Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Entrevista al professor Mickey Huff, director de Project Censored, i al doctor Andrew Roth, director associat.

Per als lectors catalans que no us coneixen. Què és el Project Censored?

Project Censored (PC) és una organització de recerca de mitjans que opera en un número creixent d’universitats, principalment als Estats Units, però també a Europa i Llatinoamèrica, amb l’ànim d’establir una premsa veritablement lliure, informar el públic sobre la importància del periodisme independent i reconèixer als periodistes independents i els mitjans que publiquen els seus reportatges.

La iniciativa la va fundar el doctor Carl Jensen, professor de comunicacions a la Universitat de Sonoma State (Califòrnia) el 1976. Ell i els seus estudiants van començar a rastrejar les històries més censurades a la premsa corporativa dels EUA i a fer-ne informes anuals. Des de 1993, publiquem un anuari en forma de llibre amb les 25 històries més censurades.

El nostre objectiu principal és formar els estudiants en alfabetització dels mitjans de comunicació i la importància de la Primera Esmena [de la Constitució dels EUA que garanteix la llibertat d’expressió], al mateix temps que traiem a la llum informació que ha estat infracoberta o censurada d’alguna manera. Pensem que el dret de llibertat de premsa és indispensables per al funcionament d’una cultura democràtica i amb els estudiants, professors i ciutadans treballem per defensar aquest dret. El nostre objectiu és ser un model en acció de democràcia als mitjans.

Com funciona aquest model?

Durant les últimes tres dècades, hem capacitat a més de 2.000 estudiants en activitats de recerca bàsica i alfabetització dels mitjans. 244 d’ells han contribuït al Censored 2012. Cada any rebem unes 1.000 propostes d’article, cadascuna de les quals s’ha de llegir i avaluar abans d’incloure’s al web i, en última instància, a l’anuari. En examinar les sol·licituds tenim en compte la cobertura, contingut, fiabilitat de les fonts i la importància del tema. El nostre grup de més de 200 editors està format per estudiants en pràctiques, professors i membres de la comunitat. Els articles seleccionats a l’anuari els escull el nostre jurat nacional, que és qui ubica les històries segons l’ordre d’importància. Moltes personalitats del món acadèmic i el periodisme n’han format part, incloent Noam Chomsky i Howard Zinn. Pel Censored 2012 vam tenir més de 100 professors i prop de 300 estudiants validant prop de 250 històries de notícies independents per a la seva consideració en la publicació i totes es poden llegir en línia.

Amb els anys heu arribat a tenir un reconeixement important a pesar de ser un projecte molest per a molta gent.

La reputació del PC es basa en que és una font fiable de notícies, que no defuig la controvèrsia i anima la gent a participar-hi directament.

Aquells que el coneixen i segueixen han arribat a confiar-hi perquè aprecien l’acurat procés de revisió rigorosa que emprem abans de publicar alguna notícia.

A més, tenim un públic que abasta tot l’espectre polític, d’esquerra a dreta, en gran part perquè les notícies que destaquem posen en relleu els abusos de poder onsevulla que ocorrin. Per tant, ens trobem amb articles crítics amb el govern de Bush i Cheney i la seva “guerra contra el terror”, però no perquè fossin republicans. Som igualment crítics amb el president Obama, un demòcrata, i l’ús d’atacs amb avions no tripulats i assassinats selectius per perseguir objectius militars dels EUA a nivell mundial. Li diem la veritat al poder sense la preocupació obsessiva per les distincions habituals polítiques, com liberal versus conservador, que els mitjans corporatius emfatitzen constantment.

Finalment, el nostre enfoc de les notícies fomenta la participació. Els grans mitjans de comunicació tracten el seu públic primer com a consumidors i en un distant segon lloc com a ciutadans. Això té sentit ja que el seu negoci és la venda d’un producte –el públic- a un client –els anunciants.- Per contra, el PC anima al públic a ser alguna cosa més que consumidors passius de notícies. Ensenyem a la gent, especialment als estudiants que treballen amb nosaltres, a ser lectors actius i crítics de les notícies i l’animem a convertir-se en els propis mitjans. Els lectors poden fer-ho també amb la nominació d’històries per a la nostra consideració a través del web.

Oficialment els EUA són un país amb una protecció molt alta de la llibertat d’expressió. Com funciona la censura en un país com aquest?

