Efectes col·laterals de la crisi

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

La crisi econòmica actual té, com totes, els seus responsables i les seves víctimes. El problema, habitual en les crisis capitalistes, és que uns i altres no tenen res a veure entre ells. És més: així com els que l’han provocat, en general, encara en treuen profit, molts dels que la pateixen es queden sense res, literalment. I, malgrat això, no veiem estafadors a la presó o banquers llançant-se al buit des d’un gratacels, però sí que proliferen, en canvi, els desnonaments, els suïcidis i les malalties mentals entre la gent estafada que es queda sense feina o sense estalvis.

Aquestes consideracions prèvies, elementals però necessàries de recordar,  venen a compte pel fet que la crisi també té múltiples efectes col·laterals, com ara les dificultats de supervivència per part de molts mitjans de comunicació, o l’afebliment de les associacions de premsa, com en el cas que conec millor, les que apleguen les publicacions en català. I tot això vol dir també més gent a l’atur.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Per mirar de fer front a la crisi, una mesura necessària seria la d’accelerar el procés, trobo que massa lent, de federació o unió d’aquestes associacions de premsa no diària d’arreu dels Països Catalans (APPEC, ACPC, APPV, APFM,…) de cara a la creació d’un “lobby” dels editors en català per tal d’encetar línies d’acció comunes que facilitin l’existència d’una mitjans forts, lliures, de referència territorial o sectorial i amb els recursos necessaris per plantar cara, ja sigui a la crisi, a la indiferència dels governs o a l’oblit del mercat publicitari. Sempre, naturalment, que aquest procés federatiu no sigui excusa per retallar més llocs de treball entre el personal de les pròpies associacions federades.

Caldria, també, que molts mitjans de comunicació de mida petita o mitjana, entre els escrits i editats en paper, deixessin endarrere el problema dels retards en la sortida, endèmic en molts d’ells. A aquestes alçades no es pot demanar al lectors, i menys als subscriptors, que es carreguin permanentment de paciència i rebin les informacions a misses dites. Si la puntualitat no és possible, potser és hora de deixar ja el reducte estricte del paper i optar pel periodisme 2.0, multimedia o polivalent.

Tal com estan les coses, amb molts d’aquests mitjans intentant aprofitar recursos propis abans de reduir plantilles, cal que els periodistes siguin capaços de fer qualsevol feina. I, ara per ara, res millor per poder continuar exercint la professió que especialitzar-se al màxim en la xarxa, amb la seva immensitat de possibilitats.

Sempre, és clar, que aquest nou periodisme digital no esdevingui un campi qui pugui, diluït en un magma caòtic amb tots els ciutadans convertits en periodistes gràcies a la facilitat de les xarxes socials per crear i transmetre informacions, opinions o recomanacions.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.