El debat sobre la independència de Catalunya respecte a l’Estat espanyol ocupa des de fa uns anys un lloc privilegiat en els mitjans catalans. No totes les opinions, però, hi queden reflectides en la mateixa mesura. Són cada cop més coneguts els arguments dels partidaris del sí. I també obtenen ressò mediàtic els posicionaments de l’espanyolisme uniformitzador, sovint emesos des de Madrid. Les opinions més minoritzades en aquest debat, però, són les d’aquells catalans que, tot i defensar el dret a l’autodeterminació, optarien pel no si se celebrés avui un referèndum. Sentir-se espanyol a més de català; considerar la independència inviable o perjudicial en termes econòmics; preferir un model d’estat federal o pensar que la independència no aportaria solucions als problemes que té la societat són algunes de les raons que els portarien a votar en sentit negatiu.

ARIADNA CORTÉS

El 10 d’abril de 2011 es va celebrar a Barcelona i a vint municipis més una consulta popular organitzada per la societat civil sobre la independència de Catalunya. La consulta de Barcelona tancava un procés iniciat el 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt i que es va repetir en un total de 554 poblacions. Les dades de participació, amb una mitjana del 18,8%, van ser considerades un èxit per part dels diferents organitzadors, que esperaven xifres substancialment inferiors. En gran mesura gràcies a la celebració de l’última onada de consultes, però també a altres qüestions com el primer aniversari de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya del 2006 o el recurrent assumpte del dèficit fiscal, el debat sobre el sobiranisme ha ocupat un espai destacat a l’esfera pública durant el 2011.

Aquest debat, però, no ha recollit la diversitat d’opinions que s’intueixen en l’últim Baròmetre d’Opinió Pública de març de 2012 realitzat pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). Els catalans partidaris de la independència de Catalunya ocupen gran part de l’espai públic que es destina a aquesta qüestió i els seus arguments són àmpliament coneguts. Representen el 44,6% de la població major d’edat i resident a Catalunya que, segons les dades del CEO, diu que ho faria en cas que se celebrés un referèndum oficial. És més difícil saber, en canvi, quins motius tenen el 24,7% de catalans que diuen que votarien no en un referèndum. A més, un 24,2% dels ciutadans s’abstindria o no aniria a votar, i hi ha aproximadament un 5% d’indecisos.

El factor identitari

El doctor en Història Xavier Casals, especialitzat en moviments d’extrema dreta i nacionalismes, exposa el seu argumentari amb una afirmació que, potser per òbvia, sovint no es té present: “Molta gent no té en compte l’opció de la independència simplement perquè considera que Catalunya forma part d’Espanya”. De fet, l’informe del CEO revela que darrere un 45,6% dels vots contraris a la independència en un hipotètic referèndum hi hauria el desig de “preservar la unitat d’Espanya”, i un altre 12,5% s’explicarien per un “sentiment identitari”. I és que a Catalunya, en gran part arran de les migracions internes que hi va haver a l’Estat durant el segle passat, la identitat en termes de nacionalitat abasta un ampli ventall de combinacions. Així, segons el baròmetre del CEO, el 21,1% de la població de Catalunya se sent només catalana, el 28,2% més catalana que espanyola, el 42,4% tant catalana com espanyola, el 2,4% més espanyola que catalana i el 3,4% només espanyola.

Però la diversitat identitària que reflecteixen aquestes dades sovint no es té en compte. El professor de filosofia del dret de la UB José Luis Gordillo afirma que “la independència és un projecte polític que ha de ser el resultat d’un gran pacte social. S’hauria de deixar una mica de banda el factor identitari i també el lingüístic”. Segons Gordillo “els independentistes, en canvi, posen molt l’accent en la llengua i, així, estan excloent una gran part de la població”. La llengua és un dels aspectes més rellevants en la creació de la identitat nacional, especialment en el cas català, ja que aquesta suposa un element diferencial respecte a la resta de l’Estat. Tot i així, segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població del 2008 realitzada per l’Idescat, només el 78,3% de la població de Catalunya major de 15 anys sap parlar català, i només el 35,6% l’utilitza com a llengua habitual enfront del 45,9% que fa servir el castellà. Per a Casals, l’èmfasi en la llengua que es fa des d’alguns sectors provoca que es percebi el nacionalisme català “com una tendència totalitària, com una mena de retorn al franquisme però a la inversa”. No tots els discursos sobiranistes, però, són iguals. Així, Ricard Vilaregut, doctor en ciències polítiques i especialitzat en moviments nacionals, explica que “hi ha un independentisme inclusiu que aposta per un projecte comú on tothom se senti còmode amb la seva llengua materna”.

