Vaga general, versió oficial

El 29 de març havia de sortir al carrer un exèrcit de violents, sabotejadors, agressius, mals patriotes, llunàtics i descerebrats capitanejats per un Pepe de torn en forma de tronat sindicalista. Ho sabia tothom i era profecia. La tieta Carolina vivia espantada des que una setmana abans havia engegat la ràdio i, després de comentar un canvi de temps inesperat, els tertulians es van endinsar unànimement en un debat sobre la vaga general que, de tanta uniformitat i acord entre els participants, pràcticament tan sols presentava el matís de si aquells malgirvats que pretenien acabar d’enfonsar el país celebrarien la victòria esbudellant criatures o cremant fotografies del Pep Guardiola i la Núria Feliu.

La memòria de la Carolina li feia recordar lleument que l’anterior vaga, un any i mig abans, no havia provocat les escenes que dibuixaven aquells imparcials tertulians, però va creure que la memòria li jugava una mala passada quan, en canviar d’emissora, diferents veus alertaven amb arguments similars que la fatídica data s’acostava. Ai, l’as, quan la pública i la privada es posen d’acord és que el riu sona i això ja se sap el que vol dir! Una idea que anava agafant força, com les previsions maies del final del món, a mesura que passaven els dies. Va ser llavors quan la Carolina va conèixer nous agreujants en forma de pressions d’aquelles males bèsties cap als seus companys que no volien secundar la protesta. Cartes, amenaces, insults i caps de cavall apareixien dia sí i dia també en les taules d’aquella pobra gent que volia fer ús del seu constitucional dret al treball.

Els cabells de la Carolina es van eriçar com feia anys que no ho feien quan va conèixer les interioritats de les prèvies cerimònies fosques dels esvalotadors. Aquells sindicalistes incapaços d’acceptar que la lluita obrera havia mort el segle XVI –o el XV, segons el tertulià, es veu que no hi ha unanimitat en aquesta qüestió– s’absenten de l’empresa durant les setmanes prèvies a la vaga i, al voltant d’una taula plena de gerres de cervesa, se n’enriuen dels aturats, dels precaris, dels esforços per sortir de la crisi, de la modernitat europea i de la catalanitat de la Moreneta mentre branden exaltats a l’aire els seus contractes indefinits, el blindatge atorgat per les actes de delegats de personal i les subvencions sindicals respectives a costa de les partides de sanitat i educació. I no diuen que acaben matant pollets però no cal, tot queda entès.

El 28 de març, la Carolina va anar a dormir espantada, tenia por que de sota el llit o de dins de l’armari li sortís un piquet com els que l’endemà, amb torxes i arpons, anirien tancant i cremant els comerços dels seus barris. A més, no sortia del disgust que havia tingut aquella tarda quan el veí de sobre li havia dit que ell faria vaga. Però si li semblava un home tan agradable, pulcre, educat i que sempre li saludava al replà… d’on havia sortit aquella mala bèstia que demà es manifestaria?! Ja no el podria tornar a veure amb els mateixos ulls ni compartir l’ascensor…

El dia assenyalat la tieta Carolina va decidir no sortir de casa per seguretat. Va quedar-se en un racó amb els queviures que havia anat acumulant els dies anteriors, per prevenció, ja que els tertulians li havien assegurat que, si la vaga triomfava, el país seria intervingut. En cap moment havien parlat dels motius que motivaven la protesta, ni falta en feia, era una qüestió visceral, fora de tota lògica. I, cada cop que engegava temorosa la televisió, el pànic es feia tangible, amb imatges contínues d’una ciutat en flames que es consumeix a la mateixa velocitat que el raciocini de qui ha secundat i alimentat aquelles accions. Sort dels impecables i salvadors Mossos que la intenten contenir, just després d’haver anat a salvar 300 gats que no podien baixar dels arbres del parc i d’haver ajudat a creuar el carrer a 200 àvies amb artrosi que feien tard a la missa de primera hora. I, amb tants nervis a sobre, la Carolina es va adormir al sofà abraçada a una llauna de cigrons.

Quan es va llevar, amb mal d’esquena, ja era l’endemà al matí. Va mirar poruga per la finestra i tot semblava normal. Que estrany, no hi havia els prats cremats, els edificis enderrocats i el Messi al Madrid que li havien alertat des de totes les ràdios com a conseqüències de la vaga. Després de pensar-s’ho molt, va sortir al carrer i va atènyer els comerços oberts com un dia qualsevol. Sortosament, el bé havia tornat a triomfar i els malfactors sindicalistes no havien pogut provocar tants estralls com esperaven. Però no es pot estar tranquil, ja que va llegir al diari que per al proper embat s’estaven entrenant amb uns neoanarquistes italians molt dolents i violents que, aquell cop sí, els garantirien la victòria.

Fos com fos, aquell dia també va ignorar l’eterna pintada a la paret de la cantonada de casa que, firmada per un tal Malcolm X, alerta: “Si no aneu en compte amb els mitjans de comunicació, us faran odiar l’oprimit i estimar l’opressor”.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.