Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Informe d’Urgència: En aquest breu informe analitzem el tractament que han fet els diaris més llegits als tres territoris dels Països Catalans –La Vanguardia, Levante i Diario de Mallorca– de l’escàndol generat pel viatge del Rei espanyol a Botswana i la comparem amb el silenci que va acompanyar la cacera d’un ós a Rússia el 2006.

Autor: Joan Canela i Barrull

Introducció

La polèmica generada pel viatge en un safari de luxe a l’Àfrica per part del Rei d’Espanya Joan Carles I ha copat bona part de l’actualitat informativa de la setmana i ha suposat un punt d’inflexió en el tractament mediàtic de la monarquia, ja desposseïda del mur de silenci i opacitat que l’envoltava.

Aquesta cobertura és totalment inèdita, ja que per primer cop s’arriba al mateix nucli de la Família Reial –sense limitar-se a elements més tangencials com Jaime de Marichalar o Iñaki Urdangarín- i es parla obertament de les qüestions més íntimes de la vida del monarca que tot i ser abastament conegudes en cercles polítics i periodístics, ningú s’atrevia a publicar en un mitjà. Això inclou detalls cabdals com les relacions extramatrimonials del Rei –que fins ara mantenia bona part de la seva popularitat a la seva imatge de persona “cordial” i “familiar”- i les seves amistats amb personatges de les altes finances de dubtosa reputació, el que destrueix el mite de la independència reial del món dels negocis. I per si fora poc, en mig de tota la polèmica han saltat noves dades de la investigació judicial del “cas Nóos” que impliquen directament a Joan Carles de Borbó en la trama, el paper del qual podria haver anat molt més lluny que la semblava tenir fins al moment.

I encara que columnistes i editorialistes hagin intentat justificar, explicar i, més tard, perdonar en nom de tothom, l’actitud del Cap de l’Estat espanyol, ha estat impossible retenir l’allau d’informacions i mantenir les veus crítiques al silenci o la marginalitat. Per primer cop s’han fet públiques i oficials les actituds “no exemplars” –per utilitzar la seva mateixa expressió- del Rei. El fet moltes ja se sabessin o que ja haguessin estat denunciades anteriorment no li treu valor a tot el que s’ha publicat aquesta setmana, ja que a partir d’ara ja no podran ser etiquetades com invencions o conspiracions

Aquest canvi d’actitud dels mitjans té diferents explicacions. La primera de totes és la forma en que s’han donat els esdeveniments: accident, hospitalització, participació en un acte amb tan poc de suport social com és la cacera d’elefants, etc. feia impossible no parlar-ne. De fet, ja es va tapar durant força dies quan ningú va preguntar per l’absència de Joan Carles a l’hospital on es trobava ingressat el seu nét. Tot seguit hi ha el previ desgast de la institució monàrquica, relacionada sobretot amb el “cas Urdangarín” –però també d’altres anteriors com el divorci de la Infanta Elena amb Jaime Marichalar- i més en un context de crisi econòmica i creixent malestar generalitzat per l’empobriment, les retallades socials i les pèrdues de drets, que ha incrementat la voluntat de fiscalitzar els representants públics.

A aquests factors cal sumar-hi les transformacions en el món de la comunicació, en el que les xarxes socials i els mitjans digitals fan totalment impossible el control clàssic, no sols ja de la informació, sinó també de la interpretació. En aquest sentit cal destacar que algunes de les dades principals –com la relació d’amistat del Rei amb Mohamed Eyad Kayali- van ser publicades primer en mitjans digitals que van forçar a la premsa tradicional a fer-se’n ressò amb posterioritat. Però sobretot l’existència de Twitter –reflectint de forma instantània el “sentiment popular”- ha permès visualitzar l’estat de l’“opinió pública” i treure-li el monopoli de la seva interpretació als columnistes i tertulians.

