França, Bèlgica, Itàlia, Holanda, i ara Catalunya. El debat sobre les diferents modalitats del vel islàmic ha estat objecte de polèmica en molts països europeus. D’una banda hi ha qui opina que portar aquesta peça de roba visibilitza un signe d’identitat i religiós, però d’altra banda hi ha qui creu que impedeix la identificació de les persones —qüestions de seguretat ciutadana— i fomenta la discriminació de les dones. El futur projecte de llei del govern de la Generalitat de Catalunya s’adhereix a la segona postura i, previsiblement, promourà la prohibició de l’ús del burca i el nicab als espais públics quan entri en vigor a final del 2012 o principi del 2013. De moment, un total de tretze poblacions catalanes han aprovat durant els últims dos anys la prohibició del burca en espais públics municipals.

NOURA AHARCHI AMGHAR

El debat al Parlament català —encara no a les Corts valencianes ni al Parlament balear— serà un nou pas en un procés obert el maig del 2010 a Lleida. La capital del Segrià va prohibir l’ús del burca i el nicab a les instal·lacions municipals, i després s’hi han anat sumant més d’una desena de municipis catalans. L’alcalde socialista, Àngel Ros, va impulsar la mesura justificant-la com una “defensa de la igualtat i la llibertat efectiva de les dones des d’una òptica d’esquerres”, negant qualsevol interès electoralista i afirmant que la majoria dels ciutadans compartia el seu criteri davant “la intolerància religiosa i l’incivisme”. En la mateixa línia el va seguir Benet Jané, alcalde convergent del   , alçant la veu “per la lluita de les dones”. Els tres mesos següents, més de deu consistoris catalans es van sumar a la prohibició del burca, afegint-hi l’argument de la “seguretat ciutadana” ja que aquesta indumentària impedeix la identificació de la persona —li tapa la cara quasi completament— als espais públics.

Les contradiccions de l’àmbit municipal. Els vots del burca

Una singularitat del debat és la manera com ha emergit des de l’àmbit municipal, de vegades partint de l’argument que no existia una legislació superior que regulés aquesta nova realitat. No obstant això, si observem els temes abordats i les possibles normes d’àmbit estatal (Llei de Llibertat Religiosa; Llei sobre Protecció de la Seguretat Ciutadana; Llei de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere o la Llei per a la Igualtat Efectiva de Dones i Homes), veiem que de fet el debat és un altre, i té a veure amb com aplicar certs principis a l’àmbit local i amb la definició d’aquests. On és el límit dels òrgans locals per regular els espais públics? I fins on es pot legislar també una qüestió com l’ús d’una indumentària en l’àmbit comarcal, català o estatal? Tal com es pot observar en un precedent com el de les ordenances del civisme, els consistoris han reglamentat freqüentment qüestions que afecten l’ús dels espais públics i els equipaments municipals, però sempre negant que s’estiguin regulant certs drets o deures bàsics —com els vinculats amb la religió—, ja que aquests estan recollits en normes de rang més alt.

Analitzant el procés en el seu conjunt, la seva extensió i complexitat és molt més ampla. Des del maig del 2010 s’han produït diferents actuacions relacionades amb la regulació de l’ús de burca i el nicab en els àmbits municipal, supramunicipal (Consell Comarcal de la Segarra, Diputació de Lleida), català i estatal (Congrés i Senat). Evidentment, cada àmbit té les seves particularitats i assoleix, a més, diversos graus de concreció. L’actuació municipal és la més nombrosa, amb un total de 28 municipis. L’orientació de les mocions debatudes als ajuntaments catalans és extremadament variada: declaracions sobre convivència i diversitat cultural i religiosa; propostes que insten una regulació en àmbits superiors al municipal; altres protocols (identificació, protocol d’actuació sobre el vel integral); prohibició de l’ús de burca i nicab exclusivament als equipaments municipals, i prohibició de l’ús de burca i nicab també als espais públics.

La prohibició als equipaments públics és la més nombrosa, amb 23 mocions, i en alguns ajuntaments, com el de Barcelona, s’hi ha prohibit per decret. En total, 13 plens van acabar aprovant la prohibició en els últims dos anys: primer, Lleida i el Vendrell, i després, l’Hospitalet de Llobregat, Tarragona, Reus, Manresa, Mollet del Vallès, Santa Coloma de Gramenet, Martorell, Figueres, Lloret de Mar, Roses i Cunit. El País Valencià i les Illes Balears pràcticament no s’han sumat a l’onada de regulacions que ha viscut Catalunya els últims anys.

