Com en el film de Roberto Rossellini, el País Valencià és en aquest moment un país que acaba de complir l’any zero. La pel·lícula que es visiona avui és la d’una societat que es pregunta atònita què ha passat, que es debat entre el renec i la temptació a l’autoengany. Amb tot, ningú no sembla encara encertar a saber qui són els responsables del desastre. Amb una administració autonòmica al caire de la fallida, els valencians continuen donant massivament el seu suport al Partit Popular, partit que arribà al poder de la mà d’Eduardo Zaplana el 1995.

FRANCESC VIADEL

Com en el film de Roberto Rossellini, el País Valencià és en aquest moment un país que acaba de complir l’any zero. La pel·lícula que es visiona avui és la d’una societat que es pregunta atònita què ha passat, que es debat entre el renec i la temptació a l’autoengany. Amb tot, ningú no sembla encara encertar a saber qui són els responsables del desastre. Amb una administració autonòmica al caire de la fallida, els valencians continuen donant massivament el seu suport al Partit Popular, partit que arribà al poder de la mà d’Eduardo Zaplana el 1995.

Aquest any el president Alberto Fabra s’ha estrenat amb un decret de retallades amb una especial incidència en els àmbits de la sanitat i l’educació pública. El pressupost per a 2012 serà de 1.057 milions d’euros menys que el de l’any anterior, quan les coses ja anaven malament. La meitat  d’aquesta retallada anirà a compte de la sanitat pública, que deixarà de percebre 440 milions. La mossegada afecta també l’educació quan a les escoles i els instituts, públics o concertats, els diners fa molt temps que no hi arriben. Molts centres ja no poden engegar la calefacció o canviar els vidres d’una finestra. La tensió és màxima, i bona prova d’això ha estat la revolta d’estudiants iniciada el passat febrer a l’Institut Lluís Vives de València.

A aquesta precarietat cal sumar-hi el problema de la corrupció. El darrer cas, el d’Emarsa, ha fet que Gürtel sembli un joc d’aficionats. Els responsables de la gestió de la depuració d’aigües de València i la seua àrea metropolitana, tots del PP, estan sent investigats a hores d’ara per la desaparició de 17 milions d’euros en ‘traductores’ romaneses, viatges de plaer i no se sap què més.

De totes les plagues, però, la de l’atur és la pitjor. L’Enquesta de Població Activa del gener de 2012 el situà en una taxa del 25’4 %, dos punts i mig per damunt de la mitjana estatal. És un fet que la rajola s’ha espolsat violentament del damunt tots els braços, obrers, fusters, llanterners… Fins i tot la premsa estrangera, diaris tan poc sospitosos d’esquerrans com Le Figaro, se’n fan ressò en grans titulars.

El PP continua guanyant eleccions com si no passés res. El 22 de maig de 2011, amb la crisi fent metàstasi de Vinaròs a Oriola, els conservadors tornaven a arrasar per cinquena vegada des que el socialista Joan Lerma deixà la plaça de Manises. Victòria en el 90% dels municipis, majoria absoluta amb el 50% dels vots. El PP guanyava a totes les comarques tret de la dels Ports i a totes les ciutats… Satírics, corrosius, si més no des del medieval Jaume Roig, molts tenen fetge encara per a fotre-se’n: “Si els valencians fórem negres, votaríem el Ku Klux Klan”.

Per als dirigents conservadors el seu èxit no és cap misteri, ni cap paradoxa. El diputat i secretari general del PP al País Valencià, Antonio Clemente, opina: “El PP ha estat un partit identificat amb la Comunitat Valenciana, amb els seus problemes, que ha estat absolutament reivindicatiu”.