El PC utilitza el terme “censura” per referir-se a qualsevol cosa que restringeix el flux lliure d’informació en una societat que pretengui tenir una premsa lliure. En aquest punt de vista, la censura inclou la manipulació subtil però constant i sofisticada de la realitat pels mitjans corporatius. Això pot incloure una mala contextualització, banalització dels continguts, atac a les visions alternatives, ús abusiu d’etiquetes, fals equilibri entre parts i més, tal com ha assenyalat en molts llibres l’ex-jutge Michael Parenti, membre del nostre projecte com a expert en ciències polítiques.

Si ens fixem en els patrons de la censura, queda clar que depèn molt de qui és el propietari o inversor del mitjà. La propietat mediàtica als EUA ha estat concentrada en un grapat de companyies com General Electric, Walt Disney, News Corp, Time Warner, Viacom i altres similars. I això es refereix a tots els mitjans de comunicació inclosos televisió per cable, ràdio, llibres, revistes, diaris i fins i tot empreses de telecomunicacions. Diversos estudis han posat de relleu els problemes de la concentració de la propietat dels mitjans, com els que han realitzat la Columbia Journalism Review, la Universitat de Nova York, el professor Mark Crispin Miller o FreePress.net, on es mostra qui és l’amo de l’espai radioelèctric que s’anomena “públic”.

Però encara que poca, també hi ha censura directa del govern. Un exemple recent en seria la directiva que prohibeix fotografiar els taüts dels militars morts que tornen als Estats Units.

Un altre tipus evident de censura seria el càstig per cobrir qüestions que es considera que “superen els límits” i el preu a pagar per no seguir un protocol informatiu administrat de dalt cap a baix. Dan Rather va ser acomiadat de la CBS arran de la publicació que George W. Bush havia fet el servei militar a la Guàrdia Nacional [per esquivar anar al Vietnam]. La història ja se sabia, doncs l’havia tractada la BBC, però pel que sembla, ell no podia fer-ho i va ser atacat i despatxat per atrevir-se a exposar les mentides de l’establishment.

Si realment tinguéssim un sistema de premsa lliure, no tindríem necessitat de grups com el nostre. Però tal com ha assenyalat recentment Reporters sense Fronteres, els EUA han caigut fins la 47a posició mundial en termes de respecte –o de falta d’aquest- als periodistes. O sigui que encara tenim molta feina si volem mantenir els estàndards de llibertat de premsa protegits en la nostra Constitució.

Vostès són molt crítics amb el paper dels mitjans, però tots els projectes necessiten els mitjans per difondre’s. Quina és la vostra relació amb aquests?

És crucial distingir entre els mitjans corporatius i els independents. Els primers obeeixen als interessos de l’elit i no als de la gent comuna. Per a la grans mèdia, les notícies són gairebé exclusivament el que diuen i fan els que estan en el poder. La gent del carrer no solen ser notícia, excepte quan actuen col·lectivament en grans quantitats, com hem vist en el moviment Ocupar Wall Street. No obstant això, aquests mitjans no representen el “carril central” dels EUA. “Nosaltres la gent” som aquest carril central.

Els mitjans corporatius sovint se centren en el que anomenem “notícies escombraria”: apassionants històries sobre famosos, escàndols sexuals, etc. que realment no són notícia. L’erudit de la comunicació, Neil Postman, de la Universitat de Nova York, va dir fa més de 25 anys que els Estats Units és la societat més entretinguda i menys informada del món modern, i desgraciadament aquesta tendència ha continuat.

Però hi ha raons per a l’esperança, perquè tenim una contra-tradició molt forta de mitjans independents que no se centren en les notícies escombraria i es neguen a repetir la perspectiva dels rics i poderosos. Els periodistes independents que publiquen al PC són herois i esperem que la nostra audiència els reconegui, així com a les organitzacions que els donen suport i les notícies que ens duen, sovint amb gran risc per a la seva pròpia seguretat.

Quin pot ser el paper dels periodistes a l’hora de denunciar la censura?

Com hem assenyalat, els periodistes independents juguen un paper heroic la nostra societat. Sense ells seria impossible conèixer les notícies que els mitjans corporatius es neguen a cobrir. Per exemple, la nostra història número 1 de l’Anuari 2012 és que van morir més soldats nord-americans per suïcidi que en combat el 2010. Chris Hedges i Cord Jefferson van treballar aquesta història. Els grans mitjans no volen reconèixer que 468 soldats dels EUA es van suïcidar el 2010 perquè suposaria oferir una mirada crítica al que està fent el govern o, en el cas dels veterans de guerra,  està deixant de fer. La història ens recorda que el cost humà de la guerra és encara més gran del que ens volen reconèixer, sobretot quan s’observa l’impacte terrible i generalitzat de d’estrès post-traumàtic en els veterans. Quan els grans mitjans cobreixen aquestes morts, l’atenció se centra sovint en els propis soldats i no en uns serveis públics inadequats o en una política imperial militar amb guerres i ocupacions arreu del món.

