exemples purs d’acció periodística.

“L’Anuari Mèdia.cat. Els silencis Mediàtics del 2010”, amb un article de Sergi Picazo, va obrir aquesta via quan ningú se’n feia ressò, sense esperar que una mort posés els CIE a l’aparador malgrat que feia temps que hi passaven fets denunciables. I aquesta sí que va ser una actitud de mitjà actiu.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.