On és el nostre ‘Spiegel’?

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El setmanari alemany Der Spiegel és un dels grans, a Europa i al món. Ara no descobrirem la sopa d’all. Setmana rere setmana, aconsegueixen omplir un munt de pàgines d’excel·lents articles i reportatges d’investigació, valgui la redundància. No ens cansarem de repetir la pregunta retòrica del mestre Barnils: Periodisme d’investigació? És que n’hi ha d’altre? Desgraciadament, sí. Potser no és periodisme, però certament omple moltes pàgines. Der Spiegel també aconsegueix omplir-les de publicitat, cosa que en temps de crisi dels mitjans de paper no deixa de tenir molt de mèrit.

Per què són bons els qui treballen a l’Spiegel? Perquè estan atents, per exemple, a la publicació de documents oficials interessants. Així és com han publicat aquesta setmana, per exemple, un document on l’exambaixador alemany a Madrid, Lothar Lahn, explicava que el rei espanyol s’havia mostrat comprensiu i proper als colpistes del 23-F en una conversa personal amb ell. Tampoc és cap sopa d’all, però posat en boca d’una peça important de la diplomàcia alemanya dels anys vuitanta no deixa de tenir el seu efecte.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Des de la Zarzuela insisteixen que el paper del rei en el 23-F ja ha estat fixat per la història. Volen dir que no estan disposats que un miserable ambaixador canviï una versió oficial que prou ha costat de construir. La del salvador de la democràcia i el tranquil, Jordi, tranquil. Però els qui no són adeptes al règim i els analistes internacionals potser sí que pararan atenció a aquesta nova revelació.

Per tal que això sigui possible, cal una democràcia com l’alemanya, prou sòlida per fer públics documents diplomàtics interns i al cap dels anys posar-los a disposició d’un organisme independent com l’Institut für Zeitgeschichte de Munic. Però cal també un estil de periodisme com el de l‘Spiegel, immune a les conferències de premsa del dia a dia però atent a publicacions com la de l’esmentat institut.

Perquè a mi, sincerament, em ve al cap una pregunta. Si el rei Borbó li va fer les confidències que li va fer a l’ambaixador alemany a Madrid, voleu dir que no ho devia explicar a ningú més? I si ho va explicar a algú més, no hi ha cap periodista català o fins i tot espanyol que tingui una orella prou afinada com per assabentar-se’n? Voleu dir que un dels qüestionaments més sòlids de la versió oficial del 23-F ens ha d’arribar d’Alemanya?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.