Periodistes per la Independència

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

En la perspectiva del 2014 o 2015, en què Catalunya hauria de proclamar la seva independència, hi ha molta feina per fer i cal que els periodistes estiguem amatents ja des d‘ara. Cal ser-hi perquè només des del periodisme es pot garantir solvència i professionalitat en la lliure difusió de les idees. Els blocs d’Internet i les xarxes socials estan molt bé, però s’hi troba de tot, des d’escrits de bona factura fins a pamflets de qualitat ínfima.

És necessari anar creant ja les estructures que facin possible l’esperada proclamació de l’Estat català i, en aquest sentit, a semblança de la recent constituïda plataforma Municipis per la Independència o d‘altres de ja existents, de caràcter territorial (Osona per la Independència,…), o sectorial (Economistes per la Independència,…), una iniciativa igualment engrescadora seria la d’endegar la formació anomenada PERIODISTES PER LA INDEPENDÈNCIA. Compatible amb qualsevol altra organització de caràcter professional o sectorial, no li caldria cap estructura carregosa, n’hi hauria prou amb una adreça d’Internet on apuntar-s’hi i una presència activa a les xarxes socials. Algú s’anima?

L’efecte crida d’aquestes iniciatives, especialment la dels periodistes, per la major capacitat de difusió, podria fer que molt aviat n’apareguessin d’altres de similars de tota mena de col·lectius (Metges, Pagesos, Advocats, Cuiners, Funcionaris, Taxistes, Botiguers, Arquitectes, Aturats, Mecànics, Enginyers, Paletes, Mestres, Dones, Estudiants, Transsexuals, Actors i Actrius, etc. etc. etc…. per la Independència).

D’aquesta manera, bona part del poble català restaria compromès amb el projecte independentista i aquest no quedaria només en mans del polítics. D’altra banda, i tenint en compte que molta gent respon especialment als estímuls audiovisuals, caldria que la professió s’involucrés, molt més que fins ara, en treballs d’aquest àmbit. En són uns bons exemples els documentals Catalunya-Espanya, d’Isona Passola i Adéu, Espanya, de Dolors Genovès. I no només de cara a la nostra gent, sinó que també caldria fer-ho pensant en un públic internacional. Haurien de servir perquè tothom (catalans i no catalans) prengui consciència dels motius per a la separació, així com de les vies per a fer-ho.

Aquest plantejament no és nou: fa tres anys va aparèixer a Facebook la proposta de creació d’un grup anomenat Unitat de Periodisme per la Independència dels Països Catalans. La iniciativa, obra d’un periodista lleidatà, no va acabar de reeixir, potser per manca de difusió o perquè encara no era el moment.

I també, en el mateix sentit, a finals de novembre es posà en marxa, des de Berga, el web Dóna la cara per la Independència, a través del domini www.donalacara.com. L’objectiu és igualment de fer força per a avançar en l’assoliment d’un estat propi. I la manera de fer-ho, en aquest cas, és molt fàcil: només cal que hi poseu la foto, el nom i la localitat. Ja n’hi ha uns quants milers.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.