En tot cas, analitzar les posicions dels partits (vegeu taula) respecte a totes aquestes mocions (aprovades o no) pot donar pistes sobre els plantejaments que es posaran en joc en la tramitació de la Llei del 2012: Si sumem tant les propostes presentades com el suport que se’ls ha donat, CiU, PP i PxC han mantingut una postura generalment favorable a la prohibició de l’ús de burca i nicab als equipaments municipals. A l’extrem contrari hi trobem ICV-EUiA (amb només posicionaments en contra i abstencions), les CUP i ERC, tot i que amb matisos (amb vots en contra i abstencions, però també propostes conjuntes amb altres partits i suport a mocions). Paradoxalment, el PSC, partit que va iniciar els debats municipals sobre el tema, té la postura més dividida de totes.

Presenta

Hi dóna suport

Rebutja

S’abstén

PXC

5

1

PP

9

5

1

PSC

9

2

7

2

CiU

7

8

2

2

ICV

13

3

ERC

2

3

8

3

CUP

1

 TAULA: Postures dels partits polítics d’àmbit català respecte a les mocions orientades a la prohibició en equipaments municipals. S’hi obvien altres nivells de decisió com els decrets o les juntes de portaveus (que són encara més opacs a l’hora d’accedir a les diferents postures). S’han comptabilitzat exclusivament els plens municipals amb votació (independentment del seu resultat), seguint els següents criteris:
Es comptabilitza la no-assistència o l’abandonament del ple com a abstenció.
Els vots dels regidors s’assignen als partits sota els quals han estat electes (independentment de casos posteriors de transfuguisme o d’altres situacions).
En els pocs casos en què la posició dels regidors d’un partit està dividida, sempre que no siguin posicions antagòniques, s’aplica un criteri de coherència amb el resultat final de la votació. Per exemple, si un nombre de vots positius o negatius més abstenció és suficient  per rebutjar o aprovar la proposta, a la pràctica es considera que el partit ha rebutjat o aprovat la mesura.

El debat es va extingir amb claredat en l’àmbit municipal després de les eleccions al Parlament de Catalunya de novembre del 2010, i tampoc no es va reactivar a les municipals de maig del 2011.

Un salt a l’àmbit català: seguretat ciutadana i gènere

La intensitat política del debat es va mantenir baixa fins que el conseller d’Interior, Felip Puig, va anunciar a RAC1 el passat setembre de 2011 la inclusió de la “prohibició del burca i el nicab” a la futura Llei de drets i deures de la ciutadania. No es va voler avançar a la futura regulació: “Encara és una proposta embrionària”, va dir, i va afegir que s’està analitzant amb “tranquil·litat”, per trobar el marc adequat per no alterar competències locals ni entrar en contradicció amb la Constitució. Segons el conseller convergent, s’està estudiant quines formes d’ocultació de la identitat dels ciutadans poden atemptar contra la seguretat, i això afectarà “anar amb un passamuntanyes a una manifestació, amb un casc a unes dependències administratives, o amb una vestimenta pel carrer que no permeti una clara identificació”. Aquesta llei vol, a més, “aglutinar totes les ordenances cíviques i regulacions de l’espai públic que s’estan produint a tot el territori per redefinir les normes d’urbanitat, de convivència i civisme”.
L’evident viratge argumentatiu cap a la seguretat ciutadana deslegitima el que de bon principi va ser l’argument en l’àmbit municipal: defensar el dret de les dones.

Moltes dones musulmanes somriuen i s’estranyen quan senten certes institucions occidentals —organitzacions feministes incloses— parlar sobre la seva submissió als vels imposats per l’home o la religió. Algunes ho expliquen com una decisió pròpia, altres ho relacionen amb “normalitat” amb la seva creença religiosa, i encara altres expliquen que hi pot haver casos d’obligació, no majoritaris. Les dones que porten vel solen fer-ho a partir de la pubertat, en iniciar la seva cerca d’identitat, i el vel integral acostuma a ser una decisió en una edat més avançada, pròxima als vint anys, més relacionada amb una decisió ideològica. Brigitte Vasallo, mediadora i comunicadora social, afirma que hi ha una obsessió a pensar que les dones que porten qualsevol vel estan oprimides, i explica que manquen discursos que es desmarquin d’aquesta línia per visibilitzar altres maneres de pensar. I es pregunta: “Qui ho ha de fer? Necessàriament han de ser dones que portin algun tipus de vel o que no en portin”.

