Si també som obrers, per què actuem només com a periodistes?

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El nombre de periodistes a l’atur s’ha doblat en un any, les jornades laborals s’allarguen per compensar les plantilles reduïdes, els nous empleats reben poc més que un sou mileurista, la pressió augmenta en haver de compaginar la redacció en paper i al web, el conveni d’empresa o de sector esdevé paper mullat per culpa de la crisi… Us sona aquesta realitat? La majoria de periodistes que conec estan preocupats pel futur d’una professió que ha agafat l’autopista de la precarització superant tots els límits de velocitat èticament assumibles. Qui va entrar-hi ho va fer majoritàriament per vocació, no esperava omplir-se’n les butxaques, però la simple possibilitat de construir un projecte vital ja està en dubte, especialment per a aquells companys i companyes que han vist com el seu mitjà tancava o acomiadava una part important de la plantilla. Tothom ho veu, però la reacció és nul·la, més enllà d’alguns hashtags al twitter i converses de bar banyades de pessimisme. En certa manera és lògic, perquè el sector està com està i en ocasions costa trobar el leviatan monstruós necessari per reaccionar en un consell editorial que veu com la publicitat i les vendes baixen i prou que costa la simple supervivència.

És curiós, però potser podríem trobar la clau del problema en tenir la humilitat de reconèixer que la realitat descrita a l’inici de l’article no allunya tant els nostres neguits dels d’altres companys d’escola que van acabar treballant en qualsevol altra professió. El nombre d’aturats als Països Catalans s’ha triplicat des de l’inici de la crisi, els sous dels funcionaris s’han reduït, les jornades laborals a bona part de les fàbriques s’han intensificat, les dificultats de crèdit dels petits emprenedors ofega els seus negocis… Massa vegades, però, això ens queda lluny. En una professió tan poc mecànica i tan “intel·lecual”, acostumats a conviure amb importants polítics, empresaris, artistes o esportistes, ens sentim més emocionalment propers a l’elit que a l’obrer precari. L’alienació és més profunda que a enlloc.

I això es nota en veure el poc grau de mobilització i protesta d’uns professionals que, en el millor dels casos, ens preocupem per l’avenir del nostre lloc de treball. Res més enllà del nostre nas. Si bé és cert que la majoria de manobres no assisteixen a reunions preparatives de vagues generals en acabar la seva jornada laboral –la desmobilització és tan generalitzada que està clar que no acabarem com Grècia, almenys en alguns aspectes–, també és cert que els periodistes, amb les eines necessàries per comprendre de forma més global el conflicte –la informació–, hauríem de ser més conscients de la necessitat d’arremangar-nos i comprendre que la fragmentació de la protesta en centres de treball o, fins i tot, en sectors no fa més que debilitar-nos. Quan el problema és global i som capaços d’interpretar-ho, no podem respondre amb una visió tan curta de mires. Per quan un periodista encapçalant alguna de les múltiples manifestacions que anem a cobrir?

En massa ocasions som massa arrogants per acceptar l’evidència que se’ns pot acomiadar amb els mateixos 20 dies per any treballat que a qualsevol altre treballador català. Preferim viure en el somni de l’intrèpid periodista que reconèixer que, darrera aquest glamurós rostre, hi ha un obrer precari més.

Parafrasejant Karl Marx: “els periodistes no han fet més que interpretar de diverses maneres el món, però del que es tracta és de transformar-lo”.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.