Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Mèdia.cat publicava fa uns mesos una anàlisi sobre la dificultat que tenen els mitjans a l’hora de posar noms a les grans empreses i personalitats públiques que exerceixen l’evasió fiscal, una pràctica que suposa la pèrdua de 60.000 milions d’euros per a les arques públiques, responsabilitat en un 71% de grans corporacions, segons dades del col·lectiu de Tècnics del Ministeri espanyol d’Hisenda (Gestha). Però aquest tabú sembla que comença a trencar-lo La Vanguardia, que titulava l’entrevista de la Contra d’ahir –un dels seus espais més destacats- amb un contundent “Google deu als espanyols més de 300 milions d’euros”.

L’autor d’aquesta afirmació és Alejandro Suárez Sánchez-Ocaña, autor del llibre “Despullant Google” (sols en castellà) i que en l’entrevista explica els mecanismes que empra la multinacional estatunidenca per eludir el pagament d’impostos a la Unió Europea en base a comptabilitzar tots els beneficis de la regió a la seva filial irlandesa, traspassar-los a Holanda i acabar-los ingressant al paradís fiscal de les Bermudes, en una explicació dels sistemes habituals d’evasió fiscal de les grans corporacions i la inacció dels responsables polítics per frenar-la –que segons explica Suárez li van arribar a afirmar que ho trobaven un “mal menor”.-

A banda de la referencialitat espanyola del diari –per què destacar la dada estatal quan després s’explica que és un problema europeu?,- l’entrevista obvia en tot moment que aquesta és, en realitat, una pràctica estesa a la majoria de les grans empreses –estrangeres o no- i representa una oportunitat perduda d’oferir als seus lectors una opció alternativa a les actuals retallades a l’hora d’eixugar el dèficit.

A més de denunciar el frau fiscal de Google, l’entrevistat detalla alguns altres aspectes menys coneguts de la seva activitat, com el negoci de les dades proporcionades pels seus usuaris, una pràctica també habitual en altres empreses com bancs o telefonia.

Més curioses resulten, en canvi, les afirmacions sobre l’atac a la intimitat que, assegura, representen alguns serveis com els mapes o satèl·lits, amb arguments com que “els lladres poden veure com entrar a casa meva”, o que Google “ha actuat sense miraments contra els drets d’autor”. Un anunci que entra dins la línia de les declaracions de Rupert Murdoch, segons el qual Google és “el pirata més gran” i que resulta si més no paradoxal, veient el disseny de la portada dels seu llibre i la d’un altre també sobre Google publicat el 2007.

Al final sembla que més que criticar les males pràctiques d’una companyia multinacional el que es pretengui és carregar contra la lliure circulació per la xarxa.