Un debat inexacte, difús i no gaire prioritari

No és casual que la polèmica sobre aquesta qüestió s’hagi generat als Països Catalans, ja que actualment la població estrangera originària d’estats amb tradició musulmana hi supera les 500.000 persones (Balears, 40.109; Catalunya, 387.582; País Valencià, 157.992*). Catalunya en particular és la comunitat autònoma que en reuneix més de tot el conjunt de l’Estat espanyol, i això produeix, en teoria, una major visibilitat de la diversitat al carrer.

D’una banda, actualment no hi ha cap dada oficial sobre la utilització del burca o el vel integral, ni en l’àmbit estatal ni en el català. De fet, en el nostre context —a diferència d’altres països— ni tan sols es recull l’autoidentificació religiosa o ètnica a les dades del cens.

D’altra banda, el debat ha negat constantment tant les diferents postures com la diversitat interna existent en aquestes comunitats. L’Associació d’Amics del Poble Marroquí (ITRAN) i l’entitat àrab Atlas de Lleida es van pronunciar favorables a la prohibició del vel integral en diversos mitjans de comunicació assenyalant que és una vestimenta que no s’hauria de tolerar perquè dificulta la integració i la convivència. No obstant això, mentre part de la societat catalana i europea ha convertit el burca, el vel integral (o nicab) i el vel (o hijab) en un símbol de submissió de la dona musulmana, hi ha posicions (també de dones, de tradició musulmana o no) que consideren aquesta polèmica un debat fals, que amaga moltes trampes: un debat confús i complex, que neix en un àmbit ple de recels vers la comunitat musulmana i d’un context social post-11S que ha vist incrementada la seva vinculació al terrorisme, el radicalisme i la imposició.

En aquest sentit, el debat s’ha vinculat tant amb aspectes identitaris com religiosos. De fet, el vel, el vel integral i el burca, en si mateixos, no són una imposició musulmana, sinó interpretacions de l’Alcorà. Lena de Botton, sociòloga i coordinadora del Grup d’Estudis Àrabs del CREA (UB), assenyala: “Als textos de l’Islam no es parla enlloc del vel integral o del burca, es parla de la indumentària de la dona i després hi ha diverses interpretacions, hi ha dones que et diuen que no hi ha obligació i altres que sí. Entre la comunitat musulmana mateixa hi ha debat”. El vel integral, segons la sociòloga, només és “la punta de l’iceberg; al darrere hi ha un fort etiquetatge d’una comunitat i de la diversitat religiosa”.

Mariem Eloitri, enginyera urbana i de medi ambient, actualment agent de diversitat i gènere, assenyala que darrere la polèmica sobre el vel integral s’hi amaga “un gran desconeixement de la cultura musulmana”, i que “el problema l’han creat els polítics” per desviar l’atenció pública. En aquesta mateixa línia coincideix Salwa El Gharbi, responsable del Departament de Drets Humans i Diversitat Cultural a UNESCOCAT, que apunta que els polítics considerats “d’esquerres” han estirat el fil discursiu xenòfob de la ultradreta catalana (PxC) per “tapar-se d’alguna cosa” davant la crisi econòmica europea. “¿Era prioritari que els regidors d’aquests ajuntaments copsessin portades de diaris amb mocions sobre el burca quan no tenien ni per pagar els seus propis treballadors i subministraments?”, pregunta El Gharbi.

A més, el debat s’ha emparat en un profund desconeixement i una confusió conceptual entre els diferents tipus d’indumentària, que té implicacions importants. Vasallo considera que l’ús de la paraula burca per part dels polítics no és innocent, perquè “la peça blava no existeix a Catalunya”, i destaca: “L’opinió pública en general no fa cap distinció, i quan es va utilitzar es va fer de manera molt conscient per portar-nos directament cap a les dones afganeses que estan realment i absolutament matxacades. Era la manera de lligar-nos al discurs de la dominació”. Segons Vasallo és una estratègia per parlar del vel (integral o no) de l’Islam, d’una identitat i d’una nacionalitat: “Quantes dones amb vel integral hi a Catalunya? No se sap, per què no estem parlant d’això, estem parlant de tota la resta”. Tenim casos de nicab, explica El Gharbi, però la utilització que s’ha fet del concepte burca és una estratègia d’al·lusió al patiment que tenen moltes dones i que des d’una posició emotiva “ha activat l’imaginari social” per justificar la regulació.

