L’endemà, també en el camp audiovisual

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ara que tothom parla de pensar a fons com volem que sigui la Catalunya de l’endemà de la independència (i en el cas de la llengua o llengües oficials, jo mateix també hi he dit la meva en un article recentment), m’estranya que ningú no hagi tret a debat el problema que tindrem amb totes les ràdios i teles d’àmbit espanyol que actualment emeten a Catalunya en llengua espanyola. Perquè, a diferència de la premsa escrita, un negoci en el qual hi ha llibertat absoluta per establir-se i vendre exemplars en la llengua que es vulgui (és a dir, que tothom té dret a enriquir-se o a arruïnar-se com vulgui), i a diferència del món digital, on no hi ha fronteres físiques –tot és global, independentment de l’àmbit geogràfic al qual t’adrecis-, el dret d’emissió d’una emissora de ràdio o de tele, en canvi, emana d’una concessió de l’estat, que en determina els requisits, en cobra els cànons regularment i té la potestat última de retirar-la o renovar-la.

Dit d’una altra manera: TVE, Tele 5, Antena 3, La Sexta, Cuatro i les altres quaranta cadenes de televisió d’àmbit estatal, més la SER, Onda Cero, la COPE i la resta d’emissores de ràdio espanyoles que emeten a Catalunya perquè en tenen dret, ja que això és un territori inclòs en allò que anomenem Espanya –i van aconseguir al seu dia concessió administrativa per a “tot Espanya”-, hauran de seguir emetent com si res l’endemà de la independència?

Permeteu-me que, si més no, obri aquest debat amb una reflexió d’urgència, ja que és un problema complex que no es pot despatxar a la lleugera. Si Catalunya s’independitza d’Espanya unilateralment i és reconeguda per la comunitat internacional, com a nou estat tindrà dret a decidir quins mitjans audiovisuals, públics i privats, vol tenir. Es tracta, doncs, de legislar de zero, ja que totes les disposicions vigents fins aquell moment haurien de ser revisades. En el cas de les ràdios i les teles, probablement hi haurà un període transitori, en què tot seguirà igual, però convé que sigui el més curt possible. Cal fer via a construir un nou mapa de mitjans, on les condicions per tenir una llicència ja no les dicti el vell estat espanyol, sinó el nou estat català. Hem de preveure una resistència numantina de les empreses audiovisuals espanyoles a perdre una cinquena part del seu públic potencial i una tercera part del seu volum de negoci –i per tant, una campanya d’agitació prèvia molt i molt contundent, amb tota mena d’armes i atacs contra el procés d’independència-, però un cop haguem assolit l’estat, no ens ha de tremolar el pols per vèncer-la.

En el cas de les ràdios, com que les concessions de FM privades ja les ha fetes la Generalitat en els darrers anys, serà més fàcil adaptar-les a les noves circumstàncies. S’hauran d’augmentar els percentatges d’emissió en català, evidentment, i s’hauran d’establir mecanismes que evitin programes en cadena fets des de Madrid on parlin de “los españoles” o “nosotros” així en genèric, incloent-nos a nosaltres –que ja no formarem part del “nosotros” com fins ara- i s’haurà d’evitar de totes totes que puguin dedicar-se a esvalotar la part de la nostra ciutadania més reticent al nou estat (ja m’imagino allò de “nos dirigimos a los españoles que se han quedado en Cataluña…”).

En el cas de les teles, tot és més complicat. D’entrada, caldrà decidir en què reconvertim el macro-complex de TVE situat a Sant Cugat, perquè és un actiu valuós que no té sentit desaprofitar (instal·lacions i professionals). Però TVE com a tal no tindrà ja res a fer a Catalunya, perquè la E del seu nom correspondrà a un estat que ha hagut de redissenyar el seu territori sense una part. En qualsevol cas, com a estats veïns i amb estretes relacions comercials i humanes, el més lògic és que TVE mantingui una important delegació o corresponsalia a Catalunya (i també RNE).

Un raonament semblant correspon aplicar a les cadenes privades espanyoles: només podran seguir emetent aquí si s’adapten a les noves exigències lingüístiques (una part substancial de la graella haurà de ser en la llengua pròpia del país) i d’arrelament al territori, que seran indispensables per tornar a obtenir concessió. I com que probablement no els quadraran els números i no voldran adaptar-s’hi, potser serà l’hora de donar cabuda a noves iniciatives privades d’arrel catalana que neixin i s’estructurin de zero amb la mentalitat de la nova situació. Evidentment, l’emissió via satèl·lit o via IP pot ser una solució per als qui vulguin seguir connectats a les teles espanyoles, com ara ja fan els nouvinguts d’arreu del món per no perdre el contacte amb les seves llengües i cultures.

Ho deixo aquí, amb el desig que comencem a pensar-hi a fons tots plegats, comunicadors i experts del món acadèmic sobretot, però també els espectadors i ciutadans en general, perquè aquest és un àmbit que ens afecta a tots.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.