Clemente assegura que aquesta és una línia que no abandonaran i que continua donant fruits: “Amb uns pocs mesos de Rajoy els valencians ja hem estat més atesos que amb vuit anys de Zapatero. Parle, entre altres, de l’anunci d’un Pla Hidrològic Nacional, del corredor mediterrani o de la transferència de 185 nous agents de policia”. El diputat, que reconeix sense embuts la delicada situació econòmica, rebutja, però, les acusacions de balafiament i afirma: “El deute de la comunitat és un 60% superior al que ens correspon de tenir un finançament adequat per part del govern central. Se’ns comptabilitza com si fórem quatre milions quan en realitat passem de cinc. L’estat central ens deu més d’11.000 milions d’euros”.

El dirigent defensa també, sense dubtar-ho, la política de grans esdeveniments: “La Fórmula 1, per posar un exemple, ha suposat una inversió directa i indirecta importantíssima. La imatge de València en tot el món ha estat d’un gran impacte”. Pel que fa a la corrupció s’afanya a defensar-se: “En primer lloc i pel que fa a casos pendents: respecte absolut a la justícia. De moment, els dos casos que ens afectaven s’han resolt favorablement”. Òbviament es refereix a l’expresident Francisco Camps i a Ricardo Costa. Els grans esdeveniments han passat, però, i la crisi s’ha quedat.

Un país a les fosques

Algemesí, una ciutat amb poc més de 20.000 habitants en el cor de la Ribera del Xúquer, passa aquest hivern en silenci. Llevat del recent nomenament de la seua Muixeranga com a Patrimoni de la Humanitat per part de la Unesco, els algemesinencs  no semblen tenir gaires coses més a celebrar. Des de fa mesos al bell mig de la ciutat s’obre un enorme cràter. Per arribar al centre cal travessar-lo fent ziga-zagues per un laberint de tanques electrosoldades. Abans aquest enorme erm l’ocupava el mercat, un edifici lleig i atrotinat, que el govern anterior, en mans d’un tripartit format pel PSPV, Esquerra Unida i el Bloc Nacionalista Valencià, es disposava a rehabilitar amb diners en part procedents d’Europa. Arribà, però, el PP i decidí enderrocar-lo i aixecar-ne un de nou amb un aparcament de 200 places inclòs. Es perderen els diners europeus i se’n gastaren de nou.
Des de llavors, del nou mercat no hi ha més que rocs, fang i 3D sobre paper cuixé en el butlletí local. Per acabar-ho d’adobar fa unes setmanes la Generalitat anuncià que no posaria ni un cèntim en l’obra. El PP s’ha quedat sense arguments i dissimula. Com sigui, la processó de veïns, resignada, passa el cràter en direcció a un centre que a les set de la tarda és quasi buit. Fa uns anys, en ple hivern, a boqueta-nit no hi hauria cabut ni un cap d’agulla. Les colles de jornalers de la taronja haurien omplert de gom a gom els bars fins a les deu de la nit i les botigues haurien fet caixa. La situació ha canviat. Ara molts van a collir taronja sovint per salaris de misèria. “Molts dels que fa deu o dotze anys deixaren el camp per anar a l’obra, han tornat. Pensaven que allà hi tenien la panacea… Hi ha els que tornen a les cooperatives de les quals són fixos discontinus. Amb els comerços particulars la situació canvia. Molts contracten a través d’ETT, sovint per un 30% menys de salari”, afirma Manuel Bono, responsable del Sector Agrari i de Manipulació de la UGT-PV.

Les llistes d’espera són llargues i a principi i final de temporada hi ha tensions entre els del poble i els jornalers estrangers, magrebins o llatinoamericans, que després de sis o set anys de campanyes tenen els mateixos drets laborals que els de casa. La taronja tampoc no val un cèntim. Als Bollywoods dels barris perifèrics de València es pot comprar dos quilos de taronges per un ridícul euro. “Caldrà reestructurar el sector. Amb una producció que es ven per sota del preu de cost, aviat ningú treballarà la terra”, assegura Bono. “La taronja”, diu, “està deixant de ser el refugi tradicional”.

El sindicalista recorda amb ironia els anys de l’esclafit i lamenta la pèrdua de consciència de classe dels treballadors: “Tothom es cregué burgès, s’oblidaren que mai havien deixat de ser assalariats”. Cap poble ni ciutat escapa del malastruc de la crisi. Els de la taronja, els del tèxtil, els del calcer. El país està a les fosques després d’anys de balafiament.

