La baralla

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Quan dimarts passat llegia l’article que la Bel Zaballa publicava aquí mateix sobre els eufemismes interessats, em va venir al cap la freqüent qualificació que es fa de les agressions feixistes com a baralles entre bàndols. Qui m’havia de dir que tot just tres dies després, a Manresa, en tindríem un nou cas, i ben brutal. Inicialment, tot i la claredat dels fets que explicaven els testimonis, tot apuntava a haver de llegir i escoltar el relat de sempre: baralla entre bàndols. Així ho havien definit els Mossos d’Esquadra, i aquest semblava el fil al qual, amb les dinàmiques i rutines habituals, s’anirien agafant els mitjans.

Per què aquesta insistència en camuflar les agressions, especialment les de signe feixista o homòfob, fent-les passar com una baralla? És evident que canviar la naturalesa del fet, a banda de faltar a l’honestedat periodística, suposa un antídot automàtic a l’empatia natural que qualsevol persona pot sentir cap a les víctimes. Des del moment en què en una notícia apareixen termes com “baralla” o “enfrontament”, el receptor del missatge s’aparta instintivament de qualsevol identificació, rebaixa la qüestió a la marginalitat de carrer i, de retruc, se situa, ell, en un estadi moral superior i, per tant, immune a patir accions similars.

Els efectes d’aquesta igualació a la baixa entre “contrincants” són obvis. La pregunta és: per què se sol aplicar amb les agressions feixistes? Quin interès pot haver-hi entre la classe periodística per a degradar
les víctimes d’aquests atacs? Eh que ni ens imaginem la possibilitat que a cap mitjà es presenti un assassinat masclista com una baralla de parella amb resultat de mort? Eh que un robatori amb violència
no el qualificarem mai d’enfrontament? Per què ho fem, doncs, quan l’agressió la perpetra un cert sector ideològicament destructiu? Em puc imaginar les intencions d’alguns mitjans-caverna, però sóc incapaç
d’atribuir-les també a d’altres mitjans més normals. Només les sempre desastroses rutines acrítiques i la no superació en l’inconscient col·lectiu, encara avui, de certs prejudicis estètics, racials o generacionals ho
poden explicar.

Afortunadament, no ha estat el cas d’aquesta darrera agressió. Si bé el ressò dels fets ha estat escàs, la gran majoria de mitjans que els han publicat han parlat d’”atac” i d’”agressió”. Potser perquè la brutalitat no
permetia ambigüitats, potser perquè les reaccions ciutadanes han estat diàfanes en aquest sentit. Qui sap. Esperem que l’encert hagi estat conscient, i no perquè primer ho van dir uns i la resta, per desgana, hagi
anat a remolc. En tot cas, i per damunt de tot, el que esperem de debò és que no hi hagi noves ocasions per comprovar-ho.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.