I el paper dels acadèmics?

Els acadèmics, incloent estudiants, tenen un paper crucial en cridar l’atenció sobre la censura i la resistència als seus efectes nocius per a la democràcia. Com ja hem esmentat, en el PC, la part més important de la feina d’identificació de la censura, la investigació d’aquestes històries per verificar-ne l’exactitud i rellevància i en última instància un resum del nostre llibre i web, es realitza en col·laboració entre professors i estudiants. La tasca del PC es fonamenta en una llarga tradició de recerca acadèmica sobre el poder, els mitjans de comunicació i la democràcia, inclòs els treballs pioners de figures com C. Wright Mills (The Power Elite, 1956), Ben Bagdikian (Media Monopoly, 1983), Noam Chomsky i Edward Herman (Manufacturing Consent, 1988), i molts més.

I el dels ciutadans?

Sense un públic educat i informat, el seu autogovern democràtic és poc probable o impossible. Un dels nostres objectius és animar al públic a ser més actiu en la resistència a les narratives dominants i a les limitades interpretacions ofertes pels mitjans i també a assumir els reptes de la participació en el periodisme ciutadà. Aquesta participació és donar més poder a les persones i, en definitiva, fa més democràtica una societat.

Com ha canviat internet i les xarxes socials l’aplicació de la censura? És possible ara simplement “obviar” alguns temes? Permet als ciutadans influir a l’agenda informativa o encara no?

Internet és la revolució tecnològica més profunda en els mitjans de comunicació des de la impremta de Gutenberg. S’ha obert una mena d’època daurada en la producció i distribució de continguts per molta més gent com mai abans. Ens trobem amb portals Indymedia per tot el país i tot el món. Internet permet als ciutadans comuns i membres de la comunitat esdevenir mitjà en paraula i obra, en lloc de limitar-se a pressionar els mitjans corporatius.

No obstant això, també presenta dos perills que hem d’evitar. En primer lloc, pot ser una font del que Carl Jensen va descriure com “la inflació de notícies”, una situació en la qual cada vegada tenim més notícies però cada vegada valen menys la pena. Per tant, un repte per a qualsevol que es basa en fonts d’internet és la identificació de webs de confiança. Totes les notícies que apareixen a Project Censored i al nostre germà, Media freedom international, han estat curosament revisades per experts per garantir-ne la precisió, fiabilitat i pertinència. Aquestes són normes bàsiques per a qualsevol que tracti d’anar amb compte amb el seu consum de notícies.

Un segon perill és que internet només seguirà sent revolucionari i facilitar el lliure flux d’informació si es manté la “neutralitat de la xarxa”. S’estan fent esforços seriosos, sovint recolzats ja sigui oberta o secretament pels interessos empresarials, per a restringir el lliure flux d’informació a internet. La neutralitat de la xarxa és un tema crucial per a qualsevol persona preocupada pel futur d’internet com una eina per al bon periodisme.

Precisament, les últimes setmanes s’ha lliurat una forta batalla als EUA entre els defensors d’una internet oberta i els partidaris de restringir-la.

Sí. Aquest passat gener la Cambra de Representants dels EUA estava considerant l’anomenada llei SOPA (Llei per Aturar la Pirateria en Línia), que posava en perill la llibertat d’expressió i innovació i permetria a la policia blocar completament l’accés a certs dominis. Un projecte de llei paral·lel –la Llei de Protecció de la IP (PIPA en les seves sigles angleses)- està sent considerat pel Senat. PC i altres webs com el nostre són exactament els tipus de llocs que podrien ser acusats d’agregació de material amb drets d’autor si aquestes propostes es converteixen en llei.

El 18 de gener, més de 7.000 webs, inclosos els de gegants com Google i Wikipedia, van “apagar-se” per educar els visitants sobre aquest perill i com a protesta. Durant aquesta acció, la pàgina de la Wikipedia sobre la SOPA i la PIPA va rebre més de 162 milions de visites, i més de vuit milions de persones la van utilitzar per buscar el contacte dels seus representants electes!

El què és realment interessant d’aquesta acció és que, l’endemà, els quatre principals candidats presidencials republicans es van pronunciar en contra de la SOPA i la PIPA en la seva forma actual com una amenaça per a la llibertat a internet. Cal destacar que, abans de l’apagada, només un candidat, Ron Paul, n’havia pres posició. Aquest és un bon exemple de com internet pot donar poder als ciutadans, no sols en l’agenda informativa, sinó també en les posicions dels polítics.