Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Jordi Évole i el seu Salvados va tornar a arrasar amb audiència i ressò a les xarxes socials amb un altre programa sobre el balafiament en infraestructures, aquest cop culturals. Com estava anunciat, la valenciana Ciutat de les Arts i les Ciències –amb el seu sobre cost d’uns mil milions d’euros- va ser un dels objectius estrella de la crítica mordaç del Follonero.

El documental va posar tot el focus en els somnis megalòmans dels polítics i arquitectes que van aprovar i dissenyar projectes com aquestos i, en menor mesura, en els resultats electorals que ho van permetre, però va oblidar una altra part de la història: l’absència d’un periodisme crític que posés en dubte la política de grans esdeveniments.

Repassant les hemeroteques dels dos principals diaris valencians –Levante i Las Provincias– durant els tres mesos abans i després de la inauguració de la Ciutat de les Arts, es poden trobar desenes -potser centenars- de notícies relacionades amb l’esdeveniment, però costa de trobar-ne algunes que siguin crítiques. Al costat de nombroses cròniques culturals on la qualitat dels autors contractats es limita al seu renom internacional, es troben notícies amb xifres altíssimes de turistes i benefici econòmic, sempre citant fonts oficials i sense cap tipus de contrast. Abunden els titulars espectaculars com que “Aquest projecte no té parangó a Espanya” o “La nit del glamour”, mentre les crítiques es limiten als aspectes més obvis, com els –ja a l’època- evidents endarreriments i sobre costos que acumulaven les obres o picabaralles polítiques per fets menors.

Pràcticament és impossible trobar a cap dels dos diaris una crítica de fons a la necessitat del projecte, la seva dimensió o enfocament. En canvi, l’activisme social en aquest sentit va ser totalment silenciat, i les veus crítiques amb la política dels grans esdeveniments ha tingut molta dificultat per sortir representada als mitjans. Per posar sols un exemple, el debat celebrat al Club Diari Levante sota el títol “Quin és el projecte artístic del Palau de les Arts?” va merèixer sols una peça de 423 paraules. A l’acte hi va participar gent com el dramaturg Justo Romero, el director de L´Auditori de Torrent Pep Ruvira, el director escènic Antonio Díaz Zamora, el crític musical Antonio Gómez Schneekloth, el crític teatral Enrique Herreras i el vicepresident de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana, Vicent Giner, i va significar una anàlisi en profunditat de les mancances, errors i absurditats que suposava el projecte. El diari, però, va optar per titular la notícia amb una frase de Romero, l’únic participant que va defensar-lo. Davant el discurs generalitzat del “no es podia saber el que passaria”, manca una autocrítica del periodisme que no va voler escoltar els missatges d’una part important de la societat que sí ho va preveure.