Com els mitjans construïm una visió androcèntrica del món (III): Els experts

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El tercer dels articles entorn de la construcció androcèntrica que fan els mitjans de comunicació el dedicarem al món dels experts, una de les fonts informatives més preuades que tenim els periodistes. Els experts són un dels pilars bàsics de la pràctica periodística; ajuden els periodistes a contrastar la informació, a consultar dubtes, a divulgar informacions especialitzades… són un dels elements centrals del producte informatiu i determinen en bona mesura la informació que consumim diàriament; tant de forma més immediata com més aprofundida.

Les fonts especialitzades són el flotador salvavides del periodista, en un context en què aquest es caracteritza per ser multidisciplinar i polièdric i per tant a acumular moltes tècniques i coneixements en poc temps, alhora que també dubtes. És aquí on intervenen les fonts especialitzades. Al periodista li pertoca fer el procés d’indagació de fonts i cercar un perfil professional prou erudit en un determinat camp que l’ajudi a divulgar el seu coneixement. De la destresa del professional de la comunicació en dependrà la conversió del llenguatge d’especialització al llenguatge de divulgació, per aquí estendre’l a la població general.

Bona part de les informacions que consumim es componen del treball que s’ha fet amb els tècnics o investigadors, fins i tot de la seva opinió si es requereix. De vegades aquests són els mateixos protagonistes dels esdeveniments, mentre que en altres ocasions és el periodista qui hi acudeix expressament. Sigui com sigui, ens els trobarem notícia sí notícia també.

Però a quins experts ens trobarem? L’informe del Projecte de Monitoreig Global de Mitjans (GMMP) de l’any 2010 ho deixa clar: A l’hora d’acudir als experts els homes apareixen al 91% de les informacions dels mitjans, mentre que en el cas de les dones el percentatge disminueix fins a un 9%. Aquesta diferència abismal ja ho diu tot. A més, el temps que es dedica a les dones és més reduït: les declaracions protagonitzades per dones acaparen tan sols un 8,7% del temps, mentre que els homes n’ocupen el 51,8%.

I si mirem més enllà dels experts passa el mateix. Per exemple en el cas dels portaveus -canalitzen les opinions dels col·lectius i per tant són un altre element central de les informacions que consumim diàriament-, el GMMP estableix que el 82% dels portaveus que apareixen als mitjans són homes i el 18% dones.

En aquest sentit, si examinem la presència d’homes i dones en les informacions temàtiques constatem que es dóna més pes als punts de vista dels homes si és que la temàtica no fa referència directament al fet de ser dona. En aquest cas, s’acostuma a dedicar a les dones l’àrea més social o testimonial, fet que explica substancialment la visió androcèntrica que els mitjans construeixen ja que no només parlem d’un factor quantitatiu -poca presència de dones-, sinó qualitatiu -en el camps més socials. Per això Elvira Altés afirma que “la mirada periodística s’assenta sobre una cosmovisió social compartida que és eminentment patriarcal”.

Aquest fet es nota especialment a l’hora de cercar fonts, on comprovem que les dones rarament constitueixen el centre de la informació. Tenim doncs, una altra de les raons que expliquen la construcció sexista que fem de la societat. Recorrem a l’expertesa masculina en general i a la femenina quan pel fet de ser dona és més adequat. Doble vara sexista: la quantitativa i la qualitativa.

D’aquesta manera, veiem com en el cas dels temes socials, en què acudim més a les dones, el tractament és més informal que en el cas d’altres temàtiques. Els homes tendeixen a ser tractats d’una manera més formal i respectuosa que les dones, que reben un tractament molt més informal, directe i distès. És a dir, quan ens pertoca humanitzar una informació, incloure elements de la vida privada de les persones fins i tot, les protagonistes són les dones. Potser és per això que el GMMP revela que el 17% de les dones que apareixen als mitjans s’identifiquen segons el seu parentiu o situació familiar, mentre que en el cas dels homes només es correspon amb el 5%.

Així tenim que un dels aspectes que fonamenten el tractament sexista de la informació és aquesta visió dual que associa vida pública al sexe masculí i vida privada al femení. I en conseqüència els mitjans recorren majoritàriament als homes quan necessiten una veu experta i a les dones quan volen una opinió més personal o com a testimonis d’un fet. Simplificant, la naturalesa masclista del fet es reduiria a l’esquema home-expert, dona-víctima.

En aquest context tenim que tot i el poc que apareixen les dones, quan ho fan és per fomentar els estereotips. Així, tenen una presència rellevant en l’àmbit personal (44,5%), el sanitari (34,8%) -on acostumen a aparèixer més com a receptores que com a professionals- i l’educatiu (32,1%) -on apareixen més com a estudiants que com a formadores.
En aquest ordre de coses, la presència de les dones professionals és molt escassa. Per exemple la de dones polítiques és força reduïda (15,5%) i està molt per sota de la seva presència real en els governs, però, a més, la durada mitjana de les seves intervencions és clarament inferior a la dels homes polítics: 1’12” per a les dones i 2’1″ per als homes.
Desconec si tota aquesta allau de xifres immutarà algú, però la intenció és animar els periodistes a   buscar i fer ús de les expertes. A fomentar la veu de les dones a les informacions, en els diversos camps, també en el tècnic, el polític o el científic. No es tracta de cobrir la quota, no cal que ens omplim la boca de paritat mediàtica. És un deure. Els periodistes tenim l’obligació d’oferir informació precisa, justa i rigorosa, i només ho complirem del tot si visibilitzem les dones tal com es mereixen pel seu rol de motor de la societat. I fer-ho, si pot ser, sense caure en els estereotips que només perpetuen la desigualtat i deformen i abarateixen encara més la informació.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.