Fa gairebé un segle que la família Balañá fa negocis de forma discreta, ja sigui gestionant sales de cinema i teatre o places de toros. Sobre la gestió de l’empresa familiar planen actualment dues incògnites: la quantia de la indemnització per la clausura de l’activitat taurina a la plaça de toros Monumental, recollida per llei gràcies a una esmena de CiU, i el futur de l’històric Teatre Principal, avui tancat i en decadència. Als Balañá se’ls ha atribuït tota mena de fílies i fòbies polítiques, però el cert és que, al llarg dels últims cent anys, més enllà d’amics i enemics han tingut, sobretot, interessos. Aquest reportatge radiografia el passat i el present d’una de les nissagues més influents del món empresarial català.

El cementiri de Sants és a l’Hospitalet de Llobregat. A tocar de la carretera de Collblanc, hi ha l’atrotinada façana del recinte que té enterrat el patriarca d’una de les famílies més longeves i blindades del món empresarial català. Només cal baixar un tram i girar a mà esquerra per trobar, d’esquena al passadís central del departament primer, dues tombes juntes amb la inscripció Família Balañá i un petit àngel amb les ales esteses. Pedro Balañá Espinós, patriarca de la família, reposa a l’espai número 56.

Els Balañá han adoptat aquesta grafia del cognom perquè a Don Pedro li va molestar que a Madrid li diguessin Balanià en lloc de Balanyà. Formen un arbre familiar frondós que comença amb un boter del Sants independent que un dia va decidir anar a l’escorxador que hi havia a l’actual plaça Joan Miró per començar a treure suc del món taurí. Pedro Balañá Espinós va tenir un sol fill, Pedro Balañá Forts. I dels quatre fills de Balañá Forts, dos han continuat amb la nissaga empresarial: Maria José Balañá, que s’encarrega dels teatres (Capitol, Tívoli, Borrás i Coliseum), i Pedro Balañá Mombrú, que porta els multicines (Arenas, Aribau, Aribau Club, Club Coliseum, Bosque, Glòries, Gran Sarrià, Palau Balañá i Urgell) i els toros, inclosa fins ara la titularitat de la plaça Monumental. A la família s’hi pot destacar encara un nom: la nena que camina per la catifa i demana silenci al principi de les sessions de cinema, Anna Martínez Balañá. “Sóc la néta i l’anunci està rodat al Club Coliseum”, ha explicat al seu perfil de Facebook. L’Anna és besnéta de Don Pedro.

Don Pedro, un “evident nacionalista”

Grans periodistes de Barcelona com Lluís Permanyer, Josep Maria Huertas Clavería i José Martí Gómez ja han analitzat a fons la figura de la primera generació. A Pedro Balañá Espinós no li agradaven gaire els toros: després de triomfar amb un primer negoci de venda de llet ambulant a Rambla Catalunya amb Aragó, on servia a la burgesia del barri, es va deixar caure un dia per la plaça de les Arenes amb uns companys. Era una època en què freqüentava una entitat d’Hostafrancs quasi antitaurina. Fruit d’aquesta contradicció va fer tractes amb l’escorxador perquè li compressin la carn de toros lidiats.

La història també dirà que Pedro Balañá Espinós va militar en el mateix partit que Lluís Companys, la Unió Federal Nacionalista Republicana, una escissió de la Lliga que l’abril de 1914 es va coalitzar amb el Partit Radical d’Alejandro Lerroux per anar a les eleccions municipals i va patir una escissió de l’ala més catalanista. Pedro Balañá Espinós va ser el segon regidor més votat (4.705 sufragis) sota l’etiqueta d’independent; va comprar l’òrgan del partit, El Poble Català, i va liderar lluites populars des del Foment Republicà de Sants “amb evident tarannà nacionalista”, segons Huertas. L’actual escola Lluís Vives del carrer Canalejas amb Riera Blanca és una acció de govern de l’home que, com a conseqüència d’aquella etapa, es va guanyar un homenatge local que va culminar amb els Segadors i la Marsellesa. “Un separatista”, li dirien els anticatalanistes del diari El Progreso.

Amb terrenys a Sants i negoci carni en marxa, Balañá Espinós va deixar la política i va rebre l’oferta de la seva vida. El seu fill, Pedro Balañá Forts, explica: “Les tres places de toros de Barcelona les tenia arrendades una empresa de Madrid, la que va fer Las Ventas; com que perdia diners, el gerent va venir a Barcelona a vendre el contracte. Mon pare s’hi va declarar interessat”. El 13 de febrer de 1927, després de llargues converses amb els propietaris del Torín de la Barceloneta (Escalas Xamení), de l’Sport [Monumental] (Segimon de Milà) i de les Arenes (Marsans Peix), el patriarca va esdevenir el nou arrendatari i explotador dels tres espais i va muntar la primera corrida un dia de Carnaval. De propietari només en seria de la Monumental i vint anys després, un cop ja havia fet els moviments de conveniència per adaptar-se als nous temps del règim franquista.