És per això que, per copsar el canvi substancial que ha suposat aquesta cobertura hem decidit comprar-la amb la que va tenir l’anterior escàndol reial relacionat amb la caça: la mort de Mitrofan, un ós ensinistrat i probablement begut a Rússia l’agost del 2006. Tot i que els fets van causar un fort escàndol al país eslau i la seva premsa se’n va fer molt ressò, a l’Estat espanyol pocs mitjans ho van publicar i, quan ho van fer, va ser per posar en dubte la veracitat de les acusacions. I en cap cas es van publicar –als grans mitjans- articles d’opinió crítics amb les activitats reials.

Esquema tècnic:
Per realitzar aquest informe d’urgència hem comptat amb la dificultat de la gran quantitat de d’informació publicada sobre el tema i en tot tipus de formats. Per això hem decidit circumscriure’ns als tres diaris impresos més llegits a cada un dels territoris dels Països Catalans: La Vanguardia a Catalunya, Levante al País Valencià i Diario de Mallorca a les Balears, des de dissabte 14 d’abril fins a dijous 19.

Aquesta decisió és motiva per diferents raons. La primera és que al ser la premsa impresa la més tradicional i més resistent als canvis i a la pressió del públic, és la que permetia copsar més gràficament fins a quin punt la cobertura dels fets analitzats suposava un canvi de tendència en el tractament mediàtic de la Casa Reial. També és, aquest tipus de mitjans –i més les “capçaleres de referència” les més influents –juntament amb certes tertúlies- en la classe política i per tant, la que permet entreveure fins a quin punt estan caient certs tabús sobre la monarquia. Finalment, l’accessibilitat de les hemeroteques en línia facilita la comparació amb un període que ja dista sis anys en el temps.

 

Anàlisis de la cobertura:

Al llarg dels sis dies analitzats, La Vanguardia ha publicat un centenar d’articles relacionats amb l’accident de Joan Carles a Botswana i les seves reaccions, molts dels quals –sobretot notes d’agència sobre reaccions de diferents dirigents polítics- han estat sols publicats a l’edició digital. Per la seva banda, tan Levante com Diario de Mallorca n’han publicat al voltant de la seixantena, una bona part d’elles les mateixes, adés que ambdues rotatives pertanyen al mateix grup editorial.

Dels tres diaris, La Vanguardia va ser qui va reaccionar més tard al desenvolupament dels esdeveniments. La seva cobertura, les primeres hores de saber-se que el Rei estava sent operat a Madrid després d’haver estat repatriat des de Botswana sense que ningú sabés que hi era, va ser simulant normalitat en el fet que un Cap d’Estat fes viatges d’aquest tipus. S’informa de l’accident, l’estat de salut de Joan Carles i de les reaccions de la Família Reial i fins i tot, en una breu peça a la secció “Vida”, es ressenyen les ofertes de safaris de luxe.

En canvi, les primeres crítiques a aquesta activitat –sorgides de partits com Esquerra Unida o ERC, sense comptar les xarxes socials o grups animalistes- no són publicades. No és fins l’endemà, quan dirigents importants del PSOE se sumen a la desaprovació i fins i tot demanen obertament l’abdicació del monarca, La Vanguardia se’n fa ressò, però continua sense adonar-se de la magnitud del rebuig generat aquestes i es manté centrada en informar de l’evolució de l’estat de salut de Joan Carles. Tampoc es fa ressò de les contradiccions entre el Govern espanyol i la Zarzuela sobre la informació que tenia el primer dels viatges a l’estranger del Rei ni d’altres fets, com a mínim cridaners, com la negativa de la Reina d’avançar la seva tornada a Madrid per visitar el seu marit ingressat a l’hospital.

No és fins al 16, amb la tempesta política ja totalment desfermada que el diari informarà que “s’obre un debat inusual a la vida política espanyola” on s’expliquen les reaccions polítiques d’alt nivell –excloent ICV, ERC o altres partits minoritaris, així com les xarxes socials- i es desvetlla –sense que això sembli alertar al diari- que el viatge era una “invitació” i que no anava a costa de l’erari públic. En un article del director, José Antich, s’admet la “relliscada” del Rei però considera que la seva actitud “no ha de ser jutjada per aquest incident”.

