La visibilitat de la realitat valenciana als mitjans catalans

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

La informació sobre el País Valencià als mitjans catalans és escassa per al que correspondria a un país veí amb interessos i trets identitaris comuns. De fet, més enllà de les elits culturals i polítiques, allò que passa al sud de l’Ebre és desconegut per la majoria de catalans, cosa que dificulta una relació més fluida entre ambdós territoris. Una major visibilitat de la realitat valenciana reforçaria l’espai informatiu comú existent entre els països de llengua catalana, sense que això siga incompatible amb el propi de cada territori.

Seria injust no reconèixer que el tractament mediàtic en l’àmbit català del País Valencià ha millorat en els darrers anys gràcies a mitjans digitals dirigits a tot el domini lingüístic que treballen de forma més horitzontal. Com ja havia fet El Temps en paper i des dels anys vuitanta del segle XX, aquests nous mitjans segueixen una política editorial on tot els països de llengua catalana tenen la mateixa importància informativa i cap d’ells és secundari. Això és el que ha fet Vilaweb, mitjà digital en català de referència, que pot obrir portada amb informacions valencianes, balears o catalanes. També, fins i tot, hi ha hagut un canvi en mitjans que no tenen, ni de lluny, la intenció d’arribar arreu dels territoris de llengua catalana: La Vanguardia i Las Provincias han col·laborat recentment per informar sobre l’eix ferroviari mediterrani, un fet impensable durant fa 20 o 30 anys.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Amb tot, encara queda molt per millorar i hi ha molts tics, tòpics i informacions parcials o reduccionistes. El valencià ha de deixar de ser el territori que es cobreix amb un parell de frases o estereotips quan es parla de temes comuns o del qual només s’informa en la vessant més negativa i sense una adequada contextualització. Un exemple d’això el trobem a l’article L’IEC alerta que l’opció del multilingüisme podria posar fi a la immersió a l’escola. Tot i que és ben cert, segons indica la notícia, que el català perd força a terres valencianes, no s’explica el perquè, ni es contextualitza de forma suficient. El lector d’aquesta informació ja disposa del context respecte a Catalunya, però no del que passa més al sud. Informacions com aquestes transmeten la idea que al País Valencià no interessa la llengua, quan és gràcies a la mobilització d’una part important de la societat civil que sobreviu. D’altra banda, l’article Compromís, diluït al ‘pack’ dels partits petits exemplifica l’escassa presència informativa del nacionalisme valencià als mitjans de Catalunya, clau per comprendre la realitat d’aquell país. Un darrer cas, que il·lustra la reduïda cobertura informativa que rep el territori valencià, el trobem en la recent manifestació del 21 de gener per defendre l’ensenyament públic i que va aplegar, segons els organitzadors, 180.000 persones, una de les més importants dels darrers temps. Dels quatre diaris en paper editats a Barcelona i d’àmbit català, només se’n van fer ressò el dia després l’Ara.

El tractament informatiu de la realitat catalana als mitjans valencians és també, probablement, millorable. Amb tot, com a periodista d’origen valencià i barceloní per voluntat pròpia, he volgut reflexionar sobre la imatge dels valencians al nord de l’Ebre ja que és una perspectiva, si més no, poc habitual. Un plantejament que faig amb la idea clara que assolir visibilitat mútua als mitjans  dels respectius àmbits—valencià i català— és una de les passes necessàries per generar un espai comunicatiu en català de caire horitzontal, plural i on tots els territoris es puguen sentir identificats.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.