Grup d'esquirols amenacen un piquet durant la vaga al barri de Sants a Barcelona

Els incidents violents que van monopolitzar la cobertura de la vaga general del passat dijous van estar sobredimensionats? Les espectaculars imatges de contenidors cremant i l’Starbucks reduït a cendres indicarien, a primer cop d’ull, que eren suficientment greus com per passar per davant la mobilització pacífica de centenars de milers de persones arreu dels Països Catalans, en manifestacions històriques a moltes poblacions. Però a mida que la bola es va fent més grossa –ahir mateix dos dels quatre diaris impresos a Barcelona dedicaven el seu titular de portada a aquests fets- i fins i tot s’anuncien mesures legislatives especials, potser cal demanar una mica més de prudència. El mateix ministre espanyol de l’Interior, el català Jorge Fernández Díaz, temia que Barcelona es converteixi en “capital mundial dels antisistema”. Per la seva banda, el Conseller d’Interior, Felip Puig, ho va qualificar com “l’expressió de violència urbana més gran que hem tingut mai a Catalunya”. Però, n’hi ha per a tant?

Els incidents del 29-M van costar, segons l’Ajuntament de Barcelona 565.000 euros en mobiliari urbà, als que caldria sumar els danys a entitats privades, sobre el que no hi ha dades però que bé podrien doblar la xifra. Els danys dels avalots de Londres de l’estiu del 2011 es van calcular en 180 milions d’euros. La revolta de les banlieue franceses del 2005 van superar els 200 milions. I sols la darrera vaga general grega, del 13 de febrer, contra l’aprovació d’un paquet de retallades forçades per la UE va provocar l’incendi de 45 edificis a Atenes. Amb una situació social similar o pitjor que en aquests països, no sembla que l’esclat de violència a Barcelona hagi estat ni tan generalitzat ni tan greu ni que pugui perjudicar la ciutat com a destinació turística, almenys davant Atenes, París o Londres.

Els “violents professionals” tampoc s’han prodigat en danys personals. Dels 80 ferits que el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) –que no inclou la majoria de ferits lleus que marxen pel seu propi peu- va comptabilitzar durant la batussa als voltants de la plaça Catalunya la meitat ho van ser per l’acció de la policia i la resta van ser Mossos. Però mentre els manifestants acumulaven els casos més greus –fins a 21 hospitalitzacions, cinc d’elles de gravetat, incloses trencament de la melsa o del globus ocular- no ha transcendit que cap agent rebés ferides de consideració. Aquesta xifra no comptaria els vaguistes que van resultar ferits al llarg de la jornada i a altres punts del país, la més greu una noia de Sabadell a la que li van dislocar la mandíbula. El periodista que va patir les ferides de més consideració va ser un càmera de TV3 que va rebre l’impacte d’una bala de goma. També hi va haver periodistes agredits per manifestants, però la majoria no van passar d’increpacions i empentes, tal i com reconeix La Vanguardia en la notícia on denuncia l’agressió a dues reporteres del diari.

Seguint amb la comparació amb avalots en contextos similars i propers en el temps. A Londres van morir cinc persones –a banda de Mark Duggan, el taxista, la mort del qual per la policia va ser a l’origen de les revoltes-, quatre d’elles mentre tractaven de protegir els seus veïnats dels saqueigs i la cinquena per trets de la policia. A Paris no hi va haver morts, però els ferits hospitalitzats van superar els 130. Només a la vaga general que va paralitzar Grècia el cinc de maig de 2010 tres empleats de banc van morir quan uns desconeguts van llençar còctels molotov a l’interior de les oficines on estaven treballant.

Naturalment no es tracta d’esperar a que passin fets d’aquesta gravetat per a prendre mesures –és desitjable que mai s’arribi a aquest nivell de violència- sinó, des dels mitjans, oferir una cobertura allunyada del sensacionalisme, que tracti d’oferir explicacions raonables als motius dels esclats violents més enllà de culpar uns suposats grups antisistema que després d’anys encara no han pogut ser identificats, infiltrats ni desmantellats per les unitats d’informació dels Mossos d’Esquadra i que sols apareixen en moments puntuals per fer-se fonedissos immediatament sense que ningú sigui capaç d’ubicar-los ni identificar-los la resta del temps. El fet que la majoria de detinguts pertanyessin a organitzacions legals i que condemnen les accions violentes –inclosos tres dels empresonats, membres de la més aviat moderada Associació d’Estudiants Progressistes- o que els bombers de Barcelona -que estaven apagant els incendis- recriminessin als antiavalots el seu “gallet fàcil” no ajuda a valorar la capacitat de discriminació policial a l’hora d’efectuar càrregues o  detencions.

També faria falta oferir una visió global del conflicte, sense amplificar uns fets mentre se’n menysté uns altres, com podrien ser les agressions, amenaces o lesions produïdes contra els piquets. El més greu d’aquests, la punyalada a la cara d’un hostaler a una vaguista a Cantàbria, que ha passat totalment desapercebuda.