Quan passaven coses

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

No sé què estava fent ara fa 31 anys quan, tal dia com avui, la militarrada del tinent coronel Antonio Tejero Molina va entrar al Congrés dels Diputats. Però més enllà dels mites que ha descrit quasi cinematogràficament Javier Cercas en el seu últim i feixuc llibre –del qual tinc la tesi que la majoria de gent que se’l va comprar no l’ha acabat de llegir-, sí que em quedo amb la sensació que l’any 1981 va ser l’últim any que van passar coses realment importants. I que van passar-ne en quantitat.

Ara fa uns anys en vaig fer una llista: dimissió d’Adolfo Suárez com a president del govern espanyol (29 de gener); tempestuosa visita del rei Joan Carles I a la Casa de Juntas de Gernika (4 de febrer); assassinat a mans d’ETA de l’enginyer en cap de la central nuclear de Lemoiz, José Maria Ryan (6 de febrer); cop d’Estat (23 de febrer); Manifiesto de los 2.300 al suplement Disidencias del Diario 16 (12 de març); comunicació del consell de ministres a les Corts de la creació de la LOAPA (13 de març); naixement de la Crida a la Solidaritat (18 de març); atemptat de Terra Lliure contra Federico Jiménez Losantos (20 de maig)… No cal seguir. Nosaltres, els periodistes catalans en actiu, que no hem tingut la sort de néixer en un país on s’incentiva la recerca de Watergates, cal que mirem amb una certa enveja aquells temps de grans arremangades nocturnes a les redaccions per treure fins a set edicions, com ho van fer els companys de El País durant aquell cop d’Estat.

Tota aquella efervescència contínua davant de fets on t’hi anava la pell i les llàgrimes queien sobre el teclat només ha tornat de manera molt puntual: la mort d’Ernest Lluch, l’11-S i l’11-M. Res més: les primaveres àrabs ens queden lluny. Són dies que pagaries per treballar, que tots els redactors truquen des d’allà on sigui per donar un cop de mà, que no et fa res que et desperti el teu cap a les quatre de la matinada i que et digui que surtis cagant llets a la recerca d’informació…

Ningú m’ha despertat a les quatre del matí en els últims deu anys de vida professional. Hi ha els al·licients de les notícies que anem descobrint i de les batalletes que anem acumulant. Però pesa com una llosa duríssima les llargues setmanes de periodisme cansat, derrotat, de “tensa espera”, d’“obrir portes”, de “marcar distàncies”, de titulars ocorrents i poca cosa més. Hi ha alegries, i primaveres valencianes i catalanes però, com diu Tomàs Alcoverro, no necessàriament de moviments democràtics ha de venir més democràcia. Ni més ni millor periodisme.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.