El 19 de juny de 2011, quan encara aspirava a ser el segon de la llista de CiU a Madrid, Oriol Pujol Ferrusola va declarar a La Vanguardia que “CiU ha de deixar de fer de partit lobby a Madrid i actuar com a partit nacional català”. Duran i Lleida no s’ho va prendre gens bé, i finalment va aconseguir que Pujol no l’acompanyés al Congrés. Però encara s’ho va prendre pitjor quan el 17 de novembre, a tres dies de les eleccions estatals, el periodista Xavier Bosch li va preguntar en una entrevista a TV3 si havia cobrat dels lobbys “com l’acusen ICV i ERC”. Duran ho va negar, per descomptat, i dos mesos després va enviar un insòlit requeriment notarial a Bosch on el comminava, sense èxit, a retirar la pregunta.  

VÍCTOR SAURA

Els lobbys existeixen i existiran. El que s’ha de fer és regular-los perquè ignorar-los no farà que deixin d’existir.” Aquesta és la premissa de la qual parteix Acces Info Europe, una ONG amb base a Londres l’objectiu de la qual és promoure que els ciutadans tinguin un millor i més ampli accés a la informació. Segons la seva directora a l’Estat espanyol, Helen Darbishire, “l’activitat que fa el lobby és important i necessària, ja siguin els que representen interessos empresarials o socials, però tots sabem que pot ser dubtosa si no està regulada i no s’exerceix segons uns principis de publicitat i transparència”.

Acces Info va aterrar a l’Estat l’any 2006. Des d’aquell any va promoure una plataforma d’entitats que, sota el nom de Coalición Pro Acceso, batper l’adopció d’una llei que afavoreixi la transparència a l’Administració. De fet, això ja existeix a 90 països. A Europa, només quatre estats no tenen cap regulació específica: Luxemburg, Malta, Xipre… i Estat espanyol. Segons recorda la plataforma, el govern Zapatero es va comprometre a fer una llei sobre lobbys a la campanya del 2004. I en set anys va ser incapaç de fer-la, malgrat les vegades que els grups d’ICV-EUiA i ERCvan reclamar-la. L’any 2011, en el debat del estado de la nación, el PP s’hi va afegir, cosa que va permetre que una de les resolucions aprovades ―també amb els vots del PSOE― obligués el govern espanyol a presentar en el termini d’un mes un projecte de llei de transparència. L’avançament electoral ho va impedir, si bé es va arribar a redactar un avantprojecte. Poc després, ja en campanya, Mariano Rajoy va prometre, com a mínim en tres ocasions, que en els primers cent dies del seu govern es promulgaria una “llei de transparència, bon govern i accés a la informació pública” que, va dir, ja està escrita.

Rastres: joc, energia

El rastre dels lobbys en l’acció legislativa no és difícil de trobar… si es vol buscar. Per exemple, segons un article publicat a El País, en la tramitació de la Llei del joc, aprovada el maig de 2011, els despatxos lobbistes hi van tenir un paper intens, fins al punt que per un text de 40 articles es van presentar 269 esmenes. En joc hi havia la privatització del 30% de Loterías y Apuestas del Estado, però sobretot la regulació de les apostes on line, un suculent pastís del qual tots els grans del sector volien una mossegada; la seva publicitat en premsa (AEDE, l’associació d’editors, va lluitar i aconseguir que no es vetés, com passa amb la del joc tradicional), i la possibilitat de legalitzar les apostes en viu(mentre es disputa la partida), propugnada per CiU i PP però que no va prosperar per l’oposició de Loterías.

El que és més complicat, per no dir impossible, és relacionar aquest rastre que deixa el lobbisme amb una actuació immoral, il·legal o corrupta. No sabrem mai, per exemple, si quan CiU i PP van votar amb el PSOE a favor de l’anomenada Llei Sinde (que en realitat era una de les 60 disposicions finals de la Ley de economía sostenible) ho van fer perquè sincerament creien que el cànon digital universal era una manera adequada de defensar els drets d’autor, o perquè van fer un canvi de cromos amb el govern espanyol a fi de regalar un triomf al lobby de les nuclears. Però hi ha motius per dubtar. El desembre de 2010, CiU i PP van tombar la Llei Sinde al Congrés, on només va rebre el suport d’un PSOE sense majoria absoluta. Josep Sánchez Llibre la va qualificar de “dispersa, confusa i molt heterodoxa”. Però dos mesos més tard, CiU i PP (i PSOE) hi van donar suport al Senat, un canvi de postura maquillat per petits retocs en l’apartat del tancament de webs que vulneressin drets d’autor. Just al mateix temps a la Cambra Alta es pactava una esmena a una altra llei que deixava oberta la possibilitat de mantenir en marxa les centrals nuclears que sobrepassin els quaranta anys de vida útil. Aquesta esmena, votada també pel PSOE, feia miques el que Zapatero havia promès sempre, i és que la central de Garoña (Burgos) tancaria el 2011, quan complís els quaranta. Zapatero li va allargar la vida fins al 2013, i ara Rajoy l’ha prorrogat fins al 2019, com volien els propietaris de Garoña, que són Endesa i Iberdrola al 50%.