La família i els diners

L’hostilitat amb la qual de vegades s’aborda la qüestió de la identitat genera el rebuig de la part de la societat catalana que se sent espanyola en menor o major grau i que utilitza el castellà com a llengua preferent, un rebuig que es reflecteix en la seva opinió sobre la qüestió de la sobirania. El periodista i escriptor Antonio Santamaría, que va formar part de Foro Babel, una iniciativa que defensava el bilingüisme a Catalunya, creu que la independència plantejada d’aquesta manera “generaria una fractura molt profunda de la societat”. Segons Santamaría, “una part de la població se sentiria estrangera a casa seva”. El professor de periodisme a la Universitat Ramon Llull Eduard Voltas, en canvi, opina que “no hi hauria espai per a un conflicte identitari perquè la independència seria impossible sense una majoria social molt àmplia, i per aconseguir-la s’hauria d’aglutinar gent que també se senti espanyola”.

D’altra banda, també hi ha catalans que, tot i afirmar-se com a no nacionalistes —ni catalans ni espanyols— consideren part de la seva identitat la història i la cultura comunes amb l’Estat espanyol. És el que exposa la doctora en polítiques públiques Gemma Galdon: “La Guerra Civil és una experiència compartida per tots els ciutadans de l’Estat espanyol i és innegable que hi ha una proximitat cultural”. Els lligams familiars són una de les maneres en què es materialitza aquesta història comuna, i és que gran part de la població de Catalunya té arrels a la resta de l’Estat, un element gens menyspreable a l’hora de decidir sobre la relació amb Espanya.

L’aspecte identitari és el més rellevant en l’argumentari contrari a la independència i havia estat el tema central de l’independentisme des que aquest va ampliar significativament la seva base social als anys noranta. D’un temps ençà, però, els arguments econòmics s’han posat al capdavant en el debat. Segons les dades del CEO, la principal motivació per votar a favor de la independència en un hipotètic referèndum, amb un 34,8% del total de respostes, és la “capacitat i desig d’autogestió econòmica”. “Espanya ens roba” o “sense Espanya ens aniria millor” són frases que sentim sovint en boca dels partidaris del ‘sí’. Una mostra d’això és la campanya encetada per sectors sobiranistes al Twitter al voltant de les eleccions espanyoles del 20 de novembre de 2011 amb el hashtag #vacontigo. Amb aquesta iniciativa s’intentava arribar als castellanoparlants amb piulades com: “Quién emigró a Catalunya para trabajar y poder mantener a sus hijos no debe mantener a los hijos del que no emigró. Independencia”.

L’octubre del 2011 el conseller d’Economia i Coneixement de la Generalitat de Catalunya, Andreu Mas-Colell, va xifrar el dèficit fiscal del 2009, últim any amb dades disponibles, en el 8,4% del Producte Interior Brut (PIB). La proporció equival a 16.434 milions d’euros en xifres absolutes. Però tot i que existeix un cert consens entre la classe política sobre la veracitat d’aquestes dades —no es rebaten ni des del Parlament ni des del Congrés dels Diputats— hi ha qui exposa alguns dubtes. Albert Recio, professor del departament d’Economia Aplicada de la UAB, explica que “el dèficit fiscal no és una magnitud estable, depèn de com van les transferències en una o altra direcció”. Segons Recio, “l’augment de l’IRPF, per exemple, pot fer créixer les transferències de Catalunya a la resta de l’Estat. En canvi, l’increment de prestacions d’atur o de pensions pot tenir l’efecte invers”.

Espoli fiscal i insolidaritat social

Per a Recio “el discurs centrat en el suposat espoli fiscal amaga un alt grau d’insolidaritat social. És un plantejament que no té en compte el que aporten la resta de comunitats”. Gemma Galdon afegeix que “la redistribució s’ha de fer, la clau és que es faci de manera justa i amb els comptes clars”. La interpretació negativa del discurs econòmic es pot convertir en un clar argument contrari a la independència per als que opinen que la guerra de xifres és perillosa perquè “enfronta la societat”. Cal matisar, però, que alguns partidaris de la independència també rebutgen la instrumentalització del factor economicista, i n’hi ha que fins i tot asseguren que una Catalunya independent pot ser solidària. Per a Gordillo, “tenir un Estat propi no vol dir que t’hagis de desentendre del teu voltant”.

