Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Com comptabilitzar el grau de seguiment d’una vaga general? És un exercici certament difícil que els actors implicats resolen donant ràpidament unes xifres a l’alça o a la baixa segons el seu interès però sempre sospitosament precises i immediates. Per la seva banda els mitjans de comunicació fan exactament el mateix, donant per bones unes o altres xifres –segons el seu biaix ideològic- o, en el millor dels casos, donant les dues versions sense mullar-se.

En les darreres convocatòries ha aparegut una altra forma de mesura, la baixada del consum elèctric, que sobretot seria un indicatiu del seguiment de l’aturada a la indústria, gran consumidora d’energia. Segons aquesta fórmula, el descens del consum elèctric respecte un dia laboral normal va ser d’entre un 15 i un 24% segons la franja horària, molt per sobre del descens durant la darrera vaga general del 2010 i una mica per sota de la del 2002, quan el sector industrial tenia més pes. Però tampoc aquesta dada és totalment aclaridora, ja que és habitual que el sector serveis mantinguin enceses les llums o els aires condicionats encara que les oficines estiguin pràcticament buides. En aquest cas, a més, molts ajuntaments del PP van optar per encendre l’enllumenat públic en ple dia per pujar artificialment el consum.

Fugint dels tecnicismes, l’indicador clàssic per valorar la incidència de les vagues ha estat sempre el seu seguiment en el comerç, que s’utilitza per oferir o no una imatge de normalitat. Com aquest és un dels sectors amb menys presència sindical les valoracions en aquest sentit sempre perjudiquen els vaguistes, que sovint dediquen gran part de l’esforç dels piquets en aquest sector. Encara ahir, el fet que El Corte Inglés de la Plaça Catalunya tanqués o no semblava la dada definitiva que havia de decantar l’èxit o el fracàs de la mobilització i allí s’hi va mantenir un nombrós destacament dels Mossos d’Esquadra mentre a altres punts de la ciutat es produïen greus alteracions de l’ordre públic sense pràcticament intervenció policial.

Però, si és tan difícil oferir xifres objectives de seguiment, els mitjans podrien optar per fer una anàlisi més valorativa i tractar d’explicar als seus lectors i espectadors que implica una vaga general i fins a quin punt és exigible una aturada total i completa de l’activitat productiva per considerar-la un èxit o no.

Segons les cròniques majoritàries i els articles d’opinió, sembla que la decisió d’anar o no a la vaga depengui de la voluntat personal del treballador i es passa per alt la situació de milions de persones aturades, amb contractes precaris o directament sense contracte, treballadors d’empreses petites sense representació sindical o falsos autònoms –aquells treballadors que computen com a compte propi però a la pràctica tenen un sol client, o sigui un patró, sense que això els faci beneficiaris dels drets laborals legals- que, a la pràctica tenen més que restringit el dret a la vaga. Les nombroses denúncies amb llistes amb els noms de les empreses que havien “suggerit” als seus treballadors –quan no els havien amenaçat directament- que corrien per la xarxa tampoc van merèixer l’atenció dels mitjans.

Deixant de banda de les botigues tradicionals –que estaven convocades a la vaga únicament com a mesura de solidaritat amb els seus clients- les cadenes comercials i hostaleres, que concentren els índexs de precarietat més alts, van encapçalar les denúncies per pressionar les seves plantilles, pel que és com a mínim paradoxal que siguin precisament aquestes empreses les que es considerin un dels principals indicadors de seguiment.

De cara a futures vagues potser seria interessant una cobertura que incidís més en efectes qualitatius i defugís les xifres interessades, que no tractés el món del treball com si encara fóssim als anys 80 i que posés el focus en altres factors com les manifestacions –un altre indicatiu important, donat que una vaga és sobretot una jornada de mobilització- incloent les que es donen als barris i ciutats petites, la multitud d’accions diverses i no tan en els actes violents –protagonistes de totes les portades impreses a Barcelona- que sempre s’insisteix que són minoritaris i no representatius però que sempre acaben gaudint de la màxima cobertura. Una cobertura, en definitiva, com la que apunta aquest article.