L’agenda és una gàbia

Amb el festival de calamitats que esquitxen els nostres mitjans de comunicació cada dia, també en aquesta finestra de Mèdia.cat, escriure sobre l’ús excessiu del qualificatiu “madur” a la ressenya d’un disc, o queixar-me del tracte rebut a la zona de premsa del Palau Sant Jordi em fa sentir com un frívol i un poca-solta. Però, en fi, fins i tot mentre el Titanic s’enfonsava hi havia música, oi? Així que continuaré distraient el lector amb aquestes micro-tragèdies i nano-cabòries del periodista musical. Que continuï sonant la bella melodia mentre Mariano Rajoy ens condueix, amb pas alegre i decidit, cap al daltabaix. “That’s entertainment!”.

Avui volia parlar de com les seccions culturals dels mitjans acostumen a viure emmanillades a l’agenda. Ja ho sabeu: la prèvia del concert del dia, la roda de premsa del Pepet, el comunicat del nou disc “fenomenal” de  la Pepeta i, atenció, perquè aquesta és la darrera tendència, l’anunci de la data en que es posarà en circulació el primer vídeoclip del pròxim disc d’Els Pepets, que encara trigarà dos mesos en sortir però que té el país amb l’ai al cor. De tant en tant, als diaris ens fem un jurament i ens comprometem a ignorar tot aquest spam promocional. Repetim amb veu alta: “ens devem als lectors, no a la indústria, som periodistes!”. Però en fi, aquí continuem. I hem d’aguantar fins i tot que els artistes ens acusin de falta d’imaginació, i de rutina, i de pilot automàtic.

Doncs bé, quan mirem de superar aquesta agenda, i aquest pilot automàtic, i pretenem parlar d’un artista perquè ens dóna la gana, moguts per un interès periodístic; no només perquè hagin tret un disc o perquè el seu mànager ens hagi enviat les invitacions per mail, sovint ens trobem amb negatives dels mateixos que ens titllen d’encarcarats. Posaré noms, que és més divertit. No fa gaire, van coincidir la mateixa setmana concerts de Manel i Mishima a Barcelona i rodalies, i al diari on escric va sorgir la idea de fer-ne un reportatge conjunt com a prèvia, amb tots dos grups intercanviant impressions. Doncs va ser impossible. Ni junts, ni separats. “Ho sento, no ho veiem, Jordi”. La proposta no encaixava en el tempo promocional dels grups. Manel cuiden molt la seva projecció, i segurament fan molt bé. Dos anys enrere van escalfar la gira amb un assaig amb públic a Salamandra (L’Hospitalet de Llobregat). No hi havia acreditacions per a premsa. Vaig comprar l’entrada per internet, m’hi vaig presentar amb un ordinador al damunt i llavors, quan començava a teclejar la frase “Ahir a la nit, a Salamandra…”, va irrompre un simpàtic empleat discogràfic que pretenia prohibir-me que n’escrivís una crònica. Perplex, vaig mantenir-hi una conversa francament divertida.

Podria posar més exemples. Em vénen al cap altres decalatges amb Els Amics de les Arts o Serrat. Els artistes solen veure’ns amb ulls de tècnic de màrqueting. Podem arronsar-nos d’esquenes o bé mirar de combatre-ho fins on poguem. També podem esperar que fracassin i que ens truquin desesperats per sortir on i quan vulguem, i amb totes les facilitats. “Si us plau, una entrevista, per caritat…”, ens implorarà el músic, desdentegat i entre parracs. Llavors ens el mirarem i li etzibarem, graciosament i educada: “Ho sento, però no ho veig”. I ell respondrà amb veu alegre: “ah, vale, doncs faré un tuit!”.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019