De proximitat i de qualitat

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Aquests dies, repassant els articles que s’han publicat en aquesta secció, m’he adonat que ara fa un any, va passar desapercebut el fet que es commemoraven els 30 anys del primer Congrés de Premsa Comarcal de Catalunya. Potser és perquè jo hi era i perquè va ser en aquell context que vaig fer les primeres passes en el món del periodisme, que m’he fet una pregunta: com els deu haver anat en aquests anys i per quin moment passen el centenar llarg de revistes locals i comarcals?

Canyamars, el lloc on es va celebrar aquell primer congrés, va ser l’embrió de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal i el punt de partida de la reivindicació del paper que juga la premsa de proximitat en la vertebració dels territoris en fixar-se en informacions que molt poques vegades tenen cabuda en els mitjans generalistes d’abast nacional.

En aquell moment i, entre altres consideracions, Josep Maria Huertas l’organitzador i ànima d’aquell Congrés, destacava la “innegable i continuada catalanitat” de la premsa comarcal a l’hora que apuntava la falta d’estructures sòlides i de professionalitat perquè la majoria de publicacions es feien des de l’entusiasme del moment i amb un gran voluntarisme.

En un cens fet en motiu del congrés, es van comptabilitzar 186 publicacions, de les quals 90 eren de periodicitat mensual. Els tiratges oscil·laven entre els 15.000 del Diari de Sabadell o els 12.000 del 9Nou, que eren els de més difusió de l’època i els de la resta de publicacions, la majoria de les quals tiraven entre 500, com la revista mensual “La Veritat” de Berga, que fèiem una colla d’adolescents o els 1.000 exemplars de “La Vall del Verç, de Sant Just Desvern que encara es continua editant. En conjunt, però, no sumaven més d’uns 150.000 exemplars de tiratge.

Però una dècada desprès, la majoria de les publicacions que encara s’editaven, havien viscut un procés de professionalització que les havia convertides en referents en els seus territoris i en un valor estratègic per la difusió del català als mitjans de comunicació en el conjunt del país. De fet, a partir dels anys 90, la premsa comarcal deixa de ser definitivament considerada “premsa de segona” i es converteix en un contrapès molt important d’uns mitjans massa sovint allunyats de la realitat nacional més pròxima als ciutadans.

Tres dècades desprès, l’ACPC segueix agrupant més de 120 capçaleres, de les 137 que podem trobar als quioscos i tot i la crisi que viu el paper imprès, la baixada d’ingressos publicitaris i d’ajuts públics, la premsa local no afluixa. El “Llibre Blanc 2010 de la Premsa Comarcal i Local catalana d’informació general i amb difusió de pagament” demostrava de manera absolutament contrastada el vigor de la premsa de proximitat i el seu lideratge en nombre de lectors per davant dels anomenats “grans diaris”.El conjunt de publicacions agrupades sota l’epígraf “premsa comarcal” sumen uns 875.000 lectors. Això vol dir, fent una mica de trampa, que si fossin una sola capçalera, tindrien més lectors que cap altre diari o setmanari dels que s’editen a Catalunya. I tot això sense afegir-hi les 31 capçaleres de premsa gratuïta comarcal, escrites majoritàriament en català i amb un 25%, com a mínim, de continguts de redacció i que també fan la seva aportació a la informació de proximitat.

La resposta a la pregunta que em feia al començament és que la premsa comarcal és una realitat plenament consolidada, d’una indiscutible professionalitat, moderna i homologable a tots nivells.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.