Titulars que volen i titulars que poden

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Les convulsions econòmiques, polítiques i socials que sacsegen cada cop amb més força el país, estan posant a prova el periodisme. Sempre ha estat així, però les tensions que viu el país, afegides a les tensions internes de la professió –estocada pel miler d’acomiadaments dels últims quatre anys, pel tancament de capçaleres i pels més de mil acomiadaments previstos per aquests any- fan que el rang no sigui d’avaluació sinó més aviat d’examen final.

Com sempre, hi ha anàlisis per a tots els gustos. N’hi ha que conviden a l’optimisme, a la certesa que la crisi fa que el periodisme sigui més necessari que mai, i n’hi ha que conviden al pessimisme, al convenciment que els poders fàctics han aconseguit desnaturalitzar el periodisme.

Però no ens posem dramàtics. Per molt que l’examen sigui final, la durada de la prova és força llarga. I dia a dia, podem anar fent un seguiment de l’evolució de la professió. I hi ha dies més difícils que altres. És el cas del divendres passat, l’endemà de la sentència del TSJC sobre el recurs presentat per tres famílies que demanen ser escolaritzades en espanyol. La unanimitat dels diaris catalans va ser absoluta. L’Ara titulava “Aval a l’escola en català”; El PuntAvui, “Aval sense fissures”; La Vanguardia “Nou aval de la justícia a la immersió en català”; El Periódico, “El TSJC avala el model vigent d’immersió lingüística”. El discurs informatiu, doncs, era granític, sense fissures.

Fora del nostre país, el diari El País era l’únic que titulava en la mateixa línia: “El Tribunal Superior da un nuevo aval a la escuela en catalán”. La resta, se’n desmarcaven entre el lament i la crítica. El Mundo, “El Tribunal catalán se niega a aplicar la sentencia del Supremo sobre el español”; ABC, “La justícia catalana mantea al castellano”;  i La Razón, “Educación en castellano en Cataluña: solo con permiso del juez”.

És evident que hi ha dos posicionaments informatius enfrontats, fet que respon a la visió de la realitat des de prismes oposats i -diguem-ho tot- en conflicte. I és cert que hi ha dues realitats polítiques i nacionals, però si parlem dels fets i de les sentències, la realitat no pot ser dual. La sentència és la que és, i les conseqüències seran les que seran. Davant d’això, el dilema és qui tindrà més raó? Els diaris que ens han dit i repetit que la sentència avala el sistema d’immersió i que, per tant, el model no trontolla? O tindran més raó els qui ens recorden que el Suprem sí que qüestionava el model i que, per tant, la guerra no ha fet sinó començar? Si tenen més raó els ultramuntans i el model comença a trontollar de valent, ja sigui per una nova sentència del Suprem, ja sigui per una nova campanya de recursos i signatures, els diaris catalans hauran quedat ben retratats.

És el que passa quan topen dues versions mediàtiques d’un mateix fet: una de les dues acaba sent desmentida pels fets, per molt que es vulguin interpretar i matisar. I molt em temo que, un cop més, la versió catalana quedarà desmentida per la realitat d’un conflicte que anirà a més i que posarà tot el model educatiu en crisi. Tant de bo m’equivoqui, però coneixent les forces catalanes i les forces espanyoles sembla força clar qui té les de guanyar a l’hora d’imposar realitats. Hi ha titulars que volen i hi ha titulars que poden.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.