Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El guardó internacional més prestigiós del fotoperiodisme d’enguany va recaure per a Samuel Aranda i tots els mitjans catalans i estatals van destacar que el premi l’havia guanyat un “català” o un “espanyol”, segons la seva filiació, però molt pocs van recordar que que la fotografia no havia estat publicada a cap d’aquests mitjans. Aranda es trobava a Iemen treballant pel The New York Times i cap dels grans diaris de Barcelona o Madrid –excepte el Magazine de La Vanguardia– s’havia interessat per la feina d’un dels millors fotoperiodistes que hi ha actualment.

En les breus biografies d’Aranda publicades es destaca el seu començament col·laborant a diaris com El Periódico, El País o 20Minutos per acabar publicant a grans capçaleres internacionals com The Guardian, Newsweek o el mateix The New York Times, però en cap lloc s’explicita que això es deu, sobretot, a la impossibilitat de vendre el seu treball dignament als mitjans catalans.

De fet, segons el 324, Aranda és, des del 2011, freelance, el que vol dir, més enllà de les evocacions romàntiques de la paraula, que no compta amb un salari fix, dietes, despeses ni assegurances. Aquesta precarietat, sumada a les baixes tarifes que els diaris catalans i estatals imposen als fotògrafs, genera que aquests només puguin viatjar a països com Iemen si aconsegueixen treballar per un diari estranger. Com recorda el mateix Aranda en algunes de les múltiples entrevistes concedides a partir del seu premi: “Comptem amb un dels panorames a nivell de mitjans més tristos que conec. Ens toca escoltar sempre la mateixa cançó: ‘Això no interessa’ o ‘no tenim diners’”. Però fins i tot l’interès d’un mitjà, ni tan sols de la mida del The New York Times no permet anar molt més enllà de cobrir les condicions físiques mínimes de la feina.

En una situació similar, Guillem Valle, el fotògraf català que va prendre la primera imatge del cadàver de Gaddafi –guanyador també d’un altre reconeixement del ‘World Pres Photo’ de l’any passat- i que pràcticament només treballa per encàrrec de diaris estatunidencs, va ser atacat per les forces de seguretat egípcies el passat mes de novembre. El Col·legi de Periodistes de Catalunya va haver d’obrir una subscripció popular per a recollir fons per a sufragar el material perdut i les despeses hospitalàries, ja que cap diari se’n va fer càrrec. Guillem Valle és un altre freelance.

Potser per això, el mateix Aranda explicava a La Vanguardia que, després del premi, només espera “poder seguir arribant a final de mes” i que la propera fotografia que espera poder fer és la “d’una revolució a Espanya”.

I potser, també per això, tres dels quatre diaris de Barcelona tenen, avui, la mateixa fotografia de portada sobre les protestes d’Atenes.