Malgrat que els impostos ocupen gran part de l’atenció, hi ha una altre aspecte en matèria econòmica a tenir en compte: la viabilitat d’una Catalunya independent. Segons les dades del CEO, un 11,4% dels vots contraris a la independència ho serien pel fet de considerar-la “inviable” i un altre 13,6% perquè “no seria positiu per a Catalunya”, dos arguments que poden tenir a veure amb inquietuds relacionades amb l’economia. D’estudis sobre el futur econòmic d’un nou estat n’hi ha amb tota mena de conclusions. Al llibre Sense Espanya (Pòrtic, 2011), per exemple, els economistes Modest Guinjoan i Frances Xavier Cuadras analitzen les possibles conseqüències econòmiques de la independència amb un balanç molt favorable per al nou estat català. Altres, en canvi, sostenen que a l’economia catalana li aniria molt pitjor fora de l’Estat espanyol. I alguns, com Recio, opinen que “dependria de com es fes el procés d’independència” i que, en qualsevol cas, ara no es pot saber.

Sigui com sigui, el que sí que se sap és que l’Estat espanyol segueix sent el principal mercat de Catalunya quant a exportacions. El 2005, segons les últimes dades publicades per l’Idescat, del total d’exportacions catalanes el 54% tenia com a destí final altres territoris de l’Estat espanyol. I si bé és cert que des del 1987 aquest percentatge s’ha reduït en més de 20 punts, i que hi ha un grup d’empresaris aplegats al voltant del Cercle Català de Negocis que es declaren obertament independentistes, les patronals de referència eviten pronunciar-se sobre la qüestió. “Tenim associats de totes les opinions”, es justifiquen des de la patronal Cecot. “Els empresaris solen ser poc amants de les aventures i el risc, i és més fàcil perdre mercats que guanyar-ne”, diu Albert Recio per explicar que una part de la societat —i no només empresaris— està en contra de la independència per la incertesa, en termes econòmics, que implica aquesta opció.

Propostes alternatives

A més dels catalans que estan en contra de la independència per raons identitàries o econòmiques, n’hi ha uns altres que tampoc hi estan a favor perquè aposten per un model d’estat diferent: ni l’actual Estat espanyol unitari ni un estat català independent. Entre aquests hi ha els federalistes, que advoquen per una estructura estatal basada en les relacions de diferents estats o regions autònomes a través d’un govern central. L’històric dirigent veïnal de Badalona i secretari de la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAV) Julio Molina explica: “Jo no tinc res en contra de la independència, però el meu model d’estat és una república federal. Jo aposto per la unió voluntària dels pobles”. Des de l’independentisme sovint s’argumenta que aquesta no és una opció viable. Com explica Voltas, “per federar-se fan falta dos, i Espanya no hi està disposada”. Tot i així, segons el baròmetre del CEO, un 30,8% de la població opina que Catalunya hauria de ser un estat dins una Espanya federal. De fet, quan es planteja la disjuntiva entre comunitat autònoma, estat federal i estat independent, els partidaris de l’estat federal són els més nombrosos: un  29% serien partidaris de l’estat independent i un 27,8% preferirien seguir sent una comunitat autònoma de l’Estat espanyol.

Entre els que opten per un model d’estat diferent trobem partidaris d’opcions en clau internacionalista, l’ideal dels quals és la unió dels pobles per sobre de les respectives fronteres nacionals i culturals dels seus actuals estats. Per a Tomás Herreros, membre de la Universitat Nòmada —una agència que difon el pensament crític i analitza la realitat social— “els estats i les nacions són avui, en el marc de la globalització i la sobirania imperial, entitats sobrepassades. Són formes organitzatives per a un món que ja no existeix i que, per tant, juguen un paper residual en la composició social actual”. Així, segons Herreros, “cal inventar formes postestatals i postnacionals de governar-nos”, explica.

