Els Balcans invisibles

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Sarajevo, 6 d’abril del 2012. L’artèria principal de la ciutat es va omplir amb 11541 cadires vermelles, en record de totes i cadascuna de les víctimes comptabilitzades durant el setge de Sarajevo. Vint anys després de l’inici del setge, la capital bosniana va tenir una idea simple i efectiva que va ser recollida i amplificada per mitjans d’arreu del món. Però ha estat una excepció efímera. Massa mitjans europeus hem tingut i tenim encara la sensació que ens acostem als Balcans tard i malament.

Vam fer tard durant la guerra i pràcticament hem desaparegut en la postguerra. A la secció d’internacional de les redaccions funcionen certs automatismes que ens permeten seguir, amb les fílies i fòbies conegudes, allò que passa al Pròxim Orient; i aquest darrer any també hem comptat, pel que fa als mitjans catalans, amb bones cobertures dels canvis i transformacions que viu la riba sud de la Mediterrània amb el que hem coincidit a anomenar ‘Primavera Àrab’. Però seguim excessivament apassionats pel soroll de les bombes i pels núvols dels gasos lacrimògens. A la riba nord, els Balcans són massa sovint un espai invisible tot i tractar-se d’un espai únic per veure com gestiona una part d’Europa la seva diversitat nacional, política, lingüística i religiosa.

Ens caldria informar sobre com la societat sèrbia ha fet una evolució –que no per interessada deixa de ser exemplar- que li ha permès marginar les actituds polítiques expansionistes i donar pas a una actitud autocrítica i de responsabilitat amb les matances perpetrades durant la guerra de Bòsnia, tot lliurant els principals ideòlegs i executors; ens cal saber d’una societat bosniana encara absurdament dividida entre la Federació de Bòsnia i la República dels Serbis de Bòsnia; ens cal posar l’ull sobre un estat oblidat com és Albània; més enllà de les benediccions fàcils caldria analitzar la qualitat democràtica de Croàcia i Montenegro; cal conèixer l’evolució d’un Kosovo que malda per desfer-se de les intromissions externes i les corrupcions internes per construir una identitat pròpia d’un estat europeu del segle XXI; fins i tot podríem acostar-nos a Macedònia i facilitar-los el seu legítim paper a Europa que Grècia ha boicotejat sense vergonya des del mateix moment de la seva independència.

Als Balcans hi trobem concentrat el repte que va descriure George Steiner  a ‘La idea d’Europa’: “Europa sens dubte morirà si no lluita per les seves llengües, les seves tradicions i les seves autonomies socials”.

Des dels mitjans, el repte -la lluita- és tan simple com informar-ne i fer-los visibles.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.