És possible un canvi?

El politòleg Jordi Muñoz fa temps que busca una resposta a l’enigma de l’èxit del PP en el context d’una situació tan extrema. Creu que el desplaçament dels votants a la dreta en un país que havia estat de majories d’esquerra no és ni ideològic ni d’identificació de partit o almenys no és exclusivament degut a aquests dos factors. “Hi intervenen, entre molts altres, dos elements molt potents: el clientelisme i la corrupció”, assegura.
Muñoz també està convençut que el PP ha aconseguit “la patrimonialització dels temes de consens, la defensa de la gestió econòmica i dels interessos dels valencians”. Una retòrica que s’ha blindat amb els missatges de Canal 9. “L’electorat”, prossegueix, “té un mal record del PSOE, el qual associa a la crisi econòmica, a la marginació de València durant l’any 1992… Zapatero té la culpa de tot, també de l’actual situació. I cal afegir-hi encara la descomposició orgànica dels socialistes.” Pensa, però, que en aquest moment hi ha condicions objectives per al canvi polític, que tot plegat l’hegemonia del PP és menys sòlida del que sembla.

Es comencen a constatar signes d’esgotament; un retrocés electoral moderat que es concreta en la pèrdua d’uns 60.000 vots en les darreres eleccions autonòmiques, la majoria dels quals en la ciutat de València. Segons Muñoz, es tracta d’una petita però significativa escletxa en l’alta murada de l’hegemonia del PP. El politòleg estima que l’electorat, atrapat en una situació econòmica com l’actual, potser no podrà mantenir-se per molt temps més insensible a la corrupció o, encara, tan receptiu al discurs del victimisme. “L’hegemonia popular”, diu Muñoz, “és menys sòlida del que sembla, al cap i a la fi es basa en percepcions com la competència sobre la gestió o el seu paper de representant dels interessos dels valencians, aspectes molt menys estables i més fàcils de canviar que els de la ideologia o el partidisme.” Qualsevol temptativa haurà de passar, però, per la recuperació del PSPV.

Per què, doncs, milers de treballadors valencians voten el PP? Un obrer procedent del sector metal·lúrgic com és l’actual secretari general d’UGT-PV, Conrad Hernández, confia que la gent està més desencantada del PP que mai i que és hora de mobilitzar la societat davant el perill de perdre conquestes socials. Sap que no serà fàcil. “Tot i que la gent està molt enfadada el canvi serà complicat. En això és fonamental el paper d’un PSPV que, fins ara, potser ha centrat molt la seua oposició en la corrupció”, defensa. Tot i això, el líder sindical rebutja la idea que els sindicats s’han apartat dels treballadors i defensa que “s’han fet polítiques per a tota la classe treballadora en un clima de campanya brutal des del PP contra el sindicalisme de classe”.

En la mateixa línia s’expressa l’alcoià Paco Molina, treballador del tèxtil i secretari general de CCOO-PV. “S’ha parlat de classes mitjanes… Quines classes mitjanes? El qui viu del treball és classe treballadora. Molts se n’havien oblidat.” Molina explica els casos de qui deixava la fàbrica per agafar uns pocs homes i anar a viure a l’ombra de la bombolla immobiliària. “Aquesta gent s’ha quedat sense el seu antic lloc de treball i en una situació complicada. L’efecte ha estat catastròfic”, conclou. Ara Molina pensa que no hi pot haver solució a la crisi que no passi per una recuperació de certs valors. “Cal”, argumenta, “la recuperació de la idea del treball com a element de riquesa i progrés. No es pot basar tot en el creixement.”