Molt més ràpids de reacció van ser Levante i Diario de Mallorca, que el mateix 14 d’abril ja es feien ressò de les primeres crítiques, formulades pel dirigent d’Esquerra Unida, Cayo Lara, el senador del PNB Iñaki Anasagasti, els manifestants republicans que aquell dia celebraven la seva diada i grups ecologistes i animalistes. A més, també publiquen la mateixa descripció dels safaris de luxe que La Vanguardia –elaborada per Europa Press- però significativament és col·locada a la secció “España”. Diario de Mallorca també informa de la negativa de la Reina d’avançar la seva tornada a Madrid, en una peça que ha estat esborrada del seu web.

L’endemà la cobertura dels fets se centra –a Levante– en la descoordinació evident entre la Moncloa i la Zarzuela, amb declaracions antagòniques i el Diario de Mallorca publica una extensa anàlisi on es destaca la contradicció entre el discurs reial sobre la falta d’exemplaritat i les escapades a Botswana en plena crisi: “El rei sagna en una intervenció quirúrgica mentre el país es dessagna en una intervenció econòmica”.

Si bé tots tres diaris van informar el mateix dia de l’existència de Mohamed Eyad Kayali i el seu paper com a mecenes dels safaris reials, les dos capçaleres de Prensa Ibérica també van explicar qui era Corinna zu Sayn-Wittgenstein i quina era la seva més que probable relació amb Joan Carles, extrem que els del Grup Godó han preferit ignorar.

Pàgines d’opinió

Dels tres diaris analitzats, qui conté més articles crítics amb l’actitud reial ha estat el Diario de Mallorca, on El 17 d’abril, José Jaume fins i tot posa en dubte la continuïtat mateixa de la monarquia –encara que el 19 ho matisarà una mica- i Juan José Millás assegura que “han enxampat al Rei escapant-se per la finestra”. Aquests només tindran un cert contrapès en un article de Matías Vallés, el 19, on reconeix el valor de les disculpes reials sense arribar a certificar si aquestes seran acceptades.

Les pàgines d’opinió de Levante han estat força absents del debat –almenys les que estan disponibles a l’edició digital- amb sols un article signat per Salvador Domínguez i titulat “La decadència de la corona”, on escriu que “l’exemplaritat de la institució monàrquica cotitza avui al seu preu més baix des de la seva sortida  a l’Ibex polític”. Curiosament, cap dels dos diaris de Prensa Ibérica han volgut editorialitzar sobre el tema.

Els opinadors de La Vanguardia sí que han tractat el tema amb més profusió, però amb veus que han recolzat la institució amb l’única excepció de Pilar Rahola, qui ja al 17 d’abril s’adona de la “unanimitat en la censura de les accions reials”. El mateix dia José Cusí, que es presenta com a armador i amic del Rei, admet que “és possible que el viatge no hagi estat una decisió encertada” però justifica que s’agafés vacances endarrerides perquè durant la Setmana Santa era a Kuwait assegurant el subministrament de petroli i perquè la cacera “és una important font de riquesa per a una regió empobrida”. En el mateix diari encara es pot llegir un article de Mariángel Alcázar on tracta de justificar la negativa de la Reina de marxar de Grècia, un altre del seu director, José Antich, descriu el viatge com a “desafortunat” i encara un tercer més equilibrat de Lluís Foix on tot i recordar “el que ha significat la monarquia parlamentària en els últims trenta anys de llibertat, prosperitat i convivència” demana més transparència a la institució i alerta de la possibilitat de canvis bruscos i inesperats si [el Rei] actua irresponsablement.

Finalment el 19 hi ha dos nous articles. En el primer, José Antonio Zarzalejos reconeix que la “discrecionalitat” de la Casa Reial “podria haver-se convertit en els últims temps en un marge arbitrari”. A l’altre Fernando Ónega admet la pèrdua de respecte al Rei i la possibilitat d’una abdicació però afirma –sense aportar cap dada- que el Príncep ja està recollint les adhesions que perd el seu pare. Una postura prou similar a la defensada, sols cinc dies abans pel dirigent socialista Tomás Gómez per escàndol de tots els monàrquics.

