El crític surt de la bombolla

“Jo no vull conèixer els artistes; cal mantenir-hi una distància”, adverteixen alguns crítics musicals. “Compte, no t’hi pots fer amic, perdries la perspectiva!”, afegeixen uns altres. Doncs jo crec que si tens por de conèixer algú, o de les terribles coses que et podrien passar si te’n fessis amic, és que tens por de tu mateix. Tens por que el teu proclamat criteri, potser ben articulat quan ets solet davant de l’ordinador, sigui feble si és posat a prova. I les coses que només funcionen mentre no siguin posades mai a prova viuen en una bonança fictícia. La vida taca, i no pots dedicar-te a veure els toros des de la barrera. No vius a una bombolla: surts al carrer, freqüentes certs ambients, fas entrevistes, i de vegades, sorgeixen afinitats i afectes. Que després han de ser filtrats amb honestedat quan et poses a escriure.

Em sembla que aquesta hipersensibilitat, aquest recel al contacte personal, és dóna més en el periodisme cultural que en altres parcel·les. Filem molt prim, aquí. El comentarista o analista polític sol tenir contacte habitual amb els polítics; se’ls troba al bar del Parlament, a les tertúlies de la ràdio o la televisió o si els entrevista per al seu mitjà; tothom ho sap i això no genera cap conflicte ètic. El periodista esportiu també; he vist caps d’esports amb famosíssims entrenadors de futbol plegats en algun concert. No ho trobo greu: som humans, al capdavall, oi? Si després aquest analista és complaent o tou amb algú del gremi, no ho serà per haver comès l’error de conèixer-lo, sinó perquè és un mal analista.

Però a la crítica musical, potser també a la cinematogràfica, literària o teatral, funciona encara allò de l’aïllament com un valor. I pensar que el crític s’ha de mirar les coses amb distància, des d’un esglaó superior, no fos cas que el contacte amb el món real li transmetés alguna malaltia infecciosa, no només és ridícul, i contradictori amb l’essència del periodisme, sinó que en aquests moments, amb les xarxes socials i el tu a tu que arrosseguen, és anacrònic. Ara, el crític ja no està sol ni quan es tanca a escriure l’article. Pot intercanviar impressions amb els lectors i, horror, també amb els músics i creadors a cop de tuit o al Facebook. On anirem parar! “Ui, jo no en vull saber res, dels artistes, no vull que em condicionin”. Mira que no et condicionin altres coses, doncs. La miopia, per exemple.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019