D’imatges i paraules: el que no diu la imatge ho diu el fotògraf

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Jo de fotoperiodisme no en sé gaire, però aquests dies em ve i em torna allò d’“una imatge val més que mil paraules”. Pot sonar prehistòric, no ho sé. Però no dec ser l’única que aquests dies ha tornat a mirar cap al Iemen només perquè el català Samuel Aranda s’ha endut el World Press Photo amb una imatge inquietant d’amor i vida. ‘“Espero que el premi serveixi perquè es girin els ulls al Iemen”. A part del Iemen, la frase d’Aranda ens ha fet girar els ulls cap a una altra banda, la del fotoperiodisme a casa nostra. La força i la duresa de la foto no van soles. Arribar fins aquí,  plantar-se davant d’aquesta escena i fer-ne una imatge única forma part d’un treball dur i costós que comença molt abans: “va ser extremadament difícil aconseguir el visat. Va costar molt de temps i molts diners”, explicava Aranda a La Vanguardia. “Aquí veus la importància de col·laborar amb un mitjà com The New York Times, on aposten per tu i et donen un marge de confiança en tots els sentits”. El que no diu la imatge ho diu el fotògraf. Paraules necessàries que acompanyades pel ressò del premi ens recorden que si aquest fotògraf colomenc fa de freelance i treballa per mitjans estrangers (qui no vol treballar per The New York Times!… tot sigui dit) no és per casualitat.  I és que casualitat o no, el dia abans de conèixer el premi per Aranda es va projectar al Col·legi de Periodistes el documental Reinventant el fotoperiodisme avui de Roger Lleixà amb opinions de 14 fotoperiodistes sobre el futur de la professió aquí. No he vist el documental, només el tràiler, però llegint-ne alguna de les cròniques queda clar que la imatge d’un sector ‘en crisi permanent’ no es correspon amb la força que demostra el que fan i el que deixen dit, sense paraules, alguns professionals. Ens ho fa ben present Samuel Aranda aquest any o Guillem Valle l’any passat, per posar dos exemples recents i vinculats al World Press Photo. I és que si la força es fa sentir és perquè hi ha el temps, l’espai, els recursos i el reconeixement merescut. Una combinació que aquí trobem massa poc i que ho té difícil per trobar un lloc entre fotografies d’agència que confonen portades i imatges més o menys afortunades de periodistes multifunció.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.