La dissidència oficial

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Poques vegades la mort d’un pres té tanta repercussió mediàtica internacional com quan aquest pres és cubà. Fa uns dies, els diaris de casa nostra reproduïen uns teletips en què s’informava de la mort de Wilmar Villar, un suposat ‘dissident cubà’ que moria, deien, després de cinquanta dies en vaga de fam. La font en la majoria de casos era la mateixa, la Comissió Interamericana de Drets Humans, membre de l’OEA amb seu a Washington. Tots els mitjans se’n feien ampli ressò, la notícia va donar la volta al món, va protagonitzar espais d’opinió i dirigents polítics dels EUA i d’Europa, entre els quals el govern espanyol, es van apressar a condemnar els fets, responsabilitzar-ne el govern cubà i demanar l’alliberament dels presos polítics a Cuba.

Però el cas de Willmar Villar és, com a mínim, controvertit. El govern cubà va emetre una nota en què negava que estigués en vaga de fam i deia que la mort del pres havia estat conseqüència d’una parada multi-orgànica després de patir una pneumònia. Tant el govern cubà com alguns mitjans i blocs han dit que Villar havia estat detingut després d’una denúncia per agredir la seva muller i condemnat a quatre anys de presó per resistència i atemptat contra l’autoritat. També apunten que, com amb Orlando Zapata, la dissidència cubana va posar-se en contacte amb Villar un cop fou empresonat per fer-li creure que si es presentava com un opositor li seria més fàcil salvar-se de la condemna.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Estic totalment d’acord que els periodistes hem de ser sempre crítics i escèptics amb les informacions oficials. Insisteixo: sempre. I que en tot cas, davant d’informacions contradictòries en què és difícil treure’n l’entrellat, el més honest és donar les dues versions dels fets, posant-ho en el context corresponent.

En molts casos, això no passa: quantes vegades ens hem trobat notícies que reprodueixen la versió de la institució de torn, sense posar-ho en qüestió? Quan es tracta de Cuba, passa exactament el contrari: la versió oficial no mereix ni un esment. Si a Cuba mor un pres, els mitjans clamen al cel per la repressió del govern alhora que reprodueixen una vegada i una altra les mateixes fonts opositores, les quals consideren úniques posseïdores de la veritat. Si a Cuba mor un pres i l’oposició diu que es tracta d’un dissident, aquí els mitjans alerten de l’empresonament de presos polítics. Els mateixos mitjans que no tenen cap interès a tractar sobre el centenar de presos polítics que hi ha a l’estat espanyol per la seva militància independentista i que acostumen a posar-los tots al sac de ‘presos d’ETA’.

Quantes pàgines i minuts d’informatius va omplir la mort de Tohuami Hamdaoui a una presó de Terol després de cinc mesos en vaga de fam? Quines fonts feien servir els mitjans que se’n van fer ressò? Ja us ho dic: poc espai, recorrent a la versió oficial i cap opinador que tractés la qüestió. Algun mitjà ha parlat de les vagues de fam massives a Califòrnia en defensa dels drets dels reclusos i que s’han saldat ja amb tres morts? Que Cuba sigui un país comunista fa que un mort allà sigui més greu i noticiable que un mort als EUA o aquí al costat i que se n’hagi d’ignorar qualsevol versió oficial?

Ja s’escapa de l’àmbit estrictament comunicatiu el fet que diversos governs i el parlament europeu, entre altres, facin comunicats públics condemnant la mort de ‘dissidents cubans’ quan brilla per la seva absència cap pronunciament sobre els morts als centres d’internament d’estrangers o tots els executats en les institucions penitenciàries dels EUA, per exemple. Però és de cínics no posar damunt la taula la contradicció que això suposa. I deia Kapuscinski que ‘els cínics no serveixen per a aquest ofici’.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.