Entre el poder estatal i Endesa hi ha una connexió gairebé sociològica, com ho demostra el rutilant fitxatge de Manuel Pizarro (expresident d’Endesa) com a segon de Rajoy l’any 2008 o el recent de l’exvicepresidenta Elena Salgado com a consellera de la filial de l’elèctrica a Xile. Pel que fa a CiU, el fet que David Madí, durant anys la mà dreta d’Artur Mas, sigui ara el president d’Endesa a Catalunya, o que la seu central de CDC al carrer de Còrsega fos comprada a l’elèctrica a preu de saldo possiblement no té res a veure amb el canvi d’actitud, però denota que empresa i partit mantenen una bona relació.

Rastres: infraestructures, salut

Un altre cas paradoxal i paradigmàtic també va tenir lloc el febrer de 2011. Gràcies a una esmena del PSOE a la Llei postal, el Senat va aprovar una partida de 80 milions d’euros per a les concessionàries d’autopistes que estiguessin travessant dificultats econòmiques perquè el seu volum de trànsit no arribava al 80% de l’estimat. L’esmena no tenia ni la més remota relació amb la liberalització del servei de correus. L’hi van posar amb calçador perquè una rebequeria del PP havia impedit dos mesos enrere que es pogués incloure a la Llei dels pressupostos. Allà és on l’havia presentat inicialment… CiU. Ja aleshores, la resta de grups van entendre que es tractava d’un rescat concebut per a les autopistes radials de Madrid, però l’interrogant, encara avui per aclarir, era per què el nacionalisme català s’havia de significar tant en l’operació de salvament d’un negoci madrileny, més encara tenint en compte el greuge històric en matèria de peatges. Fins i tot havent-hi raons (unes estimacions de trànsit mal fetes i l’elevat cost de les expropiacions), es feien molt difícils de donar. En realitat, tampoc no va caldre, ja que l’afer a penes va tenir transcendència mediàtica.

L’explicació més curta sobre l’esmena de CiU era la presència d’Abertis en l’accionariat d’aquestes concessionàries. Però la campiona catalana no estava sola; l’acompanyaven cinc gegants de la construcció de l’Estat (ACS, Acciona, OHL, Ferrovial, FCC), a més de Caja Madrid. Com en el cas d’Endesa, tampoc no costa gaire trobar vincles entre aquestes firmes i l’entorn convergent. Des de les aportacions de Ferrovial al Palau de la Música (o abans a l’Operació Roca) fins a la presència de FCC, OHL i Abertis al patronat del Cercle d’Infraestructures, que presideix el diputat convergent i exconseller Pere Macias. Això només pot ser part de l’explicació, ja que un lobby tan potent com el constructor no perd el temps demanant engrunes a un partit “regional”, sinó que té línia directa amb els dos grans. D’aquí ve que l’abril de 2008 David Taguas, un home de confiança de Zapatero (dirigia la seva Oficina Econòmica), fos escollit president de Seopan, la patronal de les grans constructores, i que des de la victòria del PP Taguas no trigués ni un mes a perdre el lloc. Sense complexos.

Un cas igualment enigmàtic es va poder veure amb l’assumpte de les mútues d’accidents de treball. El govern espanyol va incloure a la Llei d’acompanyament dels pressupostos una reforma d’articles de la Llei de Seguretat Social per la qual les mútues estarien obligades a aportar les seves reserves (en aquell moment, una bossa de 4.000 milions) al fons de reserva de la Seguretat Social (l’anomenada guardiola de les pensions). D’aquesta manera compensarien el fet que la caiguda de les cotitzacions havia deixat d’alimentar el fons de reserva, que en la major part s’inverteix en el tresor espanyol. En resum, l’executiu necessitava que la Seguretat Social seguís tenint líquid per comprar deute espanyol.

