Les hamburgueses es paguen

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Imaginem que obrim un restaurant d’hamburgueses. El negoci ens funciona, les venem a un preu raonable i aconseguim crear una bossa fidel de clients habituals. Al cap d’un temps, però, decidim obrir una segona hamburgueseria, just al costat de l’anterior. Hem vist que així ho han fet el frankfurt del davant, el japonès del costat i el restaurant italià de la cantonada i, és clar, nosaltres no podem ser menys. Com la resta d’establiments decidim, però, que tots els productes del segon restaurant els oferirem sense cap cost, de manera gratuïta. És el que fa tothom i per alguna cosa deu ser, pensem. Alguns gurús diuen que els beneficis arribaran: no se sap ben bé com, però arribaran. Al cap d’un temps, però, ja veiem que alguna cosa no rutlla, que hi ha quelcom que grinyola: nosaltres paguem el cuiner i el cambrer de la segona hamburgueseria, així com la matèria primera i el lloguer. I, a sobre, veiem que molts clients del restaurant originari ens abandonen per cruspir-se les hamburgueses de la nostra filial. Ara resulta que perdem diners als dos establiments! No podem culpar-ne els clients: és lògic que no vulguin pagar res si es poden atipar de valent. Parlant amb els propietaris dels altres restaurants comprovem que tothom hi perd calers, però sembla que ningú no vol ser el primer a cobrar també al segon establiment. Tothom ha arribat a un pensament malèfic: el repte no és que tothom hi guanyi, sinó veure qui és el primer a tancar. Hi ha un onzè manament: resistir és vèncer.

Això és, més o menys, el que entre tots hem aconseguit fer en el món dels mitjans de comunicació. Oferim continguts de qualitat sense cap cost a través de la xarxa digital i amb la mà dreta ens fem la competència a la
mà esquerra. Algú es pot imaginar un sector professional que fes el mateix? Algú coneix un arquitecte que et faci els plànols de casa a canvi de zero euros? O un veterinari que et vacuni el gat a canvi de res? O un metge que t’operi i només esperi rebre’n les gràcies? O un venedor de cotxes que els regali? Fins i tot la sanitat o l’escolarització públiques es paguen, encara que a alguns no els ho sembli, a través dels impostos. Tothom cobra per la seva feina excepte nosaltres, els periodistes. Som uns cracs. Potser és per això que, en castellà, n’hi ha que fan broma sobre els “periolistos”.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

La situació està arribant a límits insostenibles. És un suïcidi col·lectiu i professional. El pitjor del cas és que, després de tants anys, hem acostumat el públic a informar-se de manera gratuïta i ara serà difícil fer-li entendre que totes les coses de la vida tenen un preu, per minso que sigui. Alguns consumidors d’informació hi estan tan avesats, a no pagar ni un cèntim, que quan els comentes el cas exclamen que tenen dret a la llibertat d’informació. Ja ho veiem: hem creat uns monstres que ja caminen lliures pels nostres carrers. I cada vegada són més.

Alguns mitjans, però, ja ho han entès i han posat fil a l’agulla aixecant murs de pagament als seus webs. I els que treballen bé s’han trobat amb l’agradable sorpresa que estan fent molts diners perquè encara hi ha prou
gent que, per sort, està disposada a pagar per rebre informació i anàlisi de qualitat. Però sempre serà difícil fer rendible tot un sector si la decisió és individual i no col·lectiva. És urgent prendre consciència del drama sectorial o, d’aquí no massa anys, el periodisme de qualitat quedarà reduït a uns pocs diaris de tirades discretes i alguns programes informatius que s’hauran convertit en autèntics santuaris elitistes per a selectes minories. I el gran públic, com s’informarà? A través de webs farcides de notícies d’agència, amb informatius televisius que amb notícies de menys d’un minut no aprofundeixen en res i amb les tertúlies radiofòniques.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019