La firma (i la teoria de la relativitat)

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El tresor més preuat del periodista i de la seva mastodòntica vanitat és veure la seva firma estampada al capdamunt o al capdabaix d’un escrit. Sí, aclariment: els periodistes som vanitosos. Postdata: sempre signem el que volem, i de la manera exacta que s’ha publicat? No. Els factors que treballen en l’articulació d’una peça periodística des que arriba la notícia a la redacció fins que es publica són inescrutables, gairebé tant com els camins del senyor.

Hi juga la mandra del professional, si l’element informatiu té forma de nota de premsa o de teletip. Hi tenen a veure els ‘negocis’ de cadascú amb les seves fonts perquè aquesta notícia que tenim entre mans quedi ‘fina’ i gràcies a aquesta XXXX (paraula irreproduïble però molt satisfactòria per al qui se’n beneficia) pugui haver-hi un tracte de favor cap al periodista en futures exclusives. Hi basculen també els equilibris del cap de secció, que acostuma a tenir el cap més fred per bé i per mal que el redactor, i a sobre coneix millor les dèries (i els equilibris) dels seus superiors. I encara hi ha un últim estadi que és la dimensió desconeguda per a la majoria dels mortals, aquell territori difús entre editor, director i poders fàctics que tenen encara més equilibris a fer, sobretot a nivell publicitari. Fixeu-vos que en cap moment d’aquesta anàlisi ens hem mogut del territori de l’anàlisi del producte informatiu i no hem entrat en l’apassionant món de la ideologia de cadascú. Sí, els periodistes som del Barça o del Madrid. I votem, ai las. Un exemple: l’única vegada que he presenciat una discussió a crits en una reunió de caps de secció no ha estat per una exclusiva sinó pel conflicte entre Israel i Palestina…

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Les eines del periodista davant de la decisió d’estampar la seva firma en una informació són moltes: hi ha professionals que no volen que se’ls toqui ni una coma, encara que hi hagi adjectius arriscats o un estil que voreja l’opinió. El seu contraatac, en una interpretació radical i dubtosa del codi deontològic sempre serà “si m’ho toques, no ho signo”, i aquí entrarem en el territori de la psicologia en la negociació de què es publica. N’hi ha que ho signen tot (els amics de les agències els coneixen bé): hi ha qui signa el contingut d’una informació d’una roda de premsa en la qual hi ha anat però no hi ha intervingut per a res i hi ha qui no signa una peça basada en teletips i ampliada amb recerca pròpia perquè no s’ha mogut de la redacció. I, per últim, last but not least, n’hi ha que no poden triar què signen perquè s’hi juguen un enfrontament amb el cap, perquè no s’atreveixen a dir que no signen allò o perquè el llibre d’estil del mitjà pel qual treballen no permet deixar notícies principals sense signar…

I el lector? Doncs bé, com diria Martí i Pol a ‘Democràcia’, “Vós a aplaudir, i encara gràcies”.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.