No obstant això, de la indumentària en si no se’n parla mai: “El discurs i el debat està tan summament contaminat i hi ha tantes trampes en el camí, que de la peça de roba no se n’arriba a parlar mai —explica Vasallo—. Aquí quan es parla de la indumentària de les dones musulmanes, en realitat s’està parlant d’identitat”.

En aquesta línia, Salwa El Gharbi diu que el debat es fa sobre una base plena d’ignorància, perquè “no hi ha hagut un previ treball profund sobre la indumentària per entendre d’on ve, com es manifesta, i les conseqüències que hi pot haver en la prohibició. La polèmica l’ha conduïda la lògica reduccionista i simplista”.

“Ha estat tot una estratègia —diu la sociòloga Lena de Botton—. A Lleida els casos de vel integral són minoritaris, no existia tal problema.” Per què sorgeix? Botton considera que “l’alcalde no havia gestionat bé el tema de les mesquites”: Davant el conflicte que s’estava visibilitzant en fer certes concessions a una de les mesquites a Lleida, una part de la població se’l mirava amb recel pel seu acostament a la comunitat musulmana. I l’aproximació de les eleccions juntament amb els partits xenòfobs, que “s’estaven apropiant del debat sobre convivència i immigració”, van exigir projectar un missatge de fermesa i duresa cap al col·lectiu musulmà “que va posar sobre la taula el vel integral”. “De la mateixa manera que molts partits, després, en lloc de respondre de manera responsable han afeblit el seu discurs democràtic i s’han acostat cap a aquests discursos extremistes”, explica Botton.

En lloc de prohibir: l’escola

En tot cas, per a moltes veus la solució no és prohibir. Per a Mariem Eloitri, quan es detecten aquests casos s’ha d’actuar amb programes específics, perquè la prohibició només genera exclusió o una resposta d’oposició, i “trenca la convivència i el futur d’una societat multicultural”.
El suposat debat obert a Catalunya no ha servit per debatre políticament sobre la igualtat i la convivència intercultural, per construir unes bases sobre les quals han de conviure moltes diversitats en un futur comú.

Berta Palou, doctora en pedagogia, assenyala que la clau on s’articulen tots els problemes originats en l’àmbit multicultural tenen una solució menys agressiva que la prohibició: l’educació. Palou considera: “Tenim un problema de xoc cultural i s’ha d’anar a les escoles a explicar tot això”. “Què és el vel integral? Qui l’utilitza? Per què l’utilitza? Tot això no es treballa com un eix transversal a l’escola, que és on realment hi ha aquesta coexistència entre les diferents cultures”. Prohibir el burca a l’Ajuntament, què soluciona? Palou desconfia dels polítics, assenyala que promouen l’escissió social amb postures com la de la prohibició del burca, i que “deixen d’implicar-se en les polítiques socials i de convertir la coexistència en convivència, que és com es perd la por de l’altre, del desconegut”. Afegeix que el treball en xarxa, amb les famílies, el teixit associatiu, l’escola, són crucials per a la convivència de la diversitat. Així mateix, per a Lena de Botton és necessària la implicació de tots: “Som diversos i cada cop ho som més, i s’ha de crear espais més democratitzats per entrar a decidir les normes conjuntament. Si no ho fem generarem més fractura, més divisió i més racisme”.