La definició de classe mitjana se n’ha anat en orris. Sense una nòmina no hi ha segona residència que valgui, ni escola concertada per als fills, ni assegurança privada o vacances. Sense salari només hi ha deutes i fracàs. Mentre, mai com ara els partits de l’esquerra havien estat tan lluny de les demandes socials, atrapats en el pessebre institucional, entotsolats, molt especialment el PSOE, en la seua derrota. La caiguda és de proporcions enormes i ara fa de mal recordar els avisos. L’escriptor xativí Xavier Aliaga estigué al front de la comunicació del grup d’Esquerra Unida del País Valencià (EUPV) en les Corts Valencianes durant una llarga dècada. “Amb Zaplana començà tot. Des d’EU s’advertia del que podia passar, però la gent no volia escoltar. El país s’ha deixat dur… Hi ha hagut moments en què en els banquets de noces es cridava: Visca els PAI!”, recorda atònit.

El professor de dret de la Universitat d’Alacant Manuel Alcaraz és actualment representant de la Plataforma d’Iniciatives Ciutadanes. El sud ha estat precisament un dels epicentres de l’especulació urbanística i la corrupció, el lloc també des d’on Zaplana assaltà la Generalitat. Durant catorze anys Alacant estigué governada pel popular Luis Díaz Alperi. Sense explicacions, i després d’un grapat d’escàndols, deixà la vida pública i amollà la vara a Sonia Castedo, actualment investigada com una de les protagonistes del Cas Brugal, un episodi de martingales relacionades amb el PGOU.  “En aquest moment”, enraona Alcaraz, “eixir de l’actual situació passa per treballar per la creació d’un àmbit comú de les esquerres. Caldrà treballar per un tripartit on la peça més feble continua sent el PSPV, a la baixa i sense lideratge”, explica.

En aquesta mena d’estat d’embriaguesa col·lectiva hi ha jugat molt la gestió de la comunicació. El sociòleg Rafael Xambó assegura que els darrers anys “la dreta s’ha adonat que la mentida era més efectiva que el secret”: “El PP ha creat un enteixinat de diaris, ràdios i televisions que ha marcat molt la cosmovisió dels ciutadans. El cas valencià es pot explicar, també, per l’existència d’una opinió pública molt precària, amb un dels índexs de lectura més baixos de l’Estat, als quals cal afegir, encara, uns processos seculars de sucursalisme polític”, assevera.

Mentrestant el PP valencià, al capdavant d’una administració que sembla el Titànic en els seus primers moments de naufragi, mira com es pot desprendre d’una imatge de partit balafiador i farcit de corruptes. El carrer, però, està en peu de guerra; els emprenyats contesten en la cua del peix o del Mercadona els propagandistes entusiastes del govern. No sembla que hi hagi gaires refugis simbòlics on el PP pugui posar-se a recés. A València, com a la resta de ciutats, les manifestacions i els tancaments són rutina.

Darrerament hi ha hagut tres grans mobilitzacions amb una participació que no es coneixia des de la guerra de l’Iraq. Entre els manifestants no han faltat ciutadans que per procedència socioprofessional han pogut ser, perfectament, votants del PP. La primera de les manifestacions, convocada per la Plataforma per l’Educació Pública, recorregué la capital el 21 de gener; la segona, també a València, tingué lloc el 26 amb els cinc sindicats majoritaris a la capçalera principal: CCOO, UGT, C-SIF, Intersindical i FSES. En totes dues es depassà la xifra de 100.000 persones. La darrera tingué lloc l’11 de febrer, davant els edificis emblemàtics de les tres capitals del país, l’Àgora o l’aeroport de Castelló, avui símbols per a molts de la corrupció i el balafiament.

Pere Mayor, empresari, exdirigent nacionalista i actualment president de la Fundació Valencianista i Demòcrata Josep Lluís Blasco, tampoc no és gaire optimista pel que fa al futur immediat dels valencians. Al capdavall, pensa, guarir el país no és cosa només d’un canvi de signe en el poder institucional amb una situació tan extrema com l’actual. És una opinió compartida pels membres de la plataforma civil Valencians pel Canvi, impulsors de la iniciativa Objectiu 2015. Les variables són múltiples. “Ara seria el moment”, afirma Mayor, “perquè la dreta iniciés una regeneració profunda, fes autocrítica i n’assumís responsabilitats. També els socialistes haurien de poder iniciar una autèntica regeneració. La qüestió és: en seran capaços?” L’any zero del País Valencià només ha fet que començar.

