La salvació del periodisme és el periodisme

El tancament d’alguns mitjans de comunicació, aquests darrers mesos i intueixo que en els propers, està provocant un lògic nerviosisme i tensió entre els periodistes. Hi ha una certa angoixa que sura en l’ambient. El
desànim s’ha apoderat dels periodistes i tothom es veu al corredor de la mort. La transició entre suports es viu com un drama en el pitjor dels casos, i com una fatalitat en el millor. Perquè, no ens enganyem, els periodistes fem veure que som els pioners de la societat però el periodisme és una professió molt conservadora i plena de cagadubtes.

Des de fa pocs anys, els periodistes ens passem el dia preguntant-nos quin futur tenen els diaris de paper, quina acceptació tindran els diaris de les tablets i si s’han d’aixecar murs de pagament a internet. Tot el dia ens preguntem si el periodisme serà rendible o si deixarà de ser un negoci. Tenim por del mal anomenat periodisme ciutadà però no parem d’alimentar-lo. Volem guanyar diners però oferim els continguts de manera
gratuïta. Tothom mira què fa el veí i tothom espera que sigui l’altre el primer a abaixar la persiana. Resistir és vèncer. És el joc de les cadires i cada vegada que s’apaga la música un periodista surt de l’habitació. Tot plegat demostra una gran inseguretat i una gran improvisació.

Molt lluny del nostre país i d’aquestes preocupacions, en unes coves prehistòriques de la Val Camonica, al nord de la província lombarda de Brescia, hi ha unes pintures rupestres molt especials. Entre d’altres escenes, hi ha dibuixades algunes dones en el moment del part. El curiós del cas és que donen a llum dretes i no pas estirades ni arrupides. A partir d’aquestes pintures, en conseqüència, ara sabem que les dones de fa milers d’anys parien així. Aquest exemple li ha servit al director d’un diari local italià i bon amic per explicar-me que el futur del periodisme passa per l’exercici del periodisme. No importa el suport mentre tiguem alguna cosa interessant per explicar perquè, si la cosa és interessant, sempre hi haurà algú diposat a llegir-la, encara que hagin passat 10.000 anys. Abans era la pedra, avui és el paper i demà serà la tablet.

Què vull dir, amb això? Que els periodistes hem de limitar-nos a fer la nostra feina: buscar una notícia,  contrastar-la i fer-la arribar al públic. Han de ser els empresaris, els editors i els propietaris dels mitjans els qui busquin el suport més eficient i rendible en cada moment. Són ells qui han de trobar la demanda i adaptar-ne l’oferta periodística. No és feina nostra salvar els propietaris dels mitjans perquè no som empresaris. Dediquem-nos a trobar bones històries i a explicar-les. Fem de periodistes, que això salvarà el periodisme.