Anàlisi del tractament mediàtic

A les desenes de peces produïdes pels mitjans de comunicació des del maig del 2010 es constata que la polèmica del vel integral a Catalunya no ha estat un tema silenciat, sinó maltractat, i que el silenci és, en tot cas, el que afecta les veus de les dones involucrades.
Els temes esmentats al·ludeixen principalment a la seguretat, la convivència i la defensa de la dignitat de la dona, eixos temàtics que estan associats a espais negatius i problemàtics en relació a la immigració, i que a la vegada reforcen l’imaginari social estereotipat del col·lectiu musulmà. Això és visible, per exemple, a les peces publicades a El País (20/06/2010) i a La Vanguardia (04/11/2011)
La cobertura atén exclusivament l’agenda política i les decisions, intencions i arguments sobre la prohibició, més que no pas els testimonis de les dones afectades i la seva problemàtica i posició: no només les principals fonts d’informació són institucionals, sinó que les que s’usen per contrastar-la solen provenir de “representants” de la “comunitat musulmana”, sempre homes. Això afegeix als problemes de poder i sobrerepresentació una categoria més de discriminació: la de gènere.
Tal com passa en altres esferes socials, s’observa una instrumentalització dels discursos de gènere, en aquest cas amb l’excusa del burca i del nicab, que s’impregnen d’una mirada etnocentrista, paternalista i androcèntrica: les dones, sota la suposada preocupació pel seu alliberament (La Vanguardia, 08/03/2011), es converteixen en un vehicle que articula de manera subtil i eficaç les formes de dominació del Nord sobre el Sud. I cal no oblidar que la naturalització de les diferències ètniques i de gènere ha constituït, al llarg de la història, una de les estratègies principals i més eficaces al servei d’ideologies racistes i sexistes.
SOS Racisme alertava en un manifest del juny de 2010 del perill que suposen falsos debats com el de la prohibició del burca, que, amb la complicitat dels mitjans, poden seguir finalitats electoralistes. En aquesta línia, UNESCOCAT no va trigar a publicar al seu web unes “reflexions entorn a la prohibició del vel islàmic” on es feien aclariments conceptuals sobre la indumentària i s’assenyalava que “la seguretat no justifica, de manera clara, una prohibició general”. Les úniques referències periodístiques que han reflexionat críticament sobre aquests aspectes són dos articles d’El País: “Europa, el islam y la política del miedo” (13/10/2011) i “Prohibido todo” (11/10/2011).

 

Hemeroteca
Sin ‘burka’ no quiero vivir”, El País, 10/07/2011

“La vicepresidenta del govern compara el burka con una cortina”, La Vanguardia, 08/03/2011

“CiU y PP, partidarios de prohibir el ‘burka’ con una ley estatal y el PSC con ordenanzas municipales”, La Vanguardia, 04/11/2011

Prohibido todo”, El País, 13/11/2011

Europa, el islam y la política del miedo”, El País, 13/08/2011

 

Bibliografia
El burka como excusa. Terrorismo intelectual, religioso y moral contra la libertad de las mujeres
, W. Tamzali i I. Elizondo (Saga, 2010)

El velo elegido, L. Botton, L. Puigvert i F. Taleb (El Roure, 2004)

 

Recursos i fonts
Hiyab (Vídeo) Xavi Sala SL.
www.youtube.com/watch?v=rPj7kSJhe88

Un racisme a peine voilé, Jérôme Host  (2004). Produït per H Production.
[documental de sobre la prohibició del vel a les escoles públiques franceses]

Brigitte Vasallo, comunicadora, periodista i mediadora social
perderelnorte@gmail.com
perderelnorte.com
facebook.com/perderelnorte
@brigittevasallo

Centre de Recerca en Teories i Pràctiques Superadores de Desigualtats (CREA), UB
Edifici de Llevant, despatx 12-13
Pg. de la Vall d’Hebron, 175
08035 Barcelona
934 035 099
934 035 164
crea@ub.edu
www.creaub.info

Migracat – Observatòri de la Immigració a Catalunya.
www.migracat.cat

UNESCOCAT – Departament de Drets Humans i Diversitat Cultural – Gestió de programes de la diversitat – Centre UNESCO de Catalunya
Nàpols, 346, 1r
08025 Barcelona
934 589 595
934 763 272
centre@unescocat.org
www.unescocat.org

Grup de Recerca en Educació Intercultural (GREDI), UB
Pg. de la Vall d’Hebron, 171
Edifici Llevant | 08035 Barcelona
934 035 248
Fax: 934 035 011
gredi@ub.edu
www.ub.edu/gredi

Fundació Acsar
Portaferrissa, 13, pral, 1a
08002 Barcelona
933 043 023
Fax: 934 815 105
facsar@fundacioacsar.org

Llibreria Pròleg
Sant Pere Més Alt, 46. 08003 Barcelona
933 192 425
llibreriaproleg.com

 

Noura Aharchi Amghar (Larache, Marroc, 1981)
Llicenciada en periodisme (UAB). Màster en Estudis avançats en comunicació social (UPF). Especialitzada en comunicació social i migracions. Actualment està acabant la tesina del màster de Gestió de la immigració (UPF). Resident a Catalunya des de 1990, viu entre Palafrugell i Barcelona.

 

*  Xifres estretes d l’Estudi Monogràfic sobre Conciutadans Musulmans, realitzat el 2010 per la Unió de Comunitats Islàmiques d’Espanya (UCIDE).

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019