El pitjor virus

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ja me’n van parlar a la facultat, però llavors em pensava que era un mite. Que a mi no em passaria i que era cosa dels altres. Evidentment, m’equivocava. L’autocensura infecta, un moment o altre, qualsevol periodista. I després de la manca d’esperit crític és la pitjor mena de mal que pot patir. A banda de no saber escriure, és clar.

L’autocensura es contagia molt fàcilment i quan s’escampa per una redacció costa molt combatre-la perquè el problema és un mateix i primer cal veure’l. Si tothom té la mateixa xacra es fa molt difícil adonar-se’n i més aviat sembla que qui no la té és el mal professional. El món a l’inrevés.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Hi ha qui es pensa que als mitjans de comunicació cada dia es donen ordres directes perquè una notícia s’enfoqui obviant-ne una part important o destacant allò que no té interès. I no dic que això no sigui així, perquè passa, però la meva breu experiència m’ha dut a veure que la gran majoria de vegades no cal arribar aquí. El periodista es mutila tot sol. “Has de saber on ets, per qui treballes”, diuen alguns. O, més directe: “qui paga mana”, tal com té ben present el protagonista de la novel·la de Xavier Bosch.

Doncs no. Si hi ha d’haver censura, que no vingui mai d’un mateix. Això farà que, quan hi ha un conflicte, surti a la llum, s’expressi. I només això ja servirà perquè tot sigui més clar, per saber on són els límits i poder valorar si són acceptables. Però a més a més així es pot descobrir que allò que un no es pensava que podria sortir publicat, acaba imprès o emès. Si la feina es fa bé, no sempre és fàcil aturar-la.

És evident que es pot treballar agenollat i que potser s’eviten alguns problemes. Però doblegar-se d’aquesta manera, si es té una consciència mínima, destrueix. A la llarga fa malbé la confiança en un mateix, l’esperit crític, l’olfacte periodístic i les ganes de dur la contrària. Un periodista vençut per l’autocensura és un redactor servil, mortalment avorrit.

Tal com deia, jo, com tants d’altres, m’he autocensurat alguna vegada. Però això no és dolent del tot, sempre que un se n’adoni. Perquè llavors s’aprèn com és el virus, com actua; com combatre’l. No  serveix de vacuna, perquè no n’hi ha, però ajuda a estar sempre alerta. Hi ha una cosa que fa temps que em va quedar clara: amb l’autocensura no es pot abaixar mai la guàrdia.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.