Minijobs? Sí, si us plau!

Fa quatre dies, un reconegut diari va acomiadar un company periodista perquè cobrava “massa”. El seu pecat? Treballar de sol a sol, de dilluns a diumenge, amb nòmina de 1.100 euros mensuals nets… i 14 pagues! Al seu lloc, van contractar una periodista que havia de fer la mateixa tasca pel mòdic preu de 600 euros. Abans d’ahir ja va plegar, i avui ha entrat una nova companya, amb unes condicions igual d’excel·lents.

Un altre company responsable d’un d’aquests entramats comunicatius públics amb què ens havíem dotat quan érem rics (ràdio, televisió, web i eines 2.0), va acabar fugint per cames a un altre sector perquè la nòmina mileurista no li compensava l’esforç realitzat. El company, per cert, ja havia hagut d’assumir les responsabilitats directives amb el càrrec de “coordinador”, perquè si el nomenaven “director”, havia de cobrar “massa”… Tot això, cobrint sistemàticament les efemèrides locals celebrades en cap de setmana -festes majors, fires i actes esportius varis- i sense que es pogués agafar festa entre setmana perquè havia de treure l’informatiu endavant….

Veient la situació, una altra companya, que cobrava menys de 800 euros en un altre mitjà per fer 9-10 hores diàries en horari de vespre/nit -i alguns caps de setmana de propina-, va aferrar-se a la cadira i va pensar: “Uf, quina sort que tinc!”

Un quart, amb un sou igualment ni-mileurista, va tenir el mateix pensament, mentre brindava amb cava perquè l’EGM els donava el liderat del dial. Per un moment, veient l’eufòria, li va passar pel cap demanar un augment de sou (atenent al fet que presentava, editava, gravava i feia caps de setmana, tot en un), però immediatament va aconseguir foragitar aquests pensaments malignes.

Un cinquè, més espavilat que la resta, va decidir fer-se autònom amb la convicció que rebria prou encàrrecs d’una prestigiosa editorial, que com a mínim li permetrien tenir uns ingressos fixos. I sí, sí, li va arribar el primer: 10.000 caràcters… per 173 euros -bruts, és clar! Quan va veure la situació, es va maleir els ossos: “Per què vaig deixar la feina anterior? Al cap i a la fi, cobrar 75 euros mensuals per una entrevisteta diària tampoc no estava tant malament…”

Veient aquest panorama, el ni-mileurista sense contracte que treballava a un mitjà públic va fitar el seu amic, que també treballava sense contracte en un altre mitjà públic, i tant l’un com l’altre van optar per callar. També va fer-ho així aquella companya indignada perquè, havent decidit assumir un càrrec de responsabilitat en un tercer mitjà públic, la nòmina tan sols li arribava als 1.000 euros mensuals. Qui també va fer com si sentís ploure va ser aquell que acabava de trobar feina en un històric mitjà, això sí, per només 900 euros mensuals i havent-se de fer autònom.

A final de març, vam viure una jornada de vaga general contra la nova reforma laboral, que, segons diuen, obre les portes a la precarització i, potser, als famosos “minijobs”. Digueu-me insolidari, que sóc incapaç d’empatitzar amb la “working class” a què pertanyo, però la meva miserable experiència personal i les dels meus companys –joves periodistes que rondem la trentena, amb deu anys d’experiència periodística i que comencem a tenir la sensació que som una generació deixada de la mà de Déu- m’impedeix veure els inconvenients d’aquestes mesures. Realment, empitjorarien gaire més la situació? No seria la regularització d’una realitat ja existent? Si us plau, com a mínim que algú reguli tot aquest sidral i quedi clar que tal mitjà, que tant es vanta de no-sé-què, té en nòmina tants mini-treballadors.

Després -o paral·lelament, com us plagui- parlem de deontologia i de la qualitat de les notícies. Mentrestant, nosaltres anirem mantenint el llistó tant alt com fins ara.

PD: per respecte a les persones que protagonitzen tots aquests drames laborals, he optat per no citar ni noms ni mitjans (tant catalans com espanyols, tant privats com municipals, nacionals o estatals). Si algú dubta de la veracitat d’algun cas, que faci un truc al 93.317.19.20 o al 93.412.77.63, a veure quina opinió en tenen. Si és que en tenen.

PD: una altra reflexió, que ara no farem, podria anar relacionada amb el concepte de “salari”. Si convenim que aquest va més o menys relacionat amb el benefici que aportes a la societat, podem inferir que no deu aportar gaires beneficis a la societat un sector –el periodístic o el que sigui- que només pot pagar aquests salaris anèmics als seus treballadors. Si l’empresa et paga això, suposo que és perquè els ingressos no són gaire més lluents, perquè són pocs els ciutadans que paguen per consumir informació… És a dir, hi va haver un bon dia en què els videoclubs van deixar de ser útils a la població, no van facturar prou i van tancar. “¡Al loro!”.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.