Un passeig per la Rambla

“Jo he vist Balañá, de ben petita, trobant-se amb militars a l’hotel del meu pare.” Qui diu aquesta frase vol restar en l’anonimat. Ens acompanya un migdia per la part baixa de la Rambla i ens ofereix un viatge en el temps fins als anys 50 i 60, fins a l’aleshores cinema Principal i a l’Hotel San Marcos, bastions arquitectònics a esquerra i dreta del passeig, just abans de la plaça del Teatre. A l’edifici de l’hotel, nucli de conspiradors, hi vivien personatges no precisament d’esquerres: el militar exfalangista Ladislao Parrilla i el propietari de la sabateria dels baixos de l’immoble, l’Oranich, que tindrà una neboda, de nom Magda, que escriurà un grapat de pàgines de la memoria antifranquista. En aquell temps, Balañá Espinós ja ha començat a deixar un espai en el negoci al fill, Pedro Balañá Forts. I com era Balañá Espinós? “Groller, sec amb la gent, tenia molt mal cafè”, diu la filla de l’hoteler.

Centrat el pare en els toros i remuntant el negoci amb corrides benèfiques per a les vídues del règim, l’hereu rep de rebot el premi de gestionar cinemes, començant pel de la soterrada Avenida de la Luz, a sota del carrer Pelai, que havia de ser assumit per Josep Balañá Espinós, el germà del patriarca. “El cine ja és nostre i te’n cuidaràs tu”, diu Balañá Forts que li va dir son pare. El lloguer de la sala que després acabaria sent un cinema porno va pagar-lo amb el que guanyava dels anuncis de pantalla de les botigues del barri. Amb els altres beneficis dels toros va comprar als Julià, propietaris d’una coneguda empresa d’autobusos, el solar on aixecaria el cinema de la seva vanitat, el Palau Balañá. També el Coliseum, l’Urgell… El fill es va estrenar amb l’Aribau. El germà del pare, Josep, tot i perdre aquesta operació, també va aconseguir aixecar un miniimperi de cinema a l’Hospitalet i va gestionar sales com el Florida, el Victòria i l’Alhambra.

Però ens havíem quedat a la Rambla un migdia de març: el fill Balañá ha après ràpid i ha arribat l’època de la diversificació màxima. A la Monumental s’hi han fet mítings polítics durant la guerra, ara s’hi farà circ a l’hivern, i la setmana, en un temps en què el futbol no és encara pensament únic, dóna per fer dues corrides, en dijous i en diumenge. Balañá Forts esdevé un dinamitzador increïble de l’espectacle, del carrer fins a la plaça de toros: ell mateix ha fet de venedor d’entrades per als toros al Principal, cinema que l’any 1964 ja és propietat de la família.

Amb el fill entrant en el negoci familiar, el pare es va poder dedicar en cos i ànima als toros. Va projectar una imatge de fermesa però també de saber fer bé les coses. Sempre amb el puro a la boca i americana rigorosa, Balañá Espinós va portar a Barcelona els millors toreros: des d’aquella convocatòria que va vendre com la Corrida de la Victòria amb Pepe Bienvenida i Victoriano de la Serna quan encara no se sabia si s’acabaria la guerra (es va acabar un dia abans de la corrida) fins a la contractació de professionals que venien a la ciutat amb el compromís d’aconseguir un contracte fals per torejar a Mèxic i exiliar-se. La tradició dels toros, que a Catalunya es remunta al segle XIV, va esclatar en aquesta època de postguerra i l’afició va anar acompanyada de l’expansió del negoci arreu de l’Estat espanyol: els Balañá van començar a explotar places a Saragossa i gestionar corrides a Andalusia. També van posseir places a Mallorca, Inca i Girona, a més de Linares, Aranjuez, Tarazona de Aragón, Medina del Campo, Segovia i Almagro.