La proposta no va durar ni un mes. El PSOE la va retirar davant les pressions que li arribaven, però si algú es va mullar per evitar la “nacionalització encoberta del sector mutualista” va ser CiU. El ventall de connexions entre la sanitat privada i el món convergent és extens: l’actual conseller de Salut, Boi Ruiz, presidia abans la patronal d’hospitals privats (UCH), o durant anys el president de la Federació de Mutualitats de Catalunya va ser un pujolista com Agustí Montal, el president del Barça dels setanta. Duran i Lleida va declarar que “salvar les mútues” era el seu principal objectiu en la negociació dels Pressupostos, i se’n va sortir. Tanmateix, més determinant que CiU va ser la patronal espanyola, CEOE, que en aquest tema va traçar el que se’n diu una línia vermella.

De fet, segons Opensecrets.org, el sector sanitari, i en concret el farmacèutic, és qui més diners inverteix en lobbisme, seguit a certa distància pel manufacturer, el financer-assegurador i l’energètic. A l’Estat espanyol, Farmaindustria, la patronal dels grans laboratoris, ha fet tot el que ha pogut per endarrerir l’obligatorietat de receptar medicaments genèrics i per ampliar els àmbits de copagament sanitari. En el primer cas, ha acabat claudicant. En el segon, Catalunya l’ha escoltat: l’euro per recepta és ja una realitat.

Rastres: comunicació, finances

Un altre exemple podria ser la Llei de la comunicació audiovisual, la de la supressió de la publicitat a RTVE, que es va aprovar el març de 2010, i que a Catalunya ha tingut continuïtat en la Llei de l’audiovisual, amb la progressiva eliminació de la publicitat de Catalunya Ràdio. Tant en un cas com en l’altre la UTECA (Unión de Televisiones Comerciales Asociadas) va exercir una pressió indissimulada. La patronal la formen grans grups multimèdia que podrien considerar-se dins l’òrbita del PSOE (Mediapro) o de CiU (Godó, Lara). Fins i tot van aconseguir que no tot el pressupost de TVE sortís de la taxa que paguen les televisions privades, sinó que també hi van ser convidats ―a la força― operadors de telecomunicacions com Telefónica, Vodafone i Ono.

De lobbys se’n troben a qualsevol nivell de decisió política. Tot depèn de l’escala. Si posem el focus només a Catalunya, per exemple, ens podem preguntar si darrere la decisió de la Conselleria d’Ensenyament de suprimir la sisena hora a l’escola pública hi ha voluntat d’estalvi o el desig que no pugui competir amb la concertada en nombre d’hores. Al cap i a la fi, va ser tota una declaració d’intencions que la consellera Irene Rigau fitxés com a assessor al president de la influent Fapel (Federació d’Associacions de Pares de l’Escola Lliure), organització bel·ligerant en la defensa de l’escola concertada i privada.

Un últim rastre: un dels articles de la Llei Òmnibus, aprovada al Parlament el 2011, que ha aixecat més polseguera permet l’accés dels vehicles motoritzats a zones del medi natural, prohibit des del 1995. Fins a quin punt hi ha influït la Federació Catalana de Motociclisme, que feia anys que ho reclamava, o fins a quin punt ho ha fet la potent indústria catalana del motor?

A escala global, el lobbisme a l’engròs empetiteix tot el descrit. El vendaval que està arrasant el sistema de caixes d’estalvis (i la seva obra social) no ve de Madrid, sinó de Frankfurt (seu del BCE) i Basilea (seu del Basel Committe, format pels governadors de 24 bancs estatals). Els interlocutors d’aquests són entitats com l’Institute of International Finance, la principal associació mundial de la banca privada, amb 450 membres de 70 països, entre els quals hi ha Goldman Sachs, JP Morgan, les grans agències de ràting… i, per part de l’Estat espanyol, set bancs (Santander, BBVA, Sabadell, Popular, Bankia, CaixaBank i Cesce), la CECA (Confederación Española de Cajas de Ahorro) i l’AEB (Asociación Española de la Banca). Els comunicats de l’IFF sobre el nou marc normatiu establert per Basilea III són ambigus, però el resultat de les successives fases de reestructuració financera (primer fusions, després bancarització i ara ball de compres) deixa un escenari de forta concentració en el qual, el temps ho dirà, qui guanya és la gran banca.

