Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Als Països Catalans els mitjans no han arribat al nivell dels seus homòlegs madrilenys i la cobertura de les manifestacions contra la reforma laboral ha reconegut l’èxit de les manifestacions i, en general, el risc d’explosió social si se segueix degradant la qualitat de vida de la majoria de la població. A la capital del regne, en canvi, la passada setmana informativa es va centrar en els 181.000 euros que suposadament guanyava el secretari general de la UGT de Madrid i avui encara s’obrien portades amb perles com “missatge sindical: ‘ara a prendre cerveses’”. Fins i tot a espais més progressistes com la tertúlia que condueix Júlia Otero a Onda Cero predominava el consens de l’anomenada “reforma sindical”.

Encara així, els rotatius de Barcelona posaven l’accent en la prudència sindical, que “evita la crida a la vaga general”, tal com recorda El Punt Avui i a les tertúlies s’alertava de les conseqüències negatives que, al parer dominant en aquests espais, suposaria una vaga. Qui ha anat més lluny en la crítica als sindicats ha estat La Vanguardia, que en l’editorial assegura que “les manifestacions i les vagues (…) serveixen de ben poc a l’hora de millorar la situació. Més aviat tendeixen a empitjorar-la” i insisteix en la responsabilitat de les centrals en l’actual drama laboral al posar l’accent en que l’activitat sindical s’ha centrat en “mantenir un statu quo que no ha evitat ni ha frenat una massiva destrucció d’ocupació. En tot cas, l’ha agreujada”. Ni una menció a que l’origen de la crisi es troba en l’especulació bancària i no en aquesta activitat.

Un fenomen similar passa cada vegada que creixen les mobilitzacions laborals. Llavors, editorials, columnistes i tertulians replantegen el model sindical vigent criticant, sobretot, la seva dependència de les subvencions, l’existència d’uns alliberats que no coneixen la realitat dels centres de treball, el seu desprestigi entre els treballadors, l’escassa combativitat i compromís dels seus militants i que parlin pel conjunt dels assalariats, inclosos sectors on tenen escassa implantació o on no hi ha mecanismes reals de representació, com precaris, autònoms, aturats o jubilats. El més paradoxal d’aquests arguments –molt similars als que branden els sectors sindicals crítics- és que més s’empren com més, les centrals obreres, fan el que se’ls critica que no fan. Per exemple, fa un any, quan van acceptar el retard en l’edat de la jubilació, el mateix editorial de La Vanguardia va lloar la seva responsabilitat va assegurar que havien “estat a l’alçada de les circumstàncies” i no va posar en dubte la seva independència per l’excés de subvencions rebudes.

La campanya de desprestigi sindical està arribant, a Barcelona, al seu grau més elevat en el conflicte de TMB, al que els principals diaris de la ciutat han dedicat portades alarmistes dignes de la caverna. En aquest cas, però, no són CCOO i UGT els responsables del desori, sinó la minoritària CGT –majoritària a TMB- que pràcticament no té subvencions ni alliberats i que és conseqüent amb els seus principis al llarg de l’any. Potser per això els mitjans s’han oblidat de recordar que hi ha una sentència judicial, desobeïda per l’empresa, que obliga TMB a fer tornar quatre alliberats sindicals –pagats per l’empresa- al seu lloc de treball per pertànyer als sindicats minoritaris al comitè d’empresa i oposats a les reivindicacions de la majoria. En aquest cas, els 185.000 euros de diners públics dedicats a subvencionar sindicats no semblen tan mal invertits.