L’esclat del cinema i la primera transició familiar

Balañá Espinós va morir un mes després de la seva dona, el 26 de febrer de 1965, havent viscut una segona joventut en política quan es va presentar a regidor pel terç sindical franquista als 79 anys d’edat. Va deixar al seu fill únic les places de toros i els cinemes i teatres. El Palau Balañá es va estrenar poc després de la seva mort. L’única espina que no va poder arrencar-se va ser la dels impediments municipals amb els quals va topar Balañá Espinós per reconvertir un solar del Paral·lel, a l’alçada de l’Apolo, en un circ permanent. L’Ajuntament trobava que la idea era incompatible amb l’oferta que a partir de 1955 va significar el Palau Municipal d’Esports de Montjuïc. Aquell solar va acabar sent el cinema Regio i un símbol del canvi dels temps també  en el pla familiar, amb Balañá Forts decidit a forçar la bifurcació del negoci en dos fronts ben robustos. No hi hauria una altra figura com la del pare, “el millor Balañá”, segons algunes persones que el van conèixer, però l’aventura havia de seguir, s’havien de mantenir moltes places de toros i s’havien d’obrir més cinemes: l’Alcazar va ser el primer després de la mort del patriarca, i van venir el Dorado, el Rex i el Club Coliseum.

“Ho va administrar tot bé, menys els toros.” Són paraules de l’advocat Oriol Trillas referents a l’hereu Pedro Balañá Forts. Des dels sectors protaurins de Barcelona es critica la gestió de la família Balañá i la seva relació amb els afeccionats. El fill es va estrenar en el negoci al costat del pare, aportant entreteniment a les corrides però apostant pel desenvolupament de l’empresa en el negoci del cinema. Així, només dotze anys després de la mort de son pare va haver de tancar les Arenes. També va perdre l’explotació de la Maestranza de Sevilla.

A l’historiador Lluís Permanyer li queda pendent una segona part de la sèrie d’articles que el 2007 va titular ‘Balañá, según Balañá’. Aquells reportatges narraven els records de Balañá Forts sobre el patriarca. Ara resta pendent la mateixa operació entre el nét, Pedro Balañá Mombrú, i el seu antecessor, que frega els vuitanta anys i viu molt pendent del negoci familiar. L’empresa, però, ha aprofundit en la discreció i només trenca el silenci en comptades ocasions. La segona generació ha portat el negoci seguint l’estil de control de la gestió que tenia la primera. Però el nom dels Balañá ja no és indiscutible a Barcelona, on ha proliferat una forta competència: els toros fa anys que estan en decadència i el cinema es permet certa alegria amb la vida que han donat les multisales. Els Balañá han seguit marcant perfil amb les multisales Glòries, els cinemes Bosque o els Gran Sarrià. Atents a les modes que tornen, a l’Urgell han recuperat la doble sessió amb films dels anys 80.

Balañá Forts, però, no ha deixat encara el negoci perquè tingui la personalitat pròpia dels fills María José i Pedro ‘Pete’ Balañá Mombrú. Actualment, la família té dos fronts oberts amb l’administració: la Monumental i el Principal.

Deixar caure els toros

Salvador Boix, apoderat del torero José Tomás, admet que “l’afició n’esperava més, de Balañá”. Més enllà de la modificació de la llei de protecció dels animals que prohibeix les corrides a Catalunya, els Balañá fa temps que estan fent passos enrere en el negoci taurí. De fet, el 2007 van cedir la gestió de l’única plaça de toros en actiu de Barcelona, la Monumental, a l’empresa Casa Matilla. “Amb la família Balañá els toros estan perduts”, afegeix l’advocat Oriol Trillas. És cert que Balañá Forts continua sent l’amo de les places de Palma, Jerez de la Frontera i Linares. Però hi ha senyals que no ajuden a confiar en una aposta clara de futur de l’empresa en el sector. Tres setmanes abans de l’última corrida a la Monumental, durant les Festes de la Mercè del 2011, la Federación de Entidades Taurinas de Catalunya va intentar donar múscul a l’afició amb l’anunci de celebració del Primer Congrés Internacional Taurí de Catalunya. El conclave s’havia de fer a l’auditori de l’Illa Diagonal el 12 de novembre, però quan els organitzadors van contactar amb els Balañá perquè financessin l’acte, la resposta, segons expliquen fonts de l’entitat, va ser no.

L’afició taurina a Catalunya no s’ha quedat tranquil·la des que Pedro Balañá Mombrú va comparèixer al Parlament el 17 de març de 2010, durant la tramitació de la Iniciativa Legislativa Popular antitaurina que va culminar el 28 de juliol amb la votació que canviava la llei per 68 vots a favor, 55 en contra i nou abstencions. “Sóc català, sóc empresari i sóc aficionat als toros”, va sentenciar en una intervenció que no es va allargar més de cinc minuts. Al diari de sessions les paraules de Balañá Mombrú no ocupen ni una pàgina. Els protaurins veterans, des que va obrir la porta a programar toros a la portuguesa, sense sang ni mort, li retreuen sobretot l’última afirmació. Des dels mateixos sectors taurins s’està convençut que el futur de la Monumental no seran els toros. Segons Trillas, ni la ILP que promou el sector per forçar un debat al Congrés dels Diputats ni la redefinició de la tauromàquia com a bé cultural impulsada pel govern espanyol no pot tombar una decisió ferma del Parlament. “Només ho pot fer el Tribunal Constitucional, i pot significar un pronunciament no abans de cinc o sis anys.  Estic segur que els toros s’han acabat a Catalunya”, conclou l’advocat.
Hi ha una negociació pendent: CiU, en la tramitació de la modificació de la Llei de protecció dels animals, va introduir una esmena de compensació econòmica per canvi de llei per lucre cessant. Un estudi de l’economista especialitzat en el món taurí Vicente Royuela va determinar que, entre el dany emergent i el lucre cessant, Balañá tenia dret a demanar una quantitat entre 300 i 550 milions d’euros, que només compta les entrades que es vendrien durant 99 anys a 40 euros cadascuna. L’esmena va donar un termini de sis mesos a partir de l’entrada en vigor de la prohibició de les corrides a Catalunya l’1 de gener de 2012 perquè el govern i l’empresa propietària de la Monumental pactessin la quantitat. Els pressupostos de la Generalitat del 2012, però, no han inclòs cap partida similar i fonts del govern apunten que la despesa estaria prevista finalment en els comptes del 2013. Un detall: es dóna la circumstància que el PP, soci dels nacionalistes en la redacció del pressupost, vol vetllar… perquè no hi hagi mai una partida d’aquest tipus. El PP, simplement, confia a revocar la decisió del Parlament i que Balañá o qui sigui pugui tornar a fer toros.

Què passa al Principal?

L’arquitecte Toni Ramon ho explica en un complet estudi publicat al web Theatres at Risk. El Principal va ser el primer teatre de Barcelona i té l’origen al segle XVI, molt abans dels teatres francesos. L’antiga Casa de Comèdies ha passat tota mena de vicissituds i els Balañá només en són responsables dels últims 48 anys. L’última programació continuada ja data del període 1997-1999, quan Focus i Òpera Còmica van fer dues temporades d’òpera de cambra. Balañá va trencar amb Focus per fer gestió directa dels teatres, però el Principal no va aixecar cap i el 2003 va tancar portes per obrir-les excepcionalment el 2006 com a bar musical. “Des de llavors està tancat i el seu aspecte és lamentable”, explica Ramon.
L’Ajuntament de Barcelona, a través del delegat de Cultura i actual president del grup municipal del PSC, Jordi Martí, va estar a punt de tancar una negociació en el mandat 2007-2011 que es va frustrar, segons fonts municipals, per la indecisió de Pedro Balañá Forts, que va agafar la vara de comandament de les converses al marge dels seus hereus. Hi va haver tres etapes: en una primera Balañá Forts va descartar els diners que li oferia el consistori i va proposar una permuta de terrenys. L’Ajuntament li va oferir uns terrenys a la plaça de les Glòries pendents de planejament. “Es va arribar a concretar molt l’operació”, apunten fonts coneixedores del procés. Però no hi havia negoci immediat… En una segona etapa, la pedra de toc era la plusvàlua que es generava i que restava la quantitat de valor de 25 milions d’euros en terrenys que es va posar sobre la taula: el pacte era menys terreny i el cost de la plusvàlua inclòs. A la tercera etapa i final, Balañá va girar l’estratègia i va demanar diners en lloc de terrenys. “Amb el meu pare serà molt difícil”, deia María José Balañá en plena negociació.

Enmig de tot el procés va aparèixer el debat sobre el futur de la Monumental i el projecte d’ERC, llavors al govern municipal, per convertir la plaça de toros en els Encants. Balañá Forts fins i tot va arribar a convidar Jordi Martí als toros per tancar l’acord del Principal al tendido. Els negociadors de l’Ajuntament van proposar al vell Balañá, el fill d’aquell històric patriarca, que el Principal seria la nova Ciutat del Circ i la família es trauria l’espina clavada del Paral·lel. Però Balañá Forts els deia: “Us heu declarat ciutat antitaurina i voleu prohibir l’exhibició d’animals, com voleu fer un circ?”. En aquella negociació de tres anys llargs, només hi va haver un acord: l’Ajuntament es va quedar els terrenys que Balañá tenia a l’antic cinema Pere IV i va mantenir una línia oberta fins al canvi de govern. “No hem parlat amb la propietat”, expliquen des de l’oficina del tinent d’alcalde d’Hàbitat Urbà, Antoni Vives.

Hi ha una postdata necessària encara en aquest recorregut de tres generacions d’una família clau per entendre el negoci de l’espectacle a Catalunya en l’últim segle. Els Balañá s’han sabut moure en les bambolines del poder: manant a primera fila, viatjant a Madrid, callant quan ha calgut, parant els peus als rivals i pactant molt amb el poder. Només Balañá Espinós va tenir una militància activa a la UFNR i es va considerar un home de país, al seu fill únic Balañá Forts els seus coneguts li han subratllat sempre determinades “simpaties amb CiU” i els néts del patriarca han hagut de suportar les insinuacions d’acostaments a Ciutadans-Partit de la Ciutadania. Res de res. I així ho precisen els fundadors del partit, els intel·lectuals que un dia van inventar-se dos manifestos i van aconseguir fer-se un lloc al Parlament. Així com Miguel Rodríguez, l’amo de Festina, sí que va finançar el partit, als Balañá els van conèixer de seguida: quan van demanar el lloguer del Tívoli per fer el primer gran míting després del bateig del CCCB, l’empresari ja tenia preparada la factura. Ni un descompte.

Anàlisi del tractament mediàtic

Més enllà del protagonisme indirecte que té cada dia a la cartellera d’espectacles, la família Balañá ha estat la gran absent dels mitjans de comunicació catalans al llarg dels últims anys. Ni tan sols les pàgines d’economia han estat un reducte per explicar els negocis de les diferents generacions d’aquesta nissaga. Potser el treball més acurat va fer-lo entre el 15 i el 18 de juliol de 2007 l’historiador Lluís Permanyer a les pàgines de Vivir a La Vanguardia en una sèrie de quatre reportatges titulats genèricament ‘Balañá, según Balañá’, escrits en primera persona per Pedro Balañá Forts sobre Pedro Balañá Espinós, de fill a pare. Massa centrats en els toros, el relat està incomplet per les negatives de la família de fer una segona part de Pedro Balañá Mombrú, el nét, sobre Pedro Balañá Forts.
També és imprescindible, tot i que més literari, el reportatge Los Balañá (más o menos) que el periodista José Martí Gómez va publicar el 24 de desembre de 2006 a El País, perquè dóna pistes del caràcter personal dels caps familiars i esmenta fins i tot la besnéta de Don Pedro, la nena que demana silenci a l’inici de la pel·lícula.
De manera més recent, la negociació de la Monumental i la gestió de la família en el món taurí ha estat motiu de crítiques obertes i gens dissimulades als mitjans i per part d’experts en aquest àmbit: hi ha el reportatge que Luis Nieto va fer el 2 d’agost a Diario de Sevilla pocs dies després de la votació al Parlament de la ILP que vetava els toros a Catalunya, en un debat que va ser molt seguit a Andalusia. “Del esplendor al ocaso y… premio gordo para los Balañá”, diu Nieto al titular, sense deixar de burxar en la indemnització “entre 300 y 500 millones de euros” al subtítol. I també hi ha blogs com Cátedra del Toreo, on Ángel González Abad, redactor en cap del diari ABC, es despatxa amb ‘Balañá, el esplendor perdido’. “El silencio de la empresa Balañá ha sido duramente criticado por muchos aficionados que se han sentido huérfanos”, diu González Abad. En la mateixa línia crítica, Salvador Boix, apoderat del torero més mediàtic del moment, José Tomàs, no estalviava un calvot als Balañá en una entrevista al diari Ara el 24 de setembre de 2011, la vigília de l’última corrida a Catalunya: “L’afició esperava més de Balañá; hi ha hagut sensació de desemparament”.

 

Hemeroteca
“Balañá, según Balañá”, La Vanguardia, 15/07/2007

Los Balañá (más o menos)”, El País, 24/12/2006

Del esplendor al ocaso y… premio gordo para los Balañá”, Diario de Sevilla, 02/08/2011

Balañá, el esplendor perdido. Cátedra del toreo (bloc especialitzat en tauromàquia), 09/02/2011

A Catalunya s’ha normalitzat tot menys els toros” Entrevista a Salvador Boix, apoderat de José Tomás. Ara, 24/09/2011

 

Albert Balanzà (Barcelona, 1972)
Periodista especialitzat en informació local de la ciutat de Barcelona, cap de Ciutats del diari Ara i  director del setmanari L’Independent de Gràcia. Ha estat cap de Política i de Ciutats al diari Avui i ha treballat també a l’ACN, al gabinet de premsa del Departament d’Interior, a Ràdio Reus-SER, al Diari de Sant Cugat i a Ràdio Sant Cugat. [@albertbalanza]