La mort de Tàpies ha copat totes les portades del país i l’Estat espanyol, tal com era d’esperar. I també, com toca, el conjunt d’obituaris i homenatges s’han centrat en la seva aportació artística. En canvi, la seva vessant compromesa, políticament i social, amb les llibertats nacionals catalanes i amb l’emancipació de classe han passat més per alt. Tot i que la majoria de mitjans n’han fet alguna referència més o menys de passada, adés que aquesta militància era prou pública i notòria, cap –fins on ha trobat Mèdia.cat- n’ha fet una biografia exclusivament política. Aquí en va una, segurament incomplerta, bastida a partir de les dades disseminades per la resta de mitjans.

El seu catalanisme –destacat a la majoria de mitjans, amb algunes excepcions com el provocador titular de La Razón: “Mor un dels més grans i radicals dels pintors espanyols”- comença a manifestar-se, segons escriu Lluís Permanyer a La Vanguardia, just després “d’haver entrat a Barcelona les tropes d’ocupació”. No sols va negar-se sempre a traduir-se el nom o el cognom –que sempre va lluir orgullós el seu accent obert- sinó que ja al 1952 pinta Solcs amb quatre barres ben visibles i que es convertiran en un dels seus símbols recurrents. També pintarà altres obres com Esperit català, Visca Catalunya o Companys, que amb un mocador tacat amb sang recordarà el President màrtir.

Més enllà de la seva obra, la seva vida tindrà també una faceta militant cada cop més pronunciada. El 1966 participarà a la Caputxinada, la tancada d’universitaris al convent dels Caputxins de Barcelona per reclamar la legalització d’un sindicat democràtic d’estudiants que va ser recolzada amb la presència física de diferents intel·lectuals i artistes. Quatre anys després va participar en una tancada a Montserrat en protesta pel procés de Burgos, motiu pel qual va ser detingut i fins i tot breument empresonat. De forma més continuada col·laboraria amb el llavors clandestí PSUC, per al que dibuixaria un dels seus quadres més famosos i també la portada del llibre Ú no és ningú –que incloïa un poema de Joan Brossa- en record als militants comunistes morts per la llibertat, entre moltes altres aportacions.

La seva predisposició a regalar la seva obra per recolzar les causes que considerava justes el va acompanyar tota la vida. L’ex-dirigent de CCOO Jose Luís López Bulla recorda en el seu bloc les vicissituds que van passar el 1974 per demanar-li un quadre a Tàpies per després imprimir-ne còpies en forma de postals per vendre a les fàbriques i recollir, així, diners per ajudar al Vietnam. Més endavant també va regalar, per posar sols els exemples més coneguts, un quadre a Ajuda Obrera Bòsnia durant la guerra dels Balcans, conjuntament amb José Saramago va dedicar una obra al moviment pacifista basc Elkarri i, ja al 2007, va regalar un quadre a Acció Cultural del País Valencià per ajudar-la a sufragar les multes imposades pel manteniment dels repetidors que permetien veure TV3 al País Valencià.

També va expressar les seves idees escrivint, tan en llibres com en nombrosos articles de premsa –sobretot a La Vanguardia durant la dècada de 1980- des d’on va analitzar la societat catalana, va apostar per les idees de progrés i fins i tot va defensar el comunisme, no sols com a model polític i econòmic, sinó també per la seva capacitat de crear un Nou Home més bo i solidari. La consciència que la societat es troba dividida en classes socials, on no tothom té les mateixes oportunitats ni possibilitats va impregnar tots els seus discursos, tan els polítics com els filosòfics o els artístics. I fins i tot va arriba a co-signar –juntament amb Gregorio López Raimundo- el llibre PSUC, per Catalunya, la democràcia i el socialisme, editat el 1979.

Encara que entre les seves decisions més incoherents amb aquesta trajectòria va ser la d’acceptar el títol de Marquès per part del Rei d’Espanya l’abril del 2010 –Lluís Permanyer recorda que Santiago Rusiñol va rebutjar una proposta similar de part d’Alfons XIII- va resumir el seu compromís en la frase “el món només avança si l’empenyem; no me’n penedeixo, d’haver-me adherit a l’esquerra”.

Actualització: No sols La Razón i altres mitjans madrilenys han posat en dubte la catalanitat de Tàpies. Un lector advertia que mentre la versió en català de La Vanguardia el definia com “un català universal”, a la versió en castellà es traduïa per “Duelo en Catalunya por la muerte de un artista universal”.