I si el problema no fos el continent sinó el contingut?

Llegeixo aquests dies, a estones, quan puc, Los guardianes del poder. El mito de la prensa progresista de David Edwards i David Cromwell, impulsors de MediaLens, que vindria a ser la versió anglesa de Mèdia.cat. Ja al pròleg del llibre, el mític periodista australià John Pilger escriu: “El que sí ha canviat és la percepció i la conscienciació pública. Conscient que ja no pot seguir creient-se el que llegeix, escolta i veu, la gent, avui com mai abans, ho posa tot en dubte. La premsa relega el plantejament crític del públic i assumeix el concepte de “públic apàtic” per justificar el seu mantra de que es limita a “oferir el que la gent vol”. Però l’opinió pública va molt per endavant dels mitjans i es nega a cenyir-se als límits del que els intel·lectuals denominaran “el discurs públic”.

Una interessant reflexió. Podria ser que al final la crisi dels mitjans no fos culpa de la velocitat i simplificació d’internet? Ni de la cultura del “tot-gratis”? O ni tan sols dels canvis socials en els què la gent ja no té la necessitat de dur un diari sota el braç quan va pel carrer? Podria ser que al final el problema no fos que els mitjans –i aquí em refereixo al que els anglosaxons anomenen “mèdia corporativa”- no han sabut adaptar-se als canvis de format, sinó que no han sabut adaptar-se als canvis de mentalitat? Què simplement la gent no vol ser tractada com a criatures i que no pensa pagar perquè li parlin com si ho fossin? I si el problema no fos el continent sinó el contingut?

Al caliu de l’esclat del 15M i la seva espectacular capacitat d’utilitzar les noves eines tecnològiques vaig escriure: “El tema del dia ja no és el que dicta el senyor Godó des de la portada de La Vanguardia sinó el que decideixen un grapat de peluts des dels seus ordinadors i mòbils”. Ara penso que em vaig quedar curt. Els editorialistes dels diaris –i la gran majoria dels seus columnistes i tertulians estrella- segueixen pontificant sobre tot allò que existeix al cel i a la terra tal qual feien aquells famosos erudits que discutien sobre el sexe dels àngels mentre els turcs assetjaven la seva ciutat i enviaven la seva civilització al pou de la història.

Semblen inconscients que cada cop hi ha menys gent que se’ls escolta i cada cop n’hi ha més que vol dir la seva ajudada, en això sí que hi ha un canvi, en les possibilitats que dóna internet com el primer mitjà massiu en que cada receptor és, alhora, un emissor. Pensen –per posar un exemple recent publicat a aquest portal- que si ells no parlen de l’estafa de les participacions preferents de les caixes d’estalvi ningú se n’assabentarà, quan el que en realitat està passant és que la gent està assabentant-se per altres canals i està deixant de confiar en la seva capçalera de tota la vida –pensem que és un problema que afecta sobretot gent gran- de la mateixa manera que ha deixat de confiar en la seva oficina bancària de tota la vida.

I la inadaptabilitat dels mitjans no ho ha estat a un model de negoci, sinó a una altra cosa molt més profunda, a un canvi de civilització que els enterrarà de la mateixa manera que els turcs van enterrar Constantinoble. I crec que això ja té ben poca marxa enrere. Els mitjans poc poden canviar atrapats en les seves lògiques empresarials i polítiques. I la gent ja no farà marxa enrere per molt que, a base de restriccions i decrets, converteixin internet en una espècie d’intranet gegant a l’estil xinès.

PD: I això ja seria una matèria per un altre article, però, per quan una investigació sobre el suport dels mitjans a les restriccions a la xarxa? És per què els seus continguts hi apareixen gratuïtament? O precisament per què trenca la unidireccionalitat del seu missatge i els fa inservibles?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019