Càntic al periodisme amb memòria

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Els periodistes que defensen una tasca professional ponderada, contextualitzada, imparcial i contrastada deuen sentir una espècie de calfred cada cop que llegeixen, miren o escolten alguna notícia recent sobre Baltasar Garzón. Molts mitjans l’han etiquetat de jutge progressista i defensor de les llibertats, i en conseqüència les informacions que elaboren apunten en aquesta direcció, la de denunciar el fet que un jutge imaginat com a professional amb una llarga trajectòria a favor dels drets humans hagi estat apartat per la mateixa justícia espanyola.

Purs judicis de valors sense mirar gaire més enllà. Justament el contrari del que ha de fer el periodisme: informar, sense caure en judicis de valor, i aportar dades que donin claus per entendre l’abast del personatge del que s’està parlant. Recordar el tot, no la part, explicant els fets tal com van passar, tots.

Per això indigna veure com aquestes informacions amaguen una part tan crucial de la història com va ser l’Operació Garzón. Crucial pel moment en què es va viure -1992, en plena era olímpica-, per l’abast que va tenir -desplegament policial a tot el territori, una trentena d’independentistes perseguits i torturats sota el règim d’incomunicació…-, per haver estat apartat i silenciat i pel fet de no haver-se fet, encara, justícia contra els seus responsables.

Cal rebutjar públicament el periodisme desmemoriat interessadament i defensar un periodisme que treballi per eradicar l’oblit, que actuï amb rigor i amb honestedat. Un periodisme que no amagui la realitat: que Garzón és un jutge amb una carrera tacada per actituds que atempten contra els drets humans, tal com sentenciaria el Tribunal Europeu dels Drets Humans el 2004 quan va condemnar l’estat espanyol per haver-se negat a investigar les denúncies de tortures practicades precisament sota la instrucció de Garzón.

Cal rebutjar també públicament els intents revisionistes d’alguns periodistes i mitjans que tergiversant els fets pretenen negar i/o ocultar una part de la història. És el cas de Pere Ríos, periodista d’El País que fa unes setmanes va publicar un article on reprodueix el to de legitimació de les detencions del 1992 i justifica el paper del magistrat Garzón en la causa que es va conèixer precisament com a Operació Garzón.

I cal donar suport als mitjans o periodistes que treballin a favor de la memòria històrica i contribueixin a recordar fets que han estat silenciats. Sobre aquesta qüestió, destaca el documental que impulsa Llibertat.cat i Zeba Produccions sobre l’Operació Garzón, i que ara finalitza la cerca de mecenes. Si s’està a favor dels projectes periodístics amb memòria, cal donar suport i donar a conèixer aquest documental. Un documental que David Bassa veu “absolutament necessari i urgent, tant des del punt de vista informatiu, com històric, com nacional, com democràtic”.

Carles Benítez ha declarat a aquest observatori que l’objectiu és “recuperar la memòria històrica del que va passar fa vint anys” i explicar que “s’ha torturat sota la bandera de la democràcia”. Joan Rocamora, encausat el 92, diu que “ja és hora que es digui ben alt i ben fort que Garzón formava part d’una cadena, com a responsable, que ha fet possible la tortura contra els detinguts incomunicats i sense drets” i ens recomana que en demanem l’opinió a qualsevol persona torturada que hagi passat per les seves mans. Fem-ho, donem veu als que ho van viure i als que ho han investigat, i deixem enrere l’oblit que s’ha volgut imposar sobre l’Operació Garzón i sobre tantes altres qüestions. Ara és el moment.

L’article de Pere Ríos ha motivat que el col·lectiu d’encausats del 92 desmuntessin en un manifest els arguments fal·laços de Ríos i l’acusessin de “continuar amagant la vergonyosa pràctica de la tortura a mans dels cossos armats a l’Estat espanyol”. I una cosa que ens hauria de fer reflexionar a tots: els encausats recorden que el periodista d’El País Quim Gil va dimitir l’estiu del 1992 en veure que les seves notícies sobre les detencions eren manipulades amb l’objectiu de criminalitzar els detinguts.

Cal lloar i escampar als quatre vents l’exemple de Quim Gil. Perquè tal com diuen els encausats, “El dissortadament poc conegut exemple de Quim Gil hauria de ser la guia de qualsevol periodista”. Que així sigui. Ara és el moment, també.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.