[BLOG] Cap silenci dura eternament

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

I menys en aquesta època en que Internet i les xarxes socials han ampliat fins quasi l’infinit la pluralitat de les veus que poden fer-se sentir, encara que els mitjans tradicionals facin veure que encara no se n’han assabentat.

Cap silenci (ni cap secret) dura eternament, deu pensar el Rei espanyol ara que s’ha sabut que opinava realment dels colpistes del 23-F. Per molt lligat i ben lligat que tinguis el tabú sobre la Casa Reial. Precisament sobre la Casa Reial versava un dels reportatges de l’Anuari Mèdia.cat 2010. Llavors les informacions sobre la implicació d’Iñaki Urdangarín en casos de corrupció ja eren públiques a la premsa balear i en mitjans digitals, però cap gran mitjà “se n’havia assabentat”. Vam decidir que aquesta havia estat la tercera història més silenciada de l’any. Avui –ja impossible de tapar més- és un escàndol de dimensions encara desconegudes i la pròpia Casa Reial reclama que no es facin “judicis paral·lels ni linxaments mediàtics”, la seva forma d’anomenar la cobertura informativa.

Tampoc ha durat molt més el silenci més ben guardat de l’any: les males condicions de vida –inclosos maltractaments i morts en circumstàncies no aclarides- als Centres D’Internament d’Estrangers. Llavors les denúncies dels grups de drets humans no passaven de petits breus o, en el millor dels casos, d’algun reportatge aïllat. Aquest passat gener els grans mitjans “descobrien” aquesta injustícia i un gran diari de Barcelona fins i tot en feia bandera amb una recollida de signatures. Benvinguts els que se sumen a trencar silencis, però deixeu-nos que els observadors de mitjans ens congratulem per la nostra feina.

També va passar desapercebuda la situació de l’ensenyament valencià. Els mateixos que acusen als estudiants de no haver protestat “contra Zapatero” van menystenir una consulta a tots els centres públics on van participar 47.000 de les 73.000 persones convocades i un 96% van donar suport a un canvi en la política educativa valenciana. Al final, tampoc la degradació de l’ensenyament i el malestar de la comunitat educativa ha pogut ser silenciat, com hem vist aquesta setmana.

El drama de les desenes de milers de famílies que perdien les seves cases per no poder pagar les hipoteques va passar totalment desapercebut el 2010. Vam posar el dit en aquesta llaga, que al llarg del 2011 ha estat central en el debat social, polític i mediàtic. De la mateixa manera, l’escàndol pels alts sous i beneficis de les entitats bancàries rescatades amb diners públics ha estat sovint portada al llarg de l’any. El 2010 -segons el nostre Anuari- havia estat la vuitena història més silenciada.

Alguns altres dels “silencis” del 2010 mai han sortit a la llum. Alguns ho faran, segur, més endavant. Altres han quedat apilats sota l’allau contant “d’últimes notícies” que domina la rutina dels mitjans, però també serveixen per assegurar-nos que no es cometen els mateixos errors una i altra vegada. Només cal comparar la cobertura de la mort de Samaranch –en la que el seu passat franquista i els seus casos de corrupció van ser totalment ignorats- amb la que hi va haver després de la mort de Fraga, molt més crítica i complerta a pesar que certs poders mediàtics i polítics fessin veure que no ho sentien.

Cap silenci durarà eternament, finalment, sempre i quan hi hagi periodistes, col·lectius, mitjans i ciutadans que estiguin atents, que difonguin les “veritats incòmodes” i que pressionin al “quart poder” per a que faci la tasca de control per a la que va néixer.

JOAN CANELA

(redactor de Mèdia.cat)