Anàlisi del tractament mediàtic

Durant els darrers anys el sistema comunicatiu valencià, una herència franquista a penes renovada, ha estat ferrenyament controlat pel PP. Des dels temps de Zaplana aquest partit ha fet i desfet, subvencionat i influït, concedit i negat quan s’ha tractat del repartiment de llicències. La persecució de l’emissió de TV3 o l’escanyament de televisions com la de Gandia, Ontinyent o InfoTV són alguns dels episodis d’aquesta política. Aquesta situació, tal com han advertit els investigadors, ha portat a una opinió pública precària amb l’afebliment de la democràcia que això representa. Davant la desfeta econòmica del país, tan lligada al balafiament dels recursos públics i la corrupció, els mitjans de comunicació han fet de mirall reflector d’una societat tant convulsa com fragmentada. Els mitjans progressistes —Levante o El País, per exemple— i els alternatius —en definició de Xavier Ginés—, això és, erigits en portaveus dels moviments socials i vehiculitzats en català, com El Temps o L’Informatiu, han insistit a radiografiar els excessos del PP sense deixar, però, de subratllar els dèficits de l’oposició política. D’altra banda, Canal 9 —a punt de deflagrar per un ERO que afecta 1.400 treballadors— ha continuat amagant escàndols com el del judici contra Camps pels vestits del Gürtel, la situació processal de Carlos Fabra o la vitalitat informativa de casos com els d’Emarsa o Brugal. D’altra banda, aquesta estratègia s’ha combinat amb la culpabilització del govern socialista de Madrid per la desastrosa situació del país. La televisió valenciana —una televisió de jubilats i de comarques— és el principal difusor de la concepció de la realitat armada pel PP com a partit representant del bloc conservador. L’influent diari Las Provincias també s’ha situat en aquesta tessitura. La darrera campanya que ha engegat, “Valencia es mucho más”, es pot interpretar com un intent d’exculpació del PP darrere la cortina de fum del victimisme i de la necessitat col·lectiva de passar pàgina.
La restricció i control d’una vertadera informació de qualitat continua sent la millor assegurança i refugi per a un PP que comença a tenir problemes per mantenir sense escletxes el seu discurs triomfalista i evadir-se de les seues responsabilitats en la desfeta.

 

Bibliografia
“Com hem arribat fins ací? Les bases de l’hegemonia electoral de la dreta valenciana”, Jordi Muñoz. Dins el dossier “¿Cap a on va la societat valenciana?”, L’Espill, núm. 39 (Universitat de València, 2011)

De l’èxit a la crisi. Pamflet sobre política valenciana, Manuel Alcaraz (Universitat de València, 2009)

País complex. Joaquín Azagra i Joan Romero (Universitat de València, 2007)

Zaplana. El brazo incorrupto del PP, Alfredo Feito Grimaldos (Editorial Foca, 2007)

Sociologia dels media al País Valencià. Especial coordinat Rafael Xambó (Arxius de Sociologia número 23, desembre de 2010)

Comunicant la revolta. Moviments socials i mitjans de comunicació al País Valencià, Xavier Ginés Sánchez (Edicions 96, 2011)

No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme. Francesc Viadel (Universitat de València, 2009)

 

Francesc Viadel  (Algemesí, 1968)
Col·laborador del suplement cultural d’El País, Quadern, i de publicacions com L’Espill, L’Illa, Caràcters, Mètode o Serra d’Or. Excol·laborador de diaris com  Levante o l’Avui. Va ser redactor en cap a la redacció del País Valencià d’El Temps. Actualment és professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna de Barcelona. Autor de l’assaig polític No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme (Universitat de València, 2009). Acaba de publicar Valencianisme, l’aportació positiva. Cultura i política al País Valencià (1962-2012) (Universitat de València, 2012). [@francescviadel]

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019