“No solucionaria res”

Tampoc són partidaris de la independència, almenys en aquest moment, moltes de les persones que creuen que no arreglaria cap dels problemes socials que tenen l’Estat espanyol i els Països Catalans actualment. Segons Herreros, “la independència de Catalunya no és una solució fiable per a l’enorme crisi econòmica, social i política en la qual ens trobem”. Voltas, en canvi, opina el contrari: “Precisament una de les motivacions de la reclamació de la independència és garantir el benestar de tots els ciutadans de Catalunya”. “Independents de qui?”, es pregunta Gordillo. “A mi el que m’agradaria és ser independent de l’OTAN, del Banc Central Europeu, de la Unió Europea… que són els organismes dels quals més depenem ara mateix i que més ens estan perjudicant”, afegeix. Als que no veuen la independència com una solució de res se sumen els que pensen que “ara hi ha altres prioritats”, en paraules de Molina. “Jo anteposo la qüestió de classe. Abans que res, sóc treballador, i m’explota igual el capitalisme de Barcelona que el de Madrid”, aclareix.

Altres, per la seva part, rebutgen el model d’estat que creuen que sorgiria d’un procés d’independència. Gemma Galdon explica: “Jo estaria a favor de la independència si haguéssim demostrat que tenim una proposta de país significativament diferent de l’espanyola i som capaços de fer polítiques econòmiques diferents, de redistribuir la renda de manera justa, de créixer apostant pel valor afegit”. El seu parer, però, és que de moment no és així: “Els nostres índex d’atur i de destrucció de pimes i autònoms, per exemple, són més elevats. Mentre estiguem liderant les retallades, la corrupció i la mala gestió, afirmar que la independència és la solució de tots els mals és fer demagògia”. Per a Galdon, “el nacionalisme s’utilitza de forma molt poc honesta. Sempre apel·len a aquesta unitat d’esperit quan és per defensar els rics i els poderosos, però amb la gent desnonada, per exemple, ja no cal fer un front comú amb els ‘nostres’”.

Malgrat l’espai que ocupa el debat independència sí – independència no, segons l’informe del CEO un 24,2% de la població catalana no aniria a votar en un referèndum, un percentatge que, sumat al de vots contraris (24,7%), demostra que no hi ha consens sobre la qüestió i que ni tan sols és un interès compartit per tota la societat. El periodista Oriol Güell, responsable de l’edició del diari El País a Catalunya, opina que aquest “és un debat molt buit que respon a uns interessos polítics”. “Estan passant coses molt més importants, com per exemple les retallades en serveis públics, i això en desvia l’atenció”, afegeix. Ricard Vilaregut replica: “No és incompatible lluitar contra les retallades i alhora reclamar la capacitat de gestió sobirana de les nostres polítiques fiscals i econòmiques”.

En definitiva, d’opinions sobre la qüestió de la independència, tant favorables com contràries, n’hi ha tantes com persones interessades en el tema. Però no totes reben la mateixa atenció, i algunes, fins i tot, resten amagades. Aquest desequilibri en l’espai que es destina a cada posicionament condueix a la simplificació d’un debat que és —o hauria de ser— molt complex. D’això es queixa Gemma Galdon, que afirma que “quan es parla de la relació Catalunya-Espanya no existeixen els grisos, tot ha de ser blanc o negre”. Tot i això, hi ha partidaris de la independència, com Vilaregut, que defensen que el futur de Catalunya “s’ha de decidir entre tots”. Un debat social on totes les opcions tinguin visibilitat serà la clau de volta perquè aquest procés sigui possible.

Anàlisi del tractament mediàtic

No es pot dir que la qüestió de la sobirania sigui un tema silenciat als mitjans de comunicació. De fet, el 2011 ha gaudit d’una repercussió mediàtica encara més notable del que és habitual gràcies a quatre esdeveniments: l’última onada de consultes sobre la independència celebrada el 10 d’abril; la publicació el 29 de juny del primer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) que preguntava al voltant d’un referèndum sobre la independència de Catalunya; el primer aniversari de la manifestació del 10-J on es mostrava el rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya, i la declaració d’Òmnium Cultural l’11 de juliol amb motiu del seu cinquantè aniversari.
Segons l’anàlisi de la cobertura mediàtica d’aquests quatre moments informatius que fa l’informe de Mèdia.cat El tractament informatiu de l’independentisme als mitjans de comunicació catalans i espanyols, els mitjans “que mostren els elements més positius i enfocaments més favorables són els d’àmbit català en comparació dels d’àmbit espanyol”. L’estudi, a més, conclou que les publicacions més favorables a la independència són també les que n’ofereixen una major cobertura. Fent una ullada a les peces periodístiques dedicades als esdeveniments esmentats, però, és fàcil detectar el filtre reduccionista pel qual han passat moltes de les informacions. Si prenem la cobertura de la publicació de l’informe del CEO com a exemple veurem com la majoria de mitjans es limiten a desglossar les dades sense aprofundir en les causes d’aquestes, i a destacar les que més encaixen amb la seva línia editorial. Una excepció d’aquesta tendència a interpretar les enquestes de manera interessada és l’article de Jordi Muñoz “L’independentisme català viu partit entre dos mons”, publicat el 10 de juliol al diari Ara, que analitza els resultats del baròmetre amb una profunditat inusual.
Encara més flagrant que la simplificació que sovint fan els mitjans de comunicació del debat sobre la independència és l’arraconament al qual sotmeten les opinions dels catalans que no en són partidaris. Aquestes opinions no apareixen ni tan sols als mitjans contraris al ‘sí’, que han centrat la cobertura de les consultes en el que consideren una “baixa” participació, en alguns casos ridiculitzant l’esdeveniment mateix. Els favorables, en canvi, acompanyen uns resultats que titllen de “positius” amb nombroses peces d’opinió de marcat caire independentista. Molt pocs, però, donen veu als catalans que van optar pel “no” o als que ho farien en un hipotètic referèndum. El Punt+Avui, per exemple, publica poc abans de les consultes (el 31 de març) una entrevista a Montserrat Nebrera que té un clar posicionament contrari a la independència. Això, però, no compensa la gran quantitat d’opinions favorables que recull aquesta publicació.

 

Hemeroteca
L’independentisme català viu partit entre dos mons”, Jordi Muñoz. Ara, 10/07/2011

La tribu o l’Estat”, Eduard Voltas. Ara, 22/01/2012

En castellà també, sisplau”, Eduard Voltas. Ara, 26/02/2012

El empresariado catalán, la gran barrera para el independentismo”. Público, 06/12/2009

Entrevista a Montserrat Nebrera: “S’han de fer consultes sobre molts més temes”. El Punt+Avui, 31/03/2011

Ante un referendo auténtico”, El Periódico, 21/02/2010

 

Bibliografia
El oasis catalán (1975-2010): ¿Espejismo o realidad?
, Xavier Casals (Edhasa, 2010)

Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència, Modest Guinjoan i Xavier Cuadras Morató (Pòrtic, 2011)

 

Recursos i fonts
Baròmetre d’Opinió Pública (BOP), realitzat pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), tercera i última onada del 2011
ceo.gencat.cat

Informe El tractament informatiu de l’independentisme als mitjans de comunicació catalans i espanyols, de Vicent Canet, publicat per Mèdia.cat
www.media.cat/wp-content/uploads/2011/10/informe-sobiranisme-mediacat.pdf

Enquesta d’usos lingüístics de la població 2008, realitzada per l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat)
www.idescat.cat/cat/idescat/publicacions/cataleg/pdfdocs/eulp2008.pdf

Xavier Casals, doctor en Història
xaviercasals.wordpress.com

José Luis Gordillo, professor de filosofia del dret de la UB
jlgordillo@ub.edu

Ricard Vilaregut, doctor en ciències polítiques i director del Centre Internacional Escarré per les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN)
rvilaregut@uoc.edu

Antonio Santamaría, periodista i escriptor
arsantamaria@wanadoo.es

Eduard Voltas, editor i professor de periodisme de la URL
eduardvp@blanquerna.url.edu

Gemma Galdon, doctora en polítiques públiques i professora de la UOC
ggaldon@uoc.edu

Albert Recio, professor del Departament d’Economia Aplicada de la UAB
albert.recio@uab.cat

Julio Molina, secretari de la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC)
932 688 980
veins@confavc.cat
www.confavc.cat

Tomás Herreros, membre de la Universitat Nòmada
herrerox@yahoo.com
www.universidadnomada.net

Oriol Güell, cap de redacció ďEl País Catalunya
oriolg@elpais.es

 

Ariadna Cortés (Terrassa, 1986)
Llicenciada en periodisme (UAB, 2009) i estudiant del màster de Comunicació dels conflictes armats i els socials de la UAB. A la seva ciutat ha treballat com a redactora del setmanari ATerrassa i del digital Aterrassa.cat. També ha estat redactora dels departaments de publicacions i comunicació de l’AECOC (Asociación Española de Codificación Comercial) i webmàster del web de l’associació.