Anàlisi del perdó

Un capítol a part mereix el tractament rebut de les onze paraules en les que el Rei demanava perdó sense explicar a qui ni per que.

A La Vanguardia la cobertura és àmplia, amb una peça informativa sobre l’acte en si on no s’explica, per exemple, que no es va deixar preguntar als periodistes; quatre peces amb les diferents reaccions on en tres –PP, PSOE i Ministeri espanyol de l’Interior- accepten les disculpes per una –ERC que no ho fa, i una darrera que pretén ser una anàlisi sobre la presa de decisions de la Casa Reial però més aviat és un suport a la idea del penediment sincer de Joan Carles. En canvi no s’analitza si aquest gest és suficient o si tot el cas ha d’obligar a fer canvis a la institució.

Diario de Mallorca publica una entrevista a la periodista Pilar Urbano que, sense deixar de ser monàrquica, assumeix l’opció de l’abdicació com a possibilitat si Joan Carles té el “desafecte dels ciutadans i la Corona perilla”. En una línia diametralment oposada, un article d’opinió d’Antonio Papell considera que el Rei “ha rectificat a temps” i que així recupera la seva “auctoritas”.

Levante, per la seva banda, defuig força el tema i publica un mosaic prou equilibrat de peces amb les declaracions de diferents actors polítics, on l’afirmació de Rajoy sobre el paper diplomàtic de Joan Carles és contestada per les polèmiques paraules de Cayo Lara sobre els riscos d’apostar la prefectura de l’Estat al factor genètic. La peça més interessant, però, és un vídeo de la seva edició digital on a pesar de ser titulat “Els espanyols accepten les disculpes del Rei” es poden veure nombroses declaracions preses al carrer on s’agraeix el gest però s’assegura que no n’hi ha prou.

La ignorada mort de Mitrofan

Comparar l’abast –quantitatiu i qualitatiu- d’aquesta polèmica amb la que va generar al 2006 la mort d’un ós mansuet, anomenat Mitrofan, al que prèviament s’havia emborratxat el 2006 és impossible. Per començar dels tres diaris analitzats només Levante es va fer ressò, breument, de la polèmica desencadenada al Rússia, tractant-ho com una anècdota i sense fer-ne cap tipus de seguiment. Ni Diario de Mallorca ni La Vanguardia en van fer cap esment.

Només dos anys després, la polèmica generada pel judici a uns ninotaires bascos que havien publicat un acudit sobre el cas, permetria als lectors d’aquests diaris assabentar-se de l’existència de Mitrofan.

L’únic gran mitjà a tot l’Estat espanyol que va fer un seguiment del cas va ser El Mundo, que va enviar-hi un periodista i es va entrevistar amb el subcap del departament de Protecció i Foment dels Recursos Naturals de Vólogda, Serguéi Stárostin, autor de la denuncia, per acabar, sense explicar massa com, decidint que tot plegat era una “estafa”. En menor mesura ho va tractar 20 Minutos, i El País i alguns diaris locals es van limitar a publicar-ne un breu. De fet, una cerca de Mitrofan a pàgines ubicades a l’Estat espanyol circumscrita al 2006 dóna només 140 resultats, la majoria blocs, fòrums i algun diari digital a més dels mitjans ja citats.

Encara que aquesta vegada hi havia el fet diferencial que el Rei estava hospitalitzat –el que va generar expectació mediàtica per si mateix- és obvi que també al 2006 –amb força cobertura als mitjans russos i fins i tot una investigació oficial- hi havia material suficient per demanar aclariments a la Casa Reial: Com és que la Casa Reial reconeixien la cacera del Rei i les autoritats russes ho negaven? Què feia Joan Carles en un viatge “privat” convidat pel President rus Vladimir Putin? Qui i com es decidien aquests desplaçaments i amb quins objectius i pressupost? Ningú va fer mai aquestes preguntes i les crítiques dels grups animalistes no van ser publicades. L’únic article d’opinió publicat sobre el tema va ser al diari Gara.