Urdangarin: del silenci al setge inútil

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Perseguir algú amb un micròfon a la mà no és investigar. Cercar notícies antigues a Google per fer-ne un resum, tampoc. Ni tan sols ho és filmar d’amagat una conversa entre un advocat i alguns periodistes, encara que es trenqui la imatge amb el caire d’un portal perquè tot plegat quedi més misteriós. Seguir de prop el cas Urdangarin m’ha servit per veure en directe com treballen alguns programes de televisió que al darrere d’una pàtina seriosa amaguen manca de professionalitat i la manera de fer del malanomenat periodisme del cor.

L’anuari, fet per aquest observatori, situava la implicació de la família reial en el cas Palma Arena com la tercera notícia més ignorada d’aquell any. Quan vaig escriure aquell text no m’imaginava que el cas Urdangarin esclataria com ho ha fet, ni tampoc que m’acabaria dedicant a seguir-lo per dos diaris. En aquell moment escrivia sobre política balear i la vint-i-cinquena peça del Palma Arena estava completament congelada.

D’aquell silenci alguns canals han passat a enviar a Washington equips sencers per perseguir Iñaki Urdangarin i la seva dona i arrancar-los algunes paraules. Aconseguint-ho o no n’han vestit llargs programes especials, tertulians estèrils inclosos, amanits amb informació treta de diaris i interpretacions inacabables sobre qualsevol gest o paraula dels protagonistes.

A mi, personalment, ni Urdangarin ni la seva dona ni cap membre de la família reial no em fan cap pena. Però disfressar un setge de paparazzi de periodisme d’investigació, o de periodisme, sí que n’hauria de fer. Amb tot aquest soroll que fan alguns sembla que més aviat es vulgui tapar el fons de la qüestió: que els membres de la monarquia espanyola ens roben de totes les maneres possibles. Ho fan de cara, amb les partides que han explicat enguany quan s’hi han vist obligats; d’esquena, amb les que no han explicat però que es poden rastrejar als pressupostos estatals; i a traïció, a l’estil Urdangarin.

Els intocables

Hi ha qui pensa que els avenços d’aquest cas de corrupció volen dir que la família reial espanyola ja no és tan intocable com abans. Però això caldrà veure-ho. Les irregularitats en les activitats del duc de Palma començaven a ser massa evidents per tapar-les. El procés legal, en canvi, pot servir per intentar legitimar la monarquia fent veure que s’hi ha fet alguna cosa. Potser caldrà sacrificar Urdangarin, tot i que és probable que si hi ha condemna —i això no està gens clar— sigui lleu.

Però a més a més els altres membres propers a Joan Carles de Borbó presumptament implicats en el cas de moment ni tan sols han declarat com a testimonis. La majoria de mitjans, això, ho ignoren. No tan sols parlo de la dona d’Urdangarin, vocal de l’institut Nóos i propietària, amb ell, d’una de les principals empreses de la trama. També cal preguntar-se què sabia el comte José Manuel Romero, l’assessor del rei que demanà a Urdangarin que s’apartés de la trama Nóos; i el secretari de les infantes, Carlos Garcia Revenga, tresorer de l’Institut. Entre els més de cent testimonis que han declarat en aquest cas no hi ha cap d’aquests noms.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.