Rastres: Washington, Brussel.les

Tot grup humà organitzat que intenta influir sobre l’acció política pot ser considerat un lobby. Així, tant lobby és l’Institut de l’Empresa Familiar com la Fundació Escola Cristiana o Greenpeace, la SGAE com la FAVB o el RACC, la Federació Catalana de Caça com la Plataforma per la Llengua o el col·lectiu 15-M. I que potser no exerceixen de lobby els sindicats i la patronal? O la mateixa Conferència Episcopal? Si existís una relació exhaustiva dels lobbys que es mouen a l’Estat, seria quilomètrica. A Brussel·les, on des del 2008 existeix un registre voluntari d’interest representatives que volen relacionar-se amb les institucions europees, ja hi ha prop de 4.000 inscrits i un miler més en procés de fer-ho. En el cas de Washington són prop de 13.000. Però aquestes xifres representen una micronèsima part de la realitat.

La gràcia del Transparency Register o del Lobbying Disclosurenord-americà és que els càrrecs electes i els alts funcionaris saben de seguida qui truca a la seva porta, i que cada organització rep informació sobre les àrees que ha declarat del seu interès. Aquests stakeholders signen un codi de bona conducta i declaren el seu pressupost. Així podem saber que Telefónica té una oficina permanent a Brussel·les amb nou persones i un pressupost anual de dos milions d’euros, la funció de la qual és “contribuir al lideratge polític europeu amb la nostra visió i experiència amb la finalitat de millorar el desenvolupament de la Societat de la Informació” (ras i curt: defensar els interessos de Telefónica). O podem saber que en els últims sis anys només en setze ocasions una empresa domiciliada a l’Estat espanyol ha contractat els serveis d’un lobby de Washington. Abertis ho va fer els anys 2006 i 2008.

A l’Estat espanyol ―a Madrid, bàsicament― existeixen professionals del lobbisme, amb agències europees com Reti o Political Intelligence, alguns despatxos d’advocats molt orientats a aquesta tasca i els departaments de relacions institucionals de les grans firmes. Es calcula que hi ha un miler de persones dedicades al lobbisme. Algunes d’elles van formar fa cinc anys una associació, APRI, que també fa lobby perquè la seva tasca sigui reconeguda i regulada, i que es vol treure de sobre l’estigma de la martingala i el joc brut. “Els lobbistes informem. Vendre o comprar un vot no és fer lobby, sinó delinquir; el tràfic d’influències o el suborn sí que estan regulats al codi penal”, explica Maria Rosa Rotondo, presidenta d’APRI i executiva de Political Intelligence. “Precisament ―afegeix― la regulació que proposa APRI pretén que aquestes pràctiques siguin molt més difícils.”

A més d’APRI i Acces Info, altres ONG com Transparència Internacional o la Fundación Alternativas, així com el GRECO (Grup d’Estats contra la Corrupció) del Consell d’Europa, constaten en els seus estudis que a l’Estat espanyol la gestió pública presenta forats negres. Segons defensen, tot document públic hauria de ser accessible, amb comptades excepcions (per qüestions de seguretat o de protecció de la intimitat), i això entre altres coses inclou l’agenda de qualsevol càrrec electe, alt funcionari o directiu d’organisme i empresa pública. S’hauria de poder saber amb qui s’entrevista cadascú i a quin grup o empresa representa una determinada firma lobbista. I, segons afirmen, s’hauria de publicar el salari i patrimoni de qualsevol càrrec públic, així com els deutes dels partits polítics amb les entitats financeres.

El procés legislatiu hauria de ser transparent des dels seus primers estadis. Segons Helen Darbishire, “aquí no existeix el concepte dels llibres blancs, on el govern expressa la seva visió d’una futura llei, ni tampoc hi ha el costum d’obrir els avantprojectes a la participació dels stakeholders”. Sense aquestes consultes públiques, creu Darbishire, “només poden influir en la legislació els que tenen contacte amb els partits i els ministeris”.

Anàlisi del tractament mediàtic

El lobbisme té una incidència clara, directa i creixent sobre l’acció política, de la qual els ciutadans som poc conscients perquè poques vegades rebem informacions que facin l’exercici de creuar aquests dos vectors: 1) quina decisió s’ha pres, i 2) quin grup d’interès la demanava. En part això és degut al fet que la paraula lobby arrossega una forta càrrega negativa, per la qual cosa, fins i tot en notícies que contenen aquests dos elements, el subjecte beneficiat no apareix definit com a lobby (per no fer-lo enfadar), de tal manera que la seva participació queda molt desdibuixada. Dit d’una altra manera, el lobby, si forma part de la informació, no ho fa ocupant aquest rol, sinó el de representant d’un sector socioeconòmic que aplaudeix o critica una decisió, com si no tingués res a veure amb el seu procés previ. Per entendre el que s’hi cou cal ser un consumidor avesat d’actualitat. I això amb sort, ja que la major part de vegades les decisions polítiques queden deslligades dels grups d’interès o de pressió.
Per exemple, l’afer de les autopistes de Madrid no va ser portada a cap gran diari, però uns ho van tractar més bé que altres. Així, el 3 de novembre de 2010 El Periódico va titular amb un entenedor “CiU surt al rescat de les concessionàries d’autopistes a Madrid”. L’article no era ni obertura de pàgina i la paraula lobby no hi sortia, però si més no se citaven les empreses beneficiades per l’ajut i el partit que el promovia. Per contra, a La Vanguardia l’únic esment va sortir a l’última línia d’un breu publicat el 2 de gener de 2011 sobre l’entrada en vigor de la nova Llei postal.
Tampoc no es pot dir que els mitjans amaguin l’existència dels lobbys. Al contrari, ocasionalment ens informen que hi són, com va fer El País el 5 de juny de 2011 en un article titulat “Hagan lobby, señores”, en el qual explicava com els grups d’interès havien estat molt actius durant la tramitació de la Llei del joc. Això sí, no es donava ni un sol exemple de quin grup havia demanat què i de si ho havia aconseguit o no. Un altre cas: el 31 de maig de 2011 La Vanguardia va publicar una entrevista amb un expert en lobbisme, que entre altres coses afirmava que tots els ex-presidents de govern espanyols es dediquen a aquesta tasca. Però el que cap reportatge ens ha dit és a quines lleis o a favor de quins grups han intercedit Felipe González i José María Aznar.
Certament, a falta d’una bona Llei de transparència, el lligam que ara es pot establir entre lobbisme i política es basa més en conjectures que en fets irrefutables. Bona excusa per justificar el silenci. Algun purista exclamarà, ofès, que el periodisme no es pot construir basant-se en insinuacions (quan convé, som els guardians de l’ortodòxia), oblidant que és això justament el que ens serveixen cada dia. Amb aquesta futura llei podem aspirar a fer una mica més visibles els tripijocs entre els poders polític i econòmic, però de poc servirà sense un periodisme més agosarat, la qual cosa és gairebé una utopia tenint en compte que els grans grups de comunicació són, en si mateixos, un lobby.

 

Hemeroteca
Así trabajan los lobbies en España”, Tiempo, 02/10/2006

Esta ley perjudica a mi cliente”, El País, 18/07/2008

Acciones de lobby vemos todos los días en los periódicos”, PR Noticias, 16/12/2010

Lobbying in the EU: An Overview Delegation of the European Comission to the United States, EU Insight

 

Recursos i fonts
Acces Info
Príncipe de Anglona, 5, bajo dcha.
28005 Madrid
913 665 344
667 685 319
info@access-info.org
www.access-info.org

APRI (Asociación de Profesionales de las Relaciones Institucionales)
José Abascal, 42, 5º dcha.
28003 Madrid
914 440 277
info@relacionesinstitucionales.es
relacionesinstitucionales.es

Transparencia Internacional España
Fundación Ortega y Gasset-Marañón
Fortuny, 53
28010 Madrid
917 004 105
transparency.spain@transparencia.org.es
www.transparencia.org.es

Fundación Alternativas
Zurbano, 29, 3º izq.
28010 Madrid
913 199 860
avillalobos@falternativas.org
www.falternativas.org

Greco (Groupe d’Etats contre la corruption)
Conseil de l’Europe
Direction générale des droits de l’Homme et des affaires juridiques
F-67075 Strasbourg Cedex
33 (0) 388 413 043
webmaster.greco@coe.int
www.coe.int/greco

ICV
Ptge. del Rellotge, 3
Barcelona 08002
933 010 612
iniciativa@iniciativa.cat
www.iniciativa.cat

ERC
Calàbria, 166
08015 Barcelona
934 536 005
Fax: 933 237 122
info@esquerra.org
www.esquerra.cat

 

Víctor Saura (Barcelona, 1967)
Llicenciat en ciències de la informació (UAB, 1990) i en història (UB, 1997). Ha estat director adjunt d’El Triangle, setmanari amb el qual torna a col·laborar; redactor en cap del diari gratuït Universal i director editorial del grup El Vigía. És autor de dos llibres sobre història del periodisme català (sobre el Diari de Barcelona i El Correo Catalán) i fa tres anys va publicar La Catalunya més fosca (Ed. Base), en el qual narra nou casos reals